Ara mateix el republicanisme viu en una greu i profunda crisi de lideratge. Amb l’exili de Puigdemont, i amb Junqueras des de la presó amb totes les comunicacions intervingudes, és moment de començar a fer una lectura serena sobre quines noves figures poden reconduir el republicanisme si aquest encara no vol confrontar-se amb l’Estat.
El PDeCAT viu en una crisi permanent, ara amb l’obstinació, segurament per orgull propi, d’intentar fer creure que la fórmula guanyadora de Junts per Catalunya és seva i la pot dirigir. Esquerra Republicana segueix recuperant-se de la presó del seu líder, amb més errors que encerts a l’hora de concretar el seu projecte. La CUP reclama més determinació, mentre que l’ANC s’embolica amb unes eleccions pel secretariat plenes de polèmica i Òmnium desperta els primers dubtes entre els sobiranistes.
El 27 d’octubre la Catalunya republicana va perdre, no hi ha simbolisme que salvi la derrota. Els membres del Govern de Junts pel Sí, que va ser de tot menys un equip, són conscients que es va calcular equivocadament sobre quin podia ser el marc d’acció d’un Estat que llegeix els reptes polítics com una guerra on es guanya o es perd, mai s’empata. L’executiu català va creure, potser amb ingenuïtat, que amb el pols del referèndum de l’1-O i la suspensió de la Declaració d’Independència hi hauria algun gest, un moviment, que propiciés un acostament al diàleg i la negociació. Hi torno, l’Estat guanya o perd, no empata.
Amb un republicanisme que durant els dos últims mesos ha intentat justificar tots els espectables amb peripècies que ho volien tot menys la confrontació amb la maquinària de l’Estat -ara s’ha entès que això no és un joc de tacticismes sinó que és un mur que cal fer caure amb l’esforç popular-, és moment que les joventuts facin un pas endavant com ja el varen fer durant els fets de setembre i octubre. I en això hi tenen molt a veure les JERC.
Un partit escapçat i desorientat
La situació d’ERC ara mateix és complicada, i les escoltes de Lluís Salvadó l’han fet encara més complexa. Debilitats i amb el seu president a la presó, a poc a poc s’escolten més veus que comenten la fragilitat política amb la qual es troba la formació. “No tenim un líder visible, i el problema de tot plegat és que mires qui hi ha a primera línia i no veus com solucionar-ho”, sosté una figura destacada del partit. Després d’un 21 de desembre on el republicanisme es va aixecar d’una dura batalla mediàtica i política, la figura de Marta Rovira s’ha anat apagant al mateix ritme que les propostes per construir ponts amb el PSC i els comuns ocupaven els titulars. “El partit resta en mans de la gent institucionalitzada, dels treballadors del partit” assegura una altra veu crítica.
Si hi ha un actor que pugui revifar el partit, aquest són les JERC, que ja detecten un desgast en la direcció. Hi ha veus que afirmen obertament que a primera línia, excepte la figura de Roger Torrent i la d’Isaac Peraire, costa visibilitzar un nou líder: “Tardà és un símbol. Rufián no serà mai un líder, només és una figura molt popular”.
Dates clau
Les JERC el 7-8 d’abril celebren la seva Conferència Nacional, i ho faran amb la mirada posada en un horitzó no gaire llunyà, el 30 de juny. Esquerra Republicana començarà a redactar quin ha de ser el full de ruta que ha de seguir el partit, una oportunitat d’or perquè l’esperit crític i la mentalitat d’acció que va propiciar la defensa de les urnes de l’1-O i la vaga del 3-O siguin presents davant l’amenaça de caure de quatre potes en estratègies estèrils. El republicanisme va créixer quan va deixar enrere el processisme i els fets van passar per davant de la discursiva.
La joventut republicana té el deure de trobar la manera d’aprofitar la crisi sistemàtica de l’Estat, i fer-ho des de la consciència que avui dia tenir un càrrec polític que treballa en pro d’una República catalana té conseqüències penals davant l’arbitrarietat judicial espanyola. La presó i l’exili són escenaris reals.
Articular respostes per tots els escenaris
La repressió mereix una resposta que vagi més enllà del simbolisme, mereix una mentalitat d’Estat, i una manera d’entendre aquesta via per replicar amb contundència i fermesa l’empresonament i l’exili és l’actitud que va mostrar el president del Parlament, Roger Torrent, quan en el seu discurs al Col·legi d’Advocats de Barcelona va incomodar els presents recordant la causa que sosté el Tribunal Suprem contra el republicanisme amb delictes que no existeixen: No hi ha delicte de rebel·lió perquè no hi va haver violència, no hi ha sedició perquè en cap moment la Declaració d’Independència va constar en els diaris oficials de la Generalitat i el Parlament.
L’escenari que ha deixat el 155 és l’ideal perquè ERC faci realitat un projecte que interpel·li moviments que mereixem més protagonisme, com el feminisme i l’ecologisme, i ho faci des de la pràctica, no només des de la retòrica habitual on, per exemple, la dona acompanya la veu de l’home o un escàndol de caràcter masclista despulla la manca d’un protocol d’actuació.
No és només teixir un marc d’actuació per reforçar la cohesió, ni tenir llestes les respostes a les preguntes del dia a dia, és també plantejar accions concretes que tinguin resultats reals: És hora de sondejar seriosament un boicot contra l’IBEX 35? Quines aliances internacionals es poden articular per tenir els primers reconeixements de la República? Com ha de respondre la societat civil a la repressió? Quin paper han de tenir els municipis en les eleccions del 2019 i com s’articulen les forces per tenir capitals com Barcelona, Tarragona i Lleida governades per forces republicanes?
La Conferència Nacional de les JERC no és només una oportunitat per la mateixa organització, és el moment oportú per orientar un partit que vol però no pot. L’únic risc, com apunten aquestes veus, és que aquest institucionalisme s’hagi instal·lat també en algunes de les cares més visibles de les JERC i les promocions personals passin per davant del projecte d’emancipació nacional. Un lloc a les llistes del Parlament és còmode, una plaça de regidor també. Res que no passi en l’escenari “adult”.