A l’estació del nord, entre el fred que rodeja les taules paral·leles de la premsa esperem. Esquerra és la favorita, anem allà. La nit electoral comença en aquestes condicions. Els diferents líders arriben, parlem amb alguns d’ells. Comença l’escrutini. El fred ja ha entrat al cos. I les pantalles gegants ens aporten les dades que necessitem.
Dins la gran nau més de dos centenars de periodistes volen alguna exclusiva, i per això semblen com mosques darrere de qualsevol moviment. Quan algú albira un líder del partit, tothom s’aixeca i l’atrapen. Quan surten els entrepans, tothom n’agafa un, i el brogit alerta als despistats. El temps s’escorre, els escrutinis donen forma als resultats.
A l’Estació del nord el temps es marca per l’augment percentual de l’escrutini. Hom vol aturar el resultat segons el gust en el moment que creu. La realitat s’imposa. Em trobo amb Pau Morales (portaveu nacional de les JERC) i Rut Ribas (ara ja diputada) per les opinions d’urgència. Només poden esperar. Els resultats comencen a agafar forma i Junts per Catalunya té la victòria electoral. Ciutadans creix d’una manera descontrolada. Esquerra té els seus millors resultats.
Uns resultats que tothom vol
Tothom vol guanyar, tothom exigeix el poder de la victòria. I en aquestes eleccions sembla que tots hem guanyat, ja que ha guanyat la República. Un fantasma, un símbol que arrosseguen els diferents partits. Per ella hi ha presos i per ella hi ha el “govern” a l’exili.
Els resultats electorals han mostrat que l’electorat català vol majoritàriament aquesta república, però també l’odia i la vol destruïda en totes les seves formes. Per això Ciutadans és la primera força. L’electorat català ha escollit un parlament que mostra com és el país realment. I és un país que sosté un President a l’exili. Que dóna suport a una líder jove anti catalanista i castiga al partit independentista per excel·lència.
Si en una primera instància els resultats eren estranys, caòtics, inesperats. La vida no és de cap altra manera. A mesura que passa la nit els resultats esdevenen clars i nítids. L’electoral català ha obviat la qüestió social i només ha votat des d’una vessant nacional i això Carles Puigdemont ho va entendre i ho ha rendibilitzat. Puigdemont des de Brussel·les ha fet un discurs de gaullista. Ciutadans no té més programa que una ràpida liquidació de l’autogovern català.
Els resultats que celebrem
Aquestes eleccions han de permetre als presos (ostatges) tornar al carrer. Han explicitat la societat catalana al món. Però també mostren com l’independentisme és imbatible electoralment parlant. I el fracàs de la tàctica judicial. Però també de tots els mitjans de comunicació castellans, què han construït una Catalunya irreal i l’han presentat a tot l’Estat. Construint mentides dia a dia, ara es topen amb la urgent realitat.
Tot el relat que Espanya ha construït al voltant de Catalunya s’ha desmuntat per ell mateix. S’han cregut la propaganda negra que l’estat ha escampat, i això els ha impedit poder fer polítiques coherents amb la situació catalana.
Mort de fred a l’Estació de Nord els republicans celebren la victòria independentista. Els ànims s’alcen, però els militants no apareixen. Fins que surt Marta Rovira a l’escenari. Ella crida els resultats, ella mostra que hi ha alegria. En aquell moment a les Drassanes l’ANC ja celebra els resultats. Ho fa amb autèntica eufòria.
A partir d’ara s’obra una nova etapa, comencem a trepitjar un país de ningú i fer política d’una manera que ningú s’esperava. Les pitjors i millors expectatives s’han complert. Lenin el 1902 es va preguntar “Què fer?” segurament ara ens ho hauríem de tornar a preguntar.