Els atemptats de Barcelona i Cambrils ens han colpit tant a tots els ciutadans que encara ens costa assumir que un horror com aquest hagi pogut passar a casa nostra, a carrers que tots hem trepitjat, aquí, on ens agrada presumir de diversitat, acollida i convivència. I encara més ens costa de comprendre com més es va coneixent sobre la identitat dels terroristes: nois que no és que no estiguessin integrats, sinó que eren d’aquí, alguns de tota la vida. La majoria de veïns i coneguts que han parlat d’ells han assegurat que eren d’allò més normals, i fins i tot han descrit a alguns d’ells com responsables, tímids i amables. La família no s’ho esperava, ningú havia sospitat res. Eren adolescents i joves amb tota una vida per davant que ells mateixos han truncat per emportar-se amb ells a tots els innocents que han pogut. Com és possible?

Molts, inclús els mateixos detinguts ara a la presó, apunten al mal anomenat imam de Ripoll, Abdelbaky Es Satty, com el reclutador i instigador dels horribles fets que ens han marcat un abans i un després. Sembla, pel que se sap de moment, que aquests joves mai abans s’havien inclinat pel fanatisme i la violència en nom de l’Islam. Caldria preguntar-se què hagués passat si Es Satty, en comptes de topar-se amb ells, hagués coincidit amb un altre grup d’adolescents i post adolescents de característiques semblants. Haguessin acabat radicalitzats i cometent una atrocitat com aquesta? I, per contra, si l’imam no hagués conegut mai aquests nois, se’ls hauria passat mai pel cap fer aquest mal derivat d’un odi irracional?

Una tècnica de captació coneguda

Tot apunta que la tècnica de captació que va emprar l’imam va ser a l’estil d’una secta. Aquestes, sovint, després d’identificar les potencials víctimes que responen al perfil, s’hi apropen creant vincles que a poc a poc porten a la confiança i després a una relació íntima que crea dependència cap al captador, que es converteix, en un procés subtil, en el líder que la resta de membres volen complaure.

En aquesta franja d’edat s’acostumen a tenir problemes i dubtes identitaris davant la incertesa del futur i la inestabilitat, s’és més impulsiu i també més vulnerable, i més si la majoria de les persones que et rodegen parlen a casa un idioma diferent, resen de manera diferent, creuen de manera diferent. I més si algú t’ho recorda, t’ho planteja com quelcom negatiu, et diu que et comprèn, i amb ell es crea una unió que omple el buit per omplir-lo de sentiment de pertinença i identitat compartida amb un nou grup que es crea al seu voltant. I més si aquest algú comença a organitzar trobades on t’admet a tu i a uns pocs més, uns pocs privilegiats, escollits. I més si es comencen a generar projectes compartits, idees que és millor mantenir en secret, llaços estrets d’una forta i exclusiva comunitat. I resulta que comença parlant d’idees; segueix amb discriminacions i injustícies, i s’acaba volent lluitar per resoldre aquestes injustícies. I resulta que les idees són l’Islam; les discriminacions, la supremacia occidental, blanca i catòlica, i la solució, la violència, l’horror, el terrorisme. Les idees ja han penetrat, les armes ja s’han preparat.

En altres indrets que ja han patit atemptats similars, com França, s’ha generat un debat sobre si es tracta d’Islam fanatitzat o fanatisme islamitzat, de si el fanatisme és el criteri imprescindible que només cal omplir amb qualsevol ideologia o si és l’Islam que es pot radicalitzar. Alguns defensen que sense la prèvia pulsió violenta i radical del fanatisme seria impossible arribar a aquest extrem però, com és possible que en un grup de nois, la majoria amics, coneguts i inclús germans, tots i cadascun tinguessin dins aquest impuls? No seria massa casualitat? La investigació dirà, però sembla que Es Satty, amb tècniques estudiades i gran capacitat d’oratòria i per convèncer, els va prometre el paradís i reconeixement si morien matant infidels: la mort per la salvació. Tanmateix, és curiós que es trobés un vol a Bèlgica per Es Satty per a després dels atemptats i no per la resta: que no estava disposat a morir, ell, que tenia plans per a després dels atacs? Que potser va utilitzar els joves com a eina per no haver de pagar ell?

També sorprèn i genera dubtes del grau de convenciment en aquestes idees fanàtiques els passos de Younes Abouyaaqoub després d’atropellar sense pietat tots els innocents que va trobar a La Rambla. Sovint els terroristes ataquen sabent que moriran, i estan disposats a fer-ho per la causa. Ell podria haver sortit de la furgoneta i haver començat a atacar ciutadans espantats en una atmosfera de pànic amb el ganivet per matar-ne el màxim però, en comptes d’això, va fer servir aquest ganivet per escapar, segant la vida d’en Pau Pérez per robar-li el cotxe i fugir. Per què optar per escapar i no per deixar el màxim nombre de víctimes possibles, si un creu que aquest és el camí de la salvació? La investigació amb sort esbrinarà quina era la intenció del terrorista i què feia a Subirats quan va ser interceptat i abatut, i això potser ajudarà a saber com d’arrelades estaven aquestes creences en un jove que mai abans havia mostrat signes de radicalitat.

Els terroristes poden ser víctimes?

Si es demostrés que aquests joves mai haguessin actuat d’aquesta manera sense la influència d’Es Satty i que va ser ell qui els va manipular i radicalitzar, se’ls hauria de considerar víctimes? És una idea perillosa, especialment tenint en compte les víctimes que ells sí que van provocar inequívocament. És complicat intentar empatitzar amb algú que ha causat un dolor tan profund i irreparable, és fins i tot arriscat i podria ser criticat i rebutjat. La solució és potser fitxar-se en el crim, no en el criminal: un crim horrible, imperdonable, injustificable, incomprensible; uns criminals que no sabem com serien sense haver-se topat amb la pitjor influència en el pitjor moment i en el millor moment per qui vol sembrar el terror.

“Qui mata una persona sense que aquesta hagi comès un crim o sembrat la corrupció a la Terra, és com si matés a tota la humanitat. Però qui salva una vida és com si salvés tota la humanitat”, diu l’Alcorà. Bones paraules fàcilment distorsionaves depenent d’on es fixi la línia del crim i la corrupció. Alguns poden creure i convèncer per fer creure que és un crim no ser musulmà; altres, estem convençuts que segar vides i estendre el terror per generar odi i caos és el crim. Aquest és el crim, i aquest el seu objectiu, que ja hem demostrat que no aconseguiran. Estem complint una proclama pacifista que semblava utòpica: ‘I si es declara la guerra i no hi va ningú?’. Doncs aquí no hi entra ningú, en la seva guerra, en el seu odi. Només ataquem amb fermesa, més convivència i el crit que ja tots portem dins: ‘No tenim por’.