Qui és Èric Garcia? I Jordi Mboula? I Mateu Morey? Així d’entrada són noms random que la pràctica totalitat del barcelonisme desconeix. O millor dit, desconeixia fins aquesta setmana.

Els tres han decidit en els últims dies acceptar diverses ofertes de l’estranger i abandonar la disciplina blaugrana, seguint les passes dels Piqué, Cesc, Bellerín, Toral, Icardi i companyia. Sempre hi ha hagut nanos que han marxat del Barça, és inevitable, però sembla que ara ens està costant més que mai retenir als més talentosos, als que tenen més potencial.

La perspectiva d’un cadet amb enorme potencial com Èric Garcia (16 anys) és la següent: L’any que ve li correspondria fitxa del Juvenil B i hauria d’alternar, vist el seu potencial, amb el Juvenil A, i fins i tot si la progressió és l’esperada, hauria de fer incursions sòlides al Barça B un cop aquest ja s’ha instal·lat a la segona divisió A. Per la temporada 2018/19, hauria de refermar la seva presència al Barça B arribant des del Juvenil A, i començar a treure el cap al primer equip (copa del rei, amistosos, etc.).

Aquest escenari hauria de servir a l’Èric per dibuixar un esquema professional en el qual a 3 anys vista (amb 19 anys), i si la progressió és l’adequada, hauria de formar part del primer equip amb major o menor presència. Sense compromisos escrits, sense obligacions, lligat al seu rendiment.

Això, lamentablement, no passa. L’Èric tenia damunt la taula un contracte estàndard del FC Barcelona. Això, d’entrada, ja el situa en posició de sentir-se una mica decebut: “No creuen en mi, no em volen retenir amb gaires forces”. També se li oferia jugar al Juvenil B, fet que tenint en compte que és la categoria que li correspon tampoc és que es pugui considerar una gran oferta.

Per acabar de reblar el clau, davant la negativa de l’Èric a renovar, el Club li ofereix a la desesperada una fitxa pel Juvenil A. Missatge: “No és el que considerem que et correspon, però t’ho donem perquè et quedis”. Malament.

L’escenari que veu l’Èric és aquest, i a més empitjora quan veu que el Barça B no para de fitxar nois que juguen a la seva posició, que li taparan la possible presencia al filial, o que en tot cas la dificultaran.

A l’altra banda de la balança, el Manchester City li ofereix una morterada de calers (aproximadament 3 vegades més que el que pot/vol oferir el Barça) i, sobretot, una trajectòria professional clara amb el compromís d’entrenar al primer equip… en 2 anys! Difícil, molt difícil, resistir-te a una oferta així si vols ser professional del futbol.

Es dóna per tant allò que als videojocs s’anomena un combo hit: el Barça paga menys, ofereix un projecte menys fiable i il·lusiona menys. El Barça té un balanç negatiu en tots i cada un dels tres capítols que han de permetre retenir el talent: Economia (paguem menys salaris), Projecció (no hi ha un traç clar per la carrera d’un jove) i Il·lusió (no alimentem les il·lusions ni les mantenim vives).

És a les mans del club solucionar aquests aspectes per minimitzar – no s’acabarà mai – la fuga de talent de la base. Els jugadors són bons, és inqüestionable perquè si no ho fossin, no ens els fitxaren. Per tant, potser és qüestió de millorar en el que es pugui la prestació econòmica, assegurar que els jugadors de casa visualitzen la progressió de la seva carrera, i mantenir intactes les il·lusions d’assolir la professionalitat i arribar al primer equip a través del bon tracte i l’escalfor.

És absurd pagar fitxes d’un milió d’euros a juvenils que no saps com et sortiran, però potser podem millorar els 300.000 que paguem ara.

És absurd signar clàusules d’ascens automàtic al B o al primer equip, però potser pots fer els moviments adequats que injectin confiança en un futur vestits de blaugrana als nanos joves. Aquests moviments passen per molts aspectes: planificació esportiva, plans de progressió, control de plantilles i objectius… Un disseny formatiu integral.

En definitiva, la feina del club és asfaltar la carretera i senyalitzar-la adequadament perquè el conductor novell hi pugui circular i arribar al seu destí. Si ell ho veu clar, si veu un bon traçat i un bon asfaltat, no tenim cap dubte en què agafarà el cotxe i es posarà a fer camí.

Si un nano és bo, té potencial i el club hi creu, el que ha de fer el club sense vacil·lar i amb garanties i valentia és promocionar-lo. Arriscar. Jugar-se-la. Completar la seva formació sense por i, un cop allà, valorar si és vàlid pel primer equip o no. I si no ho és, segur que en treus més dels 3 milions de torn perquè ja tindràs un jugador per primera divisió totalment format.

Només cal això: valentia i atreviment. Sembla poc, oi? Doncs depèn de qui és demani, és molt demanar.