Donald Trump: Tot és culpa teva Charlie Brown

Obama i Trump, cara a cara / Karl-Ludwig G. Poggemann
Obama i Trump, cara a cara / Karl-Ludwig G. Poggemann

Llegint una de les tires còmiques de l’Snoopy em trobo a la pèl-roja Peppermint Patty trucant al sempre perdedor Charlie Brown, per explicar-li que ha suspès un examen:

      “L’he espifiada Charlie Brown, i és culpa teva”, etziba la Peppermint Patty.

      “Meva?”, respon un corprès Charlie Brown.

      “Necessitava algú a qui culpar!”, conclou Patty.

Rere aquesta breu conversa telefònica entre dos petits vailets de 8 anys trobem la incapacitat que tenim per acceptar la responsabilitat d’haver fallat. Una responsabilitat que, en el cas de la presidència de Donald Trump, encara ningú ha admès com a pròpia.

Espolsar-se les puces

Hi ha qui mira els Estats Units amb incredulitat, tot onejant la bandera de la superioritat moral sobre “l’Amèrica profunda que vota moguda per la ignorància”, qui ho vincula a l’auge de forces populistes al món occidental; qui titlla a Hillary Clinton, no sense raó, de rival inadequada; i, fins i tot, qui busca teories de la conspiració dignes de les pitjors pel·lícules de James Bond, amb Pierce Brosnan i els russos de teló de fons. Però pocs miren enrere, a la figura i el llegat de “l’esperança”, d’un Barack Obama que s’acomiada per la porta gran.

Where Did It All Go Wrong?

Barack Obama es va acomiadar del càrrec a Chicago, la ciutat que l’ha vist créixer, completant amb contundència les paraules que el van catapultar a la presidència dels Estats Units: “Yes We Can, Yes We Did”. Emotivitat i fotos de Madonna a banda, és l’hora que ens preguntem, exactament, què carai se n’ha fet del “Yes We Can” i  quina part de culpa té sobre la victòria de Trump.

No es negarà però, que li han tocat dues legislatures difícils de governar. Primerament per la gentil herència deixada per l’administració Bush i, seguidament, per la gestió del col·lapse financer i la crisi econòmica, l’aparició de l’Estat Islàmic, les tensions amb Rússia o les filtracions massives a Internet.

Born To Run

De cara a barraca, i després de la voràgine financera, Obama ha aconseguit que els Estats Units siguin un país en creixement econòmic -a un ritme del 2,2% anual-, amb un atur del 4,7%. Unes dades que li permeten mantenir una lluita fatídica per l’hegemonia econòmica vers Rússia i la Xina.

Però quin és el cost d’aquest creixement? Dit ras i curt, el creixement de la desigualtat social. Que la classe mitja hagi girat l’esquena als demòcrates no és casual. Tot i la bona xifra d’atur, el 40% de la població ocupada roman inactiva i el 13% dels nord-americans viu per sota del llindar de la pobresa (respecte del 15% del 2007), mentre que l’1% més ric incrementa els guanys un 30%. A aquesta dada cal sumar que el 70% de les persones en risc de pobresa són dones. A més, ha sigut incapaç de complir la promesa electoral d’apujar el salari mínim dels 8 dòlars l’hora, als 15 pretesos a l’inici de legislatura.

Per altra banda, l’Obamacare, el seu projecte vital, pretenia donar cobertura a més de 40 milions de persones desateses en l‘àmbit de la salut. Vuit anys més tard s’ha cobert a un 32% de les mateixes (uns 12 milions). Un programa que, “gràcies” a Trump, ha endegat les primeres passes al Senat per ser tombat.

La generació post-Obama serà la primera a viure pitjor que els seus pares.

Black Man In A White World

El primer president negre dels Estats Units no ho ha tingut fàcil. La seva lluita, per a l’efectiva igualtat d’oportunitats més enllà de la raça, el gènere o la condició social ha sigut un fracàs. Les protestes a Ferguson o Baltimore en són l’evidència.

Els negres constitueixen el 13% de la població nord-americana, però el 43% de les persones assassinades per la policia i el 37% de les empresonades són negres. Mentre una família blanca té una renda anual de 55.000 dòlars, una negra la té de 34.000 dòlars, 7.000 menys que quan Obama va entrar al govern. I el que encara és més greu, Obama és el president que més persones ha deportat, amb un total de 2.9 milions de persones retornades al seu país d’origen (pels 2 milions del seu predecessor, George Bush).

Come Fly With Me

Més enllà dels prop de 9.850.000km2 que conformen el territori de les barres i les estrelles, dos són els principals èxits internacionals d’Obama, no exempts de dificultats i tensions: el desbloqueig de les relacions diplomàtiques amb Cuba i el Pla Integral d’Acció Conjunta nuclear amb l’Iran.

Uns èxits esquitxats per un cel plagat de drons i dos incompliments electorals d’especial sensibilitat: el tancament de Guantànamo i la retirada de tropes d’Afganistan.

Aquest últim factor, es lliga a la pèssima gestió de l’Orient Mitjà, la Primavera Àrab i els conflictes armats a Líbia, Síria o Iraq, que van donar pas a l’Estat Islàmic -quan Hilary Clinton era Secretària d’Estat-. També trobem les filtracions a Wikileaks o l’hombra de l’àliga en els cops d’Estat d’Hondures, Paraguai i Ucraïna. Elements que ressonen a les velles campanes de guerra freda i de domini geopolític per cerclar Rússia. No està pas malament per tenir el Premi Nobel de la Pau.

Hello Goodbye

El 2008 Obama es va presentar com el candidat de l’esperança. Tot i salvaguardar els mobles després de la crisi econòmica, l’elevat preu a pagar, amb l’increment de la desigualtat social, s’ha materialitzat en una frustració que només Donald Trump ha sabut canalitzar. Per ara.

Quan ja no queda ni l’esperança, només resta contemplar la decadència i fer examen de consciència. Qui és responsable de la victòria de Trump? Tots i cadascun dels i les nord-americanes. Un símptoma inequívoc de la disfunció social, resultat de violentar els principis de la democràcia nord-americana i volatilitzar –cada cop més- la igualtat d’oportunitats. Només falta que algú doni el primer pas. Admetre que s’ha fallat. Per això, del comiat d’Obama, només trobo a faltar una trucada i cinc paraules: és culpa meva Charlie Brown.