Tant l’aparició de l’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria com la conversió de joves europeus a un Islamisme polític radical han contribuït a crear en l’opinió publica una visió esbiaixada de la realitat, especialment pel que fa als conflictes d’Orient Mitjà, convertint-los en simples baralles sectàries. Aquesta visió es especialment forta en el cas de la guerra civil al Iemen on és diu que l’Iran dona suport als xiïtes del nord del país, mentre el rei Saud i els seus aliats àrabs ajuden als sunnites del sud. Una interpretació habitual que senyala el Iemen com un territori on té lloc un conflicte sectari (els houthis xiïtes per una banda, i els sunnites per l’altra) i on l’Aràbia Saudita i l’Iran és barallen indirectament, un escenari més que determinarà quina es la potència hegemònica regional.

La veritat, però, és molt més tossuda. Si bé és cert que el president Hadi es va exiliar a Riad quan els Houthis van atacar Adén, i que els saudites encapçalaren una coalició de països àrabs per a ajudar la facció governamental; la vinculació religiosa, però, no està tan clara, donat que els sunnites del Iemen no són particularment pròxims al moviment wahhabita que la monarquia saudita propugna. D’altra banda, en el cas dels houthis, el fet que tots els ports del Iemen estiguin bloquejats i que l’Iran encara segueix sota un embargament d’armes lleugeres, ens dóna a entendre que, a la practica, els houthis estan lluitant sols contra Hadi i els seus amics saudites. Si bé és cert que l’Iran es solidaritza públicament amb els houthis, no tenen realment una afinitat religiosa doncs, mentre l’Aiatol·là Khamenei és el cap de la branca xiïta del dotzè Imam, els houthis s’han identificat tradicionalment amb el cinquè Imam. Estem davant, doncs, d’una guerra civil al Iemen.

L’origen del conflicte el podríem situar en un sentiment anti-EUA que fou capaç d’unir bona part de l’espectre polític iemenita contra el president Saleh, el qual portava des de la unificació de 1990 al capdavant, i és que els bombardejos nord-americans sobre objectius d’Al Qaeda provocaven un bon nombre de danys col·laterals pels quals no responien ni el govern de Saleh ni els militars estatunidencs. En el marc de la Primavera Arab, el 27 de gener de 2011 milers de iemenites es concentren a Sanà contra la reelecció de Saleh, el qual es nega inicialment a abandonar el poder. El 21 de març d’aquest mateix any, el general Ali Mohsen se solidaritza amb els opositors al govern, amb la qual cosa, el risc d’una guerra civil generalitzada sembla molt probable.

El 2012, davant l’increment de la violència al territori, Saleh dimiteix del seu càrrec (no sense haver-se assegurat abans l’amnistia), assumint la presidència Hadi, un iemenita del sud. L’origen de Hadi tindrà una importància cabdal doncs, les diferencies del Iemen del Nord i el del Sud no van ser resoltes amb la unificació i, si bé el Nord fou qui va liderar la unió, molts grups locals com els Houthis no quedaren satisfets amb el nou país. La proposta de Hadi de dividir el Iemen en 6 regions autònomes pretengué guanyar-se la simpatia de les bases dels Houthis, el grup armat més fort del Nord, però, com que no tingué present la reclamació Houthi d’un accés al Mar Roig, no serví per aturar la violència. Hi ha qui suggereix que, la negativa Houthi a la proposta de Hadi hauria estat motivada per l’acord secret de l’expresident Saleh, qui veuria en la guerra civil una bona oportunitat per a accedir novament a la presidència.

El 21 de setembre de 2014 els Houthis fan una demostració de força i prenen la capital, Sanà, provocant una crisi política de tanta volada que acabarà provocant la reacció del poderós veí saudita. El govern de Hadi, traslladat d’urgència a Adén, observa amb inquietud que milícies lleials a l’expresident Saleh comencen a lluitar al costat dels Houthis quan, des del 2004 es barallaven entre ells. L’Aràbia Saudita, que s’havia oposat el 1990 a la unificació del país (entenent que un Iemen fort perjudica els seus interessos a la península), contempla amb preocupació la creació de l’Estat Houthi, que rep una adhesió simbòlica de l’Iran, i s’apresta a ajudar amb tots els mitjans possibles el govern de Hadi. I és que el rei Salmán Saud, és conscient de la precarietat de la seva monarquia, especialment envers un Iran que, reintegrat en la Comunitat Internacional, tindrà un gran poder regional; necessita assegurar un govern amic al Iemen i el control als accessos del mar Roig, els quals, en cas de ser bloquejats, tindrien un impacte fatal sobre la seva exportació petroliera. No és, d’altra banda, una guerra fàcil per a Saud i els seus aliats àrabs, i el reticent suport nord-americà minva cada cop que els saudites causen danys col·laterals (com el recent bombardeig en un funeral a Sanà en el qual han mort 140 persones).

Com digué Peter Maurer, del Comitè Internacional de la Creu Roja, quan visità Sanà el passat mes d’Agost: “Iemen en cinc mesos és com Síria després de cinc anys”; el Iemen necessita la pau i no hi ha cap actor polític amb força per a resoldre el conflicte militarment. Tot i l’atac saudita, els Houthis segueixen retenint les ciutats de Sanà i Taiz, les forces de Hadi conserven Aden i grups islamistes afiliats a Al Qaeda lluiten aquí i allà la seva pròpia guerra. Com sol passar en els casos de guerra civil, la proposta de la Comunitat Internacional ha estat la de proposar la federalització del país: donar més autonomia a les faccions polítiques allà on tenen més seguidors i ajornar el problema de buscar una solució definitiva. No serà fàcil doncs aquestes faccions polítiques depenen d’uns senyors de la guerra que s’han fet autònoms i que hauran de ser compensats si es pretén que es tornin a integrar a la vida civil. L’antiga proposta de Hadi sobre les regions sembla la base per a un futur acord, però els Houthis no l’acceptaran mentre no se’ls hi garanteixi un port al mar Roig i, els saudites, d’altra banda, difícilment veuran amb bons ulls que un grup com el Houthi pugui tallar el pas als seus vaixells mercants. La pau arribarà, però caldrà ser prudent.