Per
Enmig del caos d’Idomeni, a en Rezan Rasheed, un jove kurd de vint-i-quatre anys, el complaïa recordar com era el seu cotxe. “Un Audi A1 de color gris”, feia memòria sota la mirada còmplice dels seus pares. La guerra de Síria, el seu país, també li va destrossar el seu vehicle. “Si només fos el cotxe…”, murmurava, fins i tot irònic, el Rezan.
El passat 24 de maig, ell, igual que gairebé 10.000 refugiats més, va haver de marxar d’Idomeni, l’improvisat camp de refugiats on havia malviscut durant tres mesos. Situat a les portes d’Europa, a la frontera grega amb Macedònia, Idomeni s’havia convertit, primer, en l’última parada i, després, en l’enèsim desengany d’un viatge que fa molt temps que van començar. El govern grec ja havia anunciat a primers de maig que tenia la intenció de buidar aquest campament i traslladar tots els seus habitants als camps oficials que havia habilitat amb aquesta finalitat. Dit i fet. En només tres dies les autoritats gregues en van tenir prou per evacuar la zona i tornar a convertir Idomeni en allò que era: una simple esplanada envoltada de camps de conreu.
Per als refugiats, deixar Idomeni ha estat, en certa mesura, abandonar el seu símbol de resistència i allunyar-se de la frontera que els havia de portar cap a una vida millor, lluny de la guerra i la misèria de la que fugien. Ara, encara més descontents amb la seva realitat, creuen que resignar-se a viure en els campaments oficials significa acceptar la seva situació i, també, abandonar el seu periple cap a Europa. Només els hi queda esperança i, no obstant això, encara no l’han perdut del tot. Tot i que fa molts mesos que porten vivint en la frustració que ha significat el seu refugi, tots ells tenen clar que encara volen intentar-ho un cop més i fer tot el possible per creuar les fronteres que els detenen. Europa, diuen, encara els espera.
El Rezan, que fa una setmana que viu a un campament oficial al costat deTessalònica, també ho diu. Des que van marxar d’Afrin, al nord de Síria, busquen la manera d’arribar a Alemanya, on fa mesos que el germà del Rezan, de 17 anys, els espera.
FUGIR SENSE FER-HO
En el seu viatge cap a Europa, Idomeni també ha quedat enrere. Des que van marxar de casa seva, la majoria fugint de la guerra de Síria, han hagut de recórrer un autèntic camí d’obstacles per intentar arribar al continent europeu. El més gran de tots ha pres forma d’acord. Concretament, es va produir al mes de març del 2016, quan la Unió Europea va anunciar que, a banda de tancar les seves fronteres, deportaria a Turquia els migrants que arribessin a Grècia a partir del dia vint d’aquell mateix mes.
Des que van marxar de casa seva han hagut de recórrer un autèntic camí d’obstacles per intentar arribar al continent europeu: el més gran ha pres forma d’acord
Això va significar un gran cop per a tots els refugiats, ja que sabien que arribar a països com Alemanya, Holanda o Suècia passava a ser gairebé impossible. El panorama, doncs, va canviar radicalment i, amb la frontera tancada, van començar a sorgir les primeres vies legals per arribar a Europa. Això sí, totes elles obligaven reunir una sèrie de requisits molt concrets i extremadament costosos d’aconseguir. A més, calia sumar-hi la lentitud d’uns procediments gens àgils i la manca d’informació, recursos i serveis amb què compten els migrants.
A dia d’avui, aquests camins per deixar la precarietat, primer d’Idomeni, i ara dels campaments militars, segueixen existint, i moltes famílies s’agafen a ells per tal de sortir de Grècia. No obstant això, pocs ho han aconseguit i l’exigència dels seus condicionants fa que molts ni tan sols ho intentin.
CAMINS QUE ES TRENQUEN
El Rezan i els seus pares viuen pendents d’optar a la reunificació familiar, una de les tres vies per aconseguir deixar aquest dia a dia que els frustra. Tot i que l’èxode de refugiats més intens s’ha produït recentment, durant els primers anys de guerra alguns ja van marxar de Síria. Principalment, pares o nois joves que, havent reunit els diners necessaris, emprenien el trajecte cap a Europa per després orientar el camí de la seva família que, més tard, seguiria els seus passos. En la majoria de casos, aquests primers refugiats van aconseguir arribar al seu destí i, molts es van establir a Alemanya o Suècia.
Quan la resta de la família, havent tornat a reunir els diners per pagar a les màfies que gestionaven el viatge, es disposava a reunir-se amb el primer membre del nucli familiar, les fronteres es van tancar. Així doncs, una gran quantitat de famílies van quedar partides i, encara ara, el segon nucli es troba estancat a Grècia. En el cas delRezan, és el seu germà petit qui va marxar abans a Alemanya amb els seus tiets. Ara, tant ell com els seus pares estan intentant retrobar-se al país germànic a través de la reunificació familiar.
A grans trets, la reunificació familiar va dirigida a totes aquelles famílies separades que es trobin en una situació on un o més membres habitin en un país europeu concret i els seus familiars també estiguin vivint en un estat de la Unió Europea. Generalment, un dels països sempre és Grècia, d’on els refugiats volen marxar; l’altre país és el lloc on el primer membre de la família en fer el viatge es va establir. La dinàmica d’aquest procés és desplaçar els qui es troben al país hel·lè fins a l’estat en què habita el seu familiar.
En el cas del Rezan, és el seu germà petit qui va marxar abans a Alemanya amb els seus tiets. Ara, tant ell com els seus pares intenten retrobar-lo
Tot i això, no tots els casos són vàlids i només opten a aquest procediment unes relacions familiars concretes. Únicament poden accedir a la reunificació familiar els casos de parelles casades, on cada membre es trobi en un país diferent, o el cas de pares que es trobin allunyats dels seus fills menors de divuit anys. La lletra petita del contracte exclou moltes famílies que, igualment, es troben partides.
El Rezan és conscient que quedaria exclòs d’aquesta reunificació familiar. “Sé que només els meus pares podrien anar a Alemanya, jo no hi tinc lloc”, es lamenta. A més, en el seu cas ho han de fer tot a pressa feta, ja que el germà del Rezan té disset anys i, quan compleixi els divuit, no es podrà seguir el procediment, ja que aquest ja serà major d’edat. “Hem contactat amb un advocat d’Alemanya, però el procés és insultantment lent” afegeix, indignat, el Rezan. Conscients de la dificultat d’aconseguir-ho, saben que, d’una forma o d’una altra, la seva família continuarà trencada.
També igual de complexes, feixugues i desesperants, són les altres dues vies legals que la Unió Europea ha posat a disposició dels refugiats. Per una banda, hi trobem la relocalització que l’ACNUR defineix com “el trasllat legal de persones que necessitin protecció i asil d’alguns dels països membres de la Unió Europea, després que les autoritats gregues hagin estudiat i acceptat el seu cas”. A Xavier Figueras, voluntari independent que es va desplaçar fins Idomeni, l’indigna aquesta definició. “Tots els migrants necessiten protecció i asil; què més han de fer perdemostrar-ho?”, es pregunta Figueras. Com tots tres processos, aquest també té la seva lletra petita.
Degut a l’immobilisme de la Unió Europea, els refugiats que aconsegueixen el seu objectiu són extremadament pocs. Això fa que els casos amb més necessitat siguin els primers i els únics que puguin optar a la relocalització; simplement perquè les places són massa limitades. És per això que es prioritzen casos de persones amb necessitats especials i se n’exclou la resta. Persones amb malalties greus que els invaliden, persones amb trastorns mentals, dones embarassades o menors que viatgen soles tenen preferència respecte a la resta. A la pràctica, acaben sent els únics que hi poden optar i, amb prou feina, ho acaben aconseguint.
Osman, un nen afganès que patia una paràlisi cerebral, ha estat un dels pocs casos que ha tirat endavant. Després d’un procés també lent i costós, ell i la seva família van ser acollits pel Govern espanyol mitjançant la relocalització i ara viuen a València. El seu pare, quan va arribar a Espanya, llançava un missatge clar: “A Idomeni encara hi ha molts Osmans a qui rescatar”.
GRÈCIA, ÚLTIMA PARADA
L’últim camí legal que tenen els refugiats per establir-se a Europa és igual d’inaccessible. Es tracta de l’asil a Grècia, un país minvat per una crisi econòmica que li ha fet molt mal i del qual no troba el camí per recuperar-se.Aquest procediment consta de tres parts que, degut a les condicions que envolten la vida dels refugiats als camps, es fan encara més complicades.
Un cop manifestada la intenció d’optar a un asil a Grècia, han de concretar una conversa amb el Servei Grec d’Asil a través de Skype. L’objectiu principal d’aquesta trucada és el de concertar una visita a una de les oficines del mateix servei. Els costos del transport fins a l’oficina, concreten en els fulls d’informació que reparteixen als refugiats, “els hauran de pagar ells mateixos”. Al final d’un dels folis, adverteixen que “actualment és molt difícil contactar per Skype, ja que els serveis estan saturats”. El primer dels tres passos ja és gairebé impossible de dur-lo a terme.
Per obtenir l’asil els refugiats han de presentar una documentació que generalment han perdut arran de la guerra
El següent pas consisteix en reunir una sèrie de documents que la major part de migrants no té. Vénen d’una guerra i d’un llarg viatge que, entre moltes altres coses, ha fet que perdin part de les seves pertinences. Es tracta de documents que garanteixin la seva identitat i de dades fiables que impedeixin qualsevol tipus de falsificació. L’últim tràmit, al qual la majoria ja no hi accedeix, és una entrevista personal on el mateix Servei Grec d’Asil examina el cas concret. Es tracta d’una conversa per, bàsicament, conèixer la seva història i les seves intencions. Alexander Waas, de Metges Sense Fronteres, explica que “els hi pregunten quin ha estat el seu viatge, per què no poden tornar al seu país o què voldrien fer a Grècia”.
Després de tot aquest procediment, que pot durar mesos, s’anuncia la decisió final. En cas afirmatiu, la persona o família en concret tindrà dret a estar a Grècia durant tres anys i comptarà amb accés a l’educació, a la sanitat o al mercat laboral.
L’EUROPA INACCESSIBLE
El Sallah, un noi sirià de trenta anys, fa un mes que va demanar asil a Grècia. Davant la frustració que significava Idomeni per a ell i la seva parella, van decidir fer el pas necessari. Després de dies intentant-ho, el servei grec li va comunicar que no podia accedir a aquesta opció, ja que, com ell explicava, no tenia “un pla de futur clar”. “Quin futur he de tenir enmig de la merda?”, es preguntava llavors el Sallah, quan encara es trobava a Idomeni. Ara, ell i la seva parella, la Nur de divuit anys, han decidit tornar a Síria. Com molts, estan desesperats amb una societat que els ha rebutjat. Amb un somriure que gelava, la Nur sentenciava fa unes setmanes que “viure així és anar morint a poc a poc; per tant, prefereixo marxar a Síria i morir a casa”.
Aquesta parella, que abans de la guerra vivia a Latakia, no és un cas aïllat. Davant la impossibilitat d’arribar a Europa, algunes famílies estan tornant a la guerra i a la misèria de què fugien. Fins i tot, alguns planifiquen tornar-hi de forma il·legal a través de les màfies que els van portar, ja que no volen suportar més aquest dia a dia que els consumeix.
La il·legalitat i les màfies han tingut un destacat protagonisme en aquesta crisi de refugiats que ningú ha sabut gestionar. En molts casos, i potenciat per la manca de solucions legals de la Unió Europea, la via il·legal s’ha vist, es veu i se seguirà veient com una de les poques esperances d’entrar a l’Europa que els barra el pas. O, si més no, també serà la via de retorn de molts cap a Síria, un país que fa gairebé sis anys que viu una guerra multi-direccional que els ha deixat sense res.
FOTOGRAFIES CEDIDES PER IGNACIO MARÍN.
Un text original de
