Per a moltes persones d’arreu del món, Sud-àfrica és un històric desconegut. La majoria saben què fou l’Apartheid: la separació forçada de diferents grups racials en sales d’estar separades, obligats a utilitzar escoles i hospitals diferents. Només els blancs tenien permís de votar, l’economia s’estructurava de manera que només ells poguessin ser al capdavant mentre persones d’altres races no podien ascendir laboralment.
Són conscients que aquest sistema es va acabar, les parets es van ensorrar i es va produir un relleu pacífic en el poder que va afectar des del Partit Nacional fins al moviment de resistència concretat en el Congrés Nacional Africà (ANC), dirigit per Nelson Mandela. Ell i F.W. de Klerk (l’últim primer ministres de l’Apartheid), van ser guardonats amb el Premi Nobel de la Pau el 1993 pel seu paper en el desmantellament d’aquest sistema d’opressió. En els següents 22 anys, Sud-àfrica fou oblidada per gran part de la premsa internacional fins al moment que va acollir amb èxit la Copa Mundial de la FIFA 2010 i el conegut judici a l’atleta Oscar Pistorius. Però, què ha passat al país en tot aquest temps?
Com tota persona que ha crescut a la nova Sud-àfrica, sempre se m’ha ensenyat des de nen que som “la nació de l’arc de Sant Martí” (frase emprada per l’arquebisbe Desmond Tutu). Celebrem la nostra diversitat. Ens van ensenyar a compartir un sentiment comú de bondat i humanitat, així com l’esperit d’Ubuntu (Un poble). Estàvem orgullosos de tenir onze idiomes nacionals, orgullosos que el nostre himne utilitzés quatre d’aquests. Però les cicatrius del nostre llegat, primer com a colònia britànica i després sota l’Apartheid, no poden ser curades amb tanta facilitat.
Mandela fou possiblement el millor diplomàtic del món. El seu carisma, lideratge i la seva disposició per negociar amb un govern que l’havia empresonat durant 27 anys van salvar, sense cap dubte, el país d’una guerra civil. Això no va fer, però, canviar el racisme imperant en l’economia o en les estructures de classe. En resum, per a evitar la fugida dels inversors estrangers i dels treballadors més educats, i l’habitual col·lapse econòmic postcolonial africà, el nou govern de l’ANC hagué de fer una concessió important: deixar que les persones de raça blanca mantinguessin tots els seus diners i terrenys. La propietat de la terra es redistribuiria d’acord amb les lleis del mercat i la voluntat del propietari; així com que la majoria de la gent podria mantenir, si volgués, el seu lloc de treball.
S’aprovaren unes noves polítiques de contractació racial (Black Economic Empowerment, o BEE) amb les quals es pretenia restablir l’equilibri, afavorint per sobre de blancs igualment qualificats a aquelles persones que eren desfavorides pel règim anterior en la sol·licitud d’una ocupació (en molts casos s’abusà amb aquest procediment, però, en qualsevol sistema s’abusa sovint). El govern tenia com a objectiu que en els nous contractes amb empreses, almenys un 50% de la propietat d’aquestes havia de ser negre. En l’administració pública es limità a reemplaçar buròcrates blancs per negres. Però, malgrat totes aquestes mesures, el 1994, l’statu quo econòmic de les classes altes es va mantenir pràcticament sense canvis.
Encara que no hi hagué una redistribució de la riquesa, les noves polítiques de contractació motivaren que més de 800.000 sud-africans blancs abandonaré el país entre 1995 i 2008, enduent-se amb ells la seva experiència i educació. La demografia racial va passar d’aproximadament un terç de blancs, a un cinquè. Aquesta fugida de cervells no ha disminuït els nostres dies, amb molts professionals educats a Sud-àfrica amb els diners públics anant a treballar a altres països en comptes del nostre.
L’ANC ha estat des del 1994 el partit en el poder, recorrent rutinàriament al seu estatus com a líders de la lluita contra l’Apartheid i establint una xarxa que els hi ha suposat un 60% dels vots en totes les eleccions democràtiques des d’aleshores. Després d’un sol mandat, Mandela va deixar el càrrec de president, sent la seva contribució a la nostra nació i la seva reputació irreprotxables. Després vingué Thabo Mbeki, calmat, recollit, potser fins i tot un economista distant. Sota la seva direcció les coses es mantingueren més o menys com fins ara, la nostra economia va créixer, i el país semblava estar en camí de convertir-se en una nació desenvolupada, malgrat el nostre passat. No obstant això, la mala gestió de l’epidèmia de la sida va suposar una enorme taxa d’infecció, amb més de 5 milions de sud-africans seropositius (un 12,5% de la població) el 2007. Tot i això, el país es mantingué tranquil, i hi havia una veritable sensació d’optimisme, que Sud-àfrica seria un èxit africà. Es mantingueren els esforços de construcció nacional i, tot i que no s’havia format una identitat nacional coherent, la sensació era que la diversitat era la nostra identitat. Més tard, el 2008, i a causa de les lluites internes pel poder dins l’ANC, Thabo Mbeki va presentar la seva renuncia i el vicepresident Kgalema Motlanthe va assumir temporalment el seu càrrec, fent poc canvis polítics en els següents 7 mesos. Era allà, després de tot, per raons internes.
Després vingué Jacob Zuma. L’home al darrere de la renúncia de Mbeki. Un home que havia estat portat als tribunals per càrrecs de violació i corrupció, però que no havia evitat ser processat per cap d’aquests. Actualment es troba sota investigació per la mala gestió dels fons governamentals involucrats en la construcció de la seva casa (uns 250 milions de Rand, aproximadament 15 milions d’euros) a Nkandla, KwaZulu-Natal; i ha co-optat el Parlament en un intent d’evitar el retorn dels diners, tot i que el poder judicial està fent tot el possible per a fer-li rendir coptes. El sorprenent acomiadament del seu respectat ministre de Finances, Nhlanhla Nene, ha costat al país uns 300 milions de Rand (30 milions d’euros), els inversors han fugit del país i el preu del Rand s’ha reduït en gairebé un 10%. El nostre nou president és clarament un home amb els seus propis interessos, disposat a trencar les institucions democràtiques per a protegir-se de les conseqüències de la seva pròpia corrupció, i per a enriquir els seus companys de la indústria mitjançant la seva posició política.
L’ANC sembla estar modelant la seva política inspirant-se en el model del partit comunista xinès. Estan reprimint les nostres bones tradicions periodístiques lliures i emprant mà d’obra barata imiten la teoria econòmica dels països d’Àsia sud-oriental, on es visqué un ràpid creixement sota règims autoritaris. Que el nostre país sigui vist dins la categoria dels BRICS és un fet complicat donada la nostra economia més petita, la qual cosa implica un menor poder polític. L’intent de l’ANC per a establir-se com l’Únic Partit d’un Estat de Partit Únic fa pudor de hipocresia. Donat que afirmaven ser el partit de la llibertat i el moviment d’alliberament, els resultarà difícil convèncer els votants que l’objectiu desitjat no era la democràcia, sinó el control de l’Estat.
Si Jacob Zuma és tan corrupte i les mesures adoptades per l’ANC van en contra dels seus principis fundacionals, ja que som en una democràcia funcional on es donen eleccions lliures i justes, quina altra cosa es pot votar? Pot ser positiu fer ara una lleugera desviació de l’ANC per a examinar els altres partits polítics que competiran en les pròximes eleccions municipals del 2016.
El partit principal de l’oposició és l’Aliança Democràtica (DA), un partit de centre- liberal, dirigit pel seu candidat presidencial, Mmusi Maimane. El partit ha obtingut un gran èxit electoral tot i no arribar a assumir cap poder. Ostensiblement menys corrupte que l’ANC, amb un bon progrés al municipi de Ciutat del Cap i a la Província Occidental del Cap; però, el DA pateix un important problema d’imatge en ser considerat com un partit “dels blancs”, una etiqueta suïcida en un país on els blancs han oprimit durant segles la majoria democràtica, Maimane mateix és acusat de ser un “titella” i un “rostre negre per als votants”. És el partit al qual voten els racistes blancs per la qual cosa, encara que tu com a votant no ho siguis, se’t relaciona amb aquests; així que, un se sent incòmode donant-los-hi suport per molt que el DA s’esforci a complir les seves promeses.
Tampoc té el DA molt a dir en política nacional a banda del missatge: “No som l’ANC”. Reben al voltant del 20% dels vots però, si continuen els casos de corrupció i mala administració de l’ANC, és probable que el descontentament serveixi per a sumar-li votants en un bloc “Qualsevol cosa menys l’ANC”.
El següent gran partit és el populista EFF, dirigit pel nacionalista i revolucionari d’esquerres, Julius Malema. Aquí es on es posa interessant. Recordeu que els blancs van conservar tots els seus diners i terres després del 1994? Doncs el senyor Malema els vol de tornada. Afirma, amb certa raó, que Mandela vengué el moviment d’alliberament. La seva popularitat (un 6,5% dels vots) és, en part, a causa del creixent ressentiments dels sud-africans negres, les vides dels quals no han millorat amb la democràcia. Promet que les persones controlaran els mitjans de producció, que les condicions laborals seran equitatives i que crearà una nova Sud-àfrica. Si ell és creu els seus propis discursos, o si cínicament s’està aprofitant del desencís dels votants de l’ANC a causa de Jacob Zuma, queda per veure. Aquest escriptor creu que és la segona opció.
El seguidor mitjà de l’EFF té bones raons per a donar suport a algú que promet sacsejar l’statu quo. No podria ser pitjor que la darrera sacsejada. Continuen sent pobres. Encara no són els amos de les terres que els colonitzadors blancs els hi van prendre. Encara renten les cases dels barris residencials blancs mentre ells viuen en barraques de xapa ondulada. No són capaços d’enviar els seus fills a bones escoles o a la universitat. Encara són la mà d’obra barata explotada per empreses estrangeres. El govern no els ha ajudat, de fet, després de l’assassinat de 34 miners vaguistes a Marikana a mans de la policia, s’ha fet evident que l’ANC no és el seu partit, sinó que és el partit del gabinet de l’ANC. La democràcia no els ha ajudat quan els diners s’acaben de transferir d’opressors blancs a negres. Estan enfadats amb raó.
Les protestes s’han tornat cada vegada més freqüents i més violentes, en part impulsades per polítics reaccionaris com Julius Malema, però sobretot perquè la riquesa robada als negres sud-africans no ha trobat el camí de tornada. A principis del 2015, els atacs xenòfobs contra emigrants procedents d’altres països africans (“perquè ens prenen els nostres llocs de treball”) varen augmentar. Recentment, un campus universitari a Mafikeng fou incendiat per manifestants que clamaven que les universitats estaven bloquejant les seves possibilitats de participar en l’economia per les altes taxes universitàries(#feesmustfall).
Les tensions racials estan augmentant, ja que les desigualtats de l’Apartheid no s’han abordat de manera satisfactòria per a ningú. El racisme entre els blancs és encara habitual, ja que un rentada de cervell de més 40 anys d’Apartheid triga molt de temps en sortir de la memòria col·lectiva.
Les persones blanques estan enfadades perquè ja no manen més, i molts d’ells no poden trobar feina a causa de les polítiques de contractació racial (BEE). Les persones negres estan enfadades perquè l’economia fonamentada en el racisme segueix operant sota control del capital blanc amb uns especuladors negres que hi estan políticament connectats. Tothom esta enfadat amb l’actual govern, massa pendent de Jacob Zuma per a fer front a aquests problemes socials. És una situació explosiva, i Julius Malema vol ser el partit que encén la metxa.
Sud-àfrica és un lloc d’una impressionant bellesa natural, clima fantàstic, deliciós menjar i molta gent interessant i agradable, així com amb una diversitat històrica i cultural única. Per a moltes de les persones que viuen en la bombolla dels seus barris de rodalies, la vida sembla bastant bona. Som la llar de, possiblement, dos dels èxits polítics més increïbles: el desmantellament voluntari del nostre programa nuclear, i una transició pacifica a la democràcia. Però és una pau precària, i cada dia es complica més. Com sud-africà, només puc esperar que una classe mitjana negre emergent pugui arribar a un punt amb el qual, en els seus propis termes, pugui negociar un acord just amb el capital blanc, que puguem reemplaçar el nostre actual president per un altre diplomàtic tan hàbil i tan pacient com ho va ser Mandela, que puguem revertir els efectes de la fugida de cervells, i que puguem superar el nostre passat d’una manera que no acabi en una espiral de violència. Aquests problemes no són fàcils de resoldre i que sembla que els líders sud-africans estan poc preparats per a resoldre’ls. Hem arribat molt lluny i la nostra lluita continua, l’únic que vostè no ho està llegint als diaris.