Jerusalem despertava en relativa calma després de diverses jornades marcades per una onada de violència inèdita a la ciutat des de la Segona Intifada de l’any 2000. Solament es va registrar un intent d’apunyalament d’un jove palestí a un agent israelià en la Porta dels Lleons. Era Shabbat, dia festiu dels jueus, i la part occidental de la ciutat lluïa deserta: els que segueixen la llei religiosa –que són molts a la capital del país– paren les seves vides i aprofiten el dia per relaxar-se a casa amb la família. Al barri de Mea Shearim, el bastió ultraortodox de Jerusalem, la policia fins i tot barra els carrers per impedir la circulació de vehicles. Tots els comerços tanquen, pels carrers amb prou feines hi ha transeünts i regna el silenci en l’ambient.

A la porta de Jaffa, accés on habitualment els grups de turistes accedeixen per recórrer el barri antic, l’estampa tornava a semblar-se a la d’abans de l’esclat violent. Desenes de taxistes, guies i venedors ambulants es disposaven a oferir els seus serveis. No obstant això, el trànsit humà no era tan aclaparant. A pocs metres s’obre una de les vies principals –que condueix al Mur de les Lamentacions i l’Esplanada de les Mesquites–, repleta de veterans comerciants àrabs que viuen de la venda de souvenirs, artesanies i els restaurants de típic menjar oriental. Durant els recents episodis de violència, els comerciants àrabs s’han vist molt afectats, arribant a tancar diversos dies per la violència i declarant jornades de vaga general, que no van secundar tots, per protestar per la notable presència militar i el descens de la clientela.

Yusef, palestí resident a la ciutat vella, fuma tranquil dins de la seva tenda, que continua buida. “Veniu, avui hi ha veritables gangues!”, exclama a un nodrit grup de turistes que col·lapsa el lloc. Al seu costat, un altre venedor reconeix: “Estem fotuts”, referint-se a l’escàs públic i les insuficients vendes collides. Uns metres més a baix, Ali i Daldalir em conviden a asseure’m amb ells i compartir la seva ració d’hummus matinal. “Inshalla (tant de bo) avui sigui un dia millor, ho necessitem”, afirmen mentre assaboreixen la deliciosa crema de cigrons amb una pita recentment fornejada. 

En total, s’estima que a Jerusalem viuen al voltant de 300.000 palestins. La part oriental de la ciutat –que va estar estava sota sobirania de Jordània des de 1948– va ser ocupada per Israel després de la Guerra dels Sis Dies en 1967. Des de llavors, els residents dels barris palestins tenen un carnet d’identitat especial de color blau, que els permet moure’s a la ciutat i la resta d’Israel, però que no suposa comptar amb la nacionalitat israeliana, rebutjada per la majoria. Els que viuen a la ciutat vella i alguns barris propers, com Silwan, gaudeixen d’un estatus raonablement millor que d’altres. En altres zones, com en el camp de refugiats de Shuafat, al nord de la ciutat, els palestins viuen en barriades que són terra de ningú: l’Estat d’Israel i l’Ajuntament de Jerusalem no proveeixen els serveis bàsics, i l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) no hi té accés, ja que queden del costat israelià del mur de separació que divideix Israel dels Territoris Palestins. El buit i la desesperació en llocs com Shuafat són el caldo de cultiu idoni, al costat de la instigació d’alguns dels seus líders polítics, que impulsa als joves palestins a empunyar un ganivet i intentar assassinar a algun israelià. Fruit de les recents hostilitats, s’estima que 10 israelians i 58 palestins han mort en les últimes setmanes.

Com ja va succeir en l’esclat de la Segona Intifada, l’Esplanada de les Mesquites (per als musulmans) o Muntanya del Temple (per als jueus) és l’epicentre de la disputa. El sagrat lloc, eternament disputat per les incomptables civilitzacions que han governat Jerusalem, ha inflamat novament l’ambient als carrers palestins. Els joves que s’enfronten a agents i soldats israelians o cometen atemptats contra civils actuen impulsats pel rumor que Israel pretén canviar el Status-quo que regna en el lloc sagrat. Protesten per la suposada intenció israeliana de dividir la superfície i establir horaris de per resar separats. Les constants visites per part de jueus nacionalistes religiosos, incloent-hi membres del mateix gabinet israelià com el ministre d’Agricultura, Uri Ariel, reforcen la sospita. Aquests, contrariant al consell de rabins –que després de l’ocupació israeliana del lloc sagrat va prohibir que els jueus ascendeixin a l’esplanada per no crear problemes–, exigeixen poder acudir lliurement i resar.

El lloc, que actualment alberga la daurada Cúpula de la Roca i la Mesquita d’Al-Aqsa, és l’enclavament més sagrat del poble jueu i el tercer dels musulmans. Sobre l’actual esplanada s’alçava el Segon Temple en l’època del domini de David en el Regne d’Israel. Avui solament queda en peus el mur occidental, més conegut com el Mur de les Lamentacions, situat als peus de l’enclavament sagrat. D’altra banda, la Cúpula de la Roca és el lloc en el qual, segons la creença islàmica, Mahoma va ascendir als cels a trobar-se amb Al·là.

Turistes i jueus solament poden accedir en franges horàries determinades, que regula el Wakf, un organisme a càrrec de Jordània que s’encarrega del control administratiu i civil. En ascendir, els guardes d’aquesta entitat exigeixen portar cobertes les cames i, en cas de vestir pantalons curts, obliguen a llogar un tros de tela per uns 10 euros. Davant la cua de turistes, un grup de joves jueus religiosos es disposa a pujar la rampa de la porta dels Mugrabís, únic accés a l’esplanada pels no musulmans. Canten enyorances a Jerusalem en la seva pujada, mentre a dalt els policies israelians i guàrdies del Wakf esperen per escortar-los. Com de costum, els musulmans es posen tensos davant la visita –que consideren un gest provocatiu-, i un grup de dones els rep enfront de la Mesquita d’Al-Aqsa al crit de Alahú-Akbar! (Al·là és gran).

Ariel Kanievsky, guia turístic d’origen argentí, coneix al detall les peculiaritats del lloc: “L’statu quo és un simple acord oral, dut a terme pel llavors ministre de Defensa, Moshé Dayan conjuntament amb el Wakf”, destaca el guia, qui assenyala que existeix un ampli consens acadèmic que reforça aquesta tesi. Segons el que es va acordar, els musulmans tenen lliure accés per resar. Els jueus que reclamen llibertat de culte defensen que són discriminats al no poder dur a terme els seus resos al punt més sagrat pel judaisme i tenir accés sol en dues franges horàries i escortats per la policia. 

Als voltants de l’Esplanada de les Mesquites espera Mohammed Sharha prenent refrescs i divertint-se amb els seus amics. Mentre accepten fotografiar-se entre riures, un grup de guàrdies fronterers israelians fortament armats passa al seu costat. És la tònica d’aquests dies: el desplegament d’efectius a Jerusalem és enorme, i en moltes cantonades del barri musulmà de la ciutat vella l’Exèrcit israelià erigeix improvisats checkpoints. Venedors i soldats pràcticament es freguen, però no es parlen i es creuen mirades carregades de ressentiment. El carrer El Wad Ha-gai, que uneix els quarts jueu i musulmà, ha estat escenari d’atacs amb ganivets a les darreres setmanes. Prop del lloc, Sharha reconeix que “hi ha moltíssimes diferències entre israelianes i palestins”, malgrat que caminen pels mateixos carrerons per anar als llocs sagrats o les seves cases. Es veuen, es creuen i, en general, s’odien. Però no es coneixen.

Al lloc de control a les portes del Mur de les Lamentacions, dos policies xerren en rus mentre revisen les motxilles dels pocs visitants que acudeixen. Prop d’ells es produeix una estampa poc habitual: el jove jueu religiós Pinjas, assegut i xerrant amb el quiosquer i els taxistes palestins a l’accés de la Porta Dung. Sense tallar-se un pèl, Pinjas discuteix amb els seus col·legues àrabs sobre la situació, aportant idees per resoldre la interminable cruïlla. “Acol Beseder (tot bé) a Silwan”, comenta en hebreu el taxista palestí Naser. Referint-se al fet que el seu barri, per ara, està tranquil. En el districte viuen diversos grups de colons jueus, en habitatges i edificis fortificats per murs i vallats, càmeres de seguretat i agents armats. En aquests llocs els enfrontaments formen part de la rutina. A l’avinguda Wadi Hilwa, que conté les ruïnes de l’ancestral Ciutat de David, una casa de colons jueus incinerada dona fe de la violència rutinària al barri.

El jove jueu Pinjas afirma que “hi ha àrabs bons. Tots volem la pau, no el terror. Entre els palestins corre el rumor que Israel vol canviar l’statu quo a l’Esplanada de les Mesquites, però és fals. Si Israel i Jordània cedeixen el control, acabarà en ruïnes, com succeeix amb els de l’Estat Islàmic”, apunta referint-se a les continues destrosses que duen a terme els extremistes islàmics a enclavaments històrics com Palmira, a Síria. 

A pocs metres de l’inici de la Via Dolorosa -lloc de peregrinació cristiana que porta a l’Església del Sant Sepulcre-, reposa assegut el palestí jubilat Naser. Dóna profundes calades a una pipa de tabac, queixant-se del greuge que suposa per al seu col·lega forner els dies de tensió i el desplegament policial. “Per aconseguir la pau un dia necessitem que torni gent com Rabin i Arafat”, assegura enyorant als difunts líders que tan a prop van estar de segellar un acord definitiu. “Veus tot això?, així és impossible viure”, assegura mentre mostra fotos de la Meca d’una revista, el lloc més sagrat de l’islam, que encara no ha pogut visitar.

Sortint de la ciutat emmurallada per la porta de Damasc es percep que es tracta d’un altre dels punts calents. Davant la porta s’obre una espècie d’amfiteatre, lloc de trobada habitual dels residents palestins de Jerusalem oriental, que avui està ple d’equips de televisió i policies en estat d’alerta. Fa uns dies, aquí mateix un jove palestí es va abalançar amb el seu ganivet cap als agents davant de ser abatut. No obstant això, la calma tensa regnava de moment i israelianes i palestins seguien amb les seves vides, esperant al proper capítol de violència de l’agònic conflicte a l’Orient Mitjà.