Robespierre, líder de la Revolució francesa, autoproclamat seguidor de Rousseau, i dirigent de la Primera República durant els seus primers anys de vida, va intentar gestionar el canvi institucional amb mà de ferro desenpallegant-se de tot allò que fes perillar el procés de canvi.
El passat 22 de març es van celebrar eleccions al Parlament d’Andalusia, ratificant que la corrupció a la Comunitat Andalusa és sistemàtica amb la revalida dels 47 escons del PSOE. En la ronda de negociacions per la investidura, Susana Díaz es va reunir amb la líder de Podemos, Teresa Rodríguez, qui va establir un seguit de condicions per a tal de facilitar el procés d’investidura. Però ràpidament van ser rectificades com a “propostes” per la cúpula de Madrid. Un fet que ha generat fricció amb les bases, per deixar entreveure una política de pactisme amb un dels màxims exponents del que anomenen “casta”.
El que havia de ser l’spàrring inicial abans de les properes eleccions municipals del mes de maig ha deixat entreveure més ombres que no pas llums.
Podemos està subjecte a nombroses contradiccions amb tuf a electoralisme. Les friccions entre els cercles i el lideratge de Pablo Iglesias. La neurosi en consolidar-se com el centre de l’espectre polític. Allunyar-se del clàssic biaix esquerra-dreta (parlen de “los de arriba y los de abajo”, “no és qüestió d’esquerres o de dretes, sinó de decència, de sentit comú”). Podrà robar vots al PP, però si no fa res per modificar que siguin “sociològicament” del PP no avancem. Reminiscències històriques a aquell PSOE felipista de finals dels 70.
A hores d’ara la realpolitik està podent contra tot allò que propugnava el partit. Només cal plantejar-se quina és la força electoral a dia d’avui dels cercles respecte dels líders de partit. Recordem-ho: un partit hereu del 15-M, un moviment que havia de trencar amb el sistema en pro d’apoderar la ciutadania i materialitzar la democràcia participativa.
Què se’n ha fet de tot això?
Quan es va presentar a les eleccions europees amb un programa molt similar al d’IU el propi Pablo Iglesias va argüir que “l’únic que diferencia Podemos d’IU és que Podemos sap com guanyar les eleccions”. És a dir, el signe distintiu del partit no era de contingut, sinó de formes. Però a la formació política no sembla ni que li quedi tan sols aquesta distinció.
El partit es va estructurar i organitzar entorn els cercles (temàtics o territorials), fent de les noves tecnologies i d’Internet els principals instruments de participació. Però com ja hem esmentat, Pablo Iglesias vol guanyar, i per guanyar (en termes maquiavèl·lics) no calen els cercles, sinó fer creure que calen els cercles.
Quan el partit va realitzar les primàries per a les eleccions europees, Pablo Iglesias va donar el suport explícit a uns candidats concrets. Quatre dels cinc eurodiputats escollits a excepció (oh, sorpresa!) de Teresa Rodríguez eren dels escollits per Pablo Iglesias. Quan va tocar establir el model de partit en assemblea, el grup liderat per Pablo Iglesias va establir una comissió tècnica per coordinar el projecte. Però per escollir-la ja no s’utilitzarien llistes obertes sinó que es votarien llistes tancades amb sistema majoritari, on la llista guanyadora coparia tots els llocs. A més, el grup de Pablo Iglesias ja tenia des del principi una llista preparada liderada per ell mateix.
Finalment, dos propostes o models de partit: el de Pablo Iglesias i el de Pablo Echenique. És aquí quan el grup de Pablo Iglesias planteja tres mesures similars a les anteriors: la prohibició de la doble militància, l’elecció altra cop pel sistema majoritari amb un únic guanyador i l’anunci de que si queia derrotat no seguiria com a líder del partit. Condicionar, a Pablo Iglesias no li cal manipular processos per assolir els resultats esperats.
Si bé alguns justifiquen que la joventut de la formació no permet encara la consolidació dels cercles, heterogenis ideològicament, com a eines sota les quals sustentar la legitimitat del partit, cal precisar que en part és conseqüència de la pròpia praxi del partit degut a aquesta neurosi electoralista per situar-se al centre i buidar de contingut ideològic el partit. El justificant que Pablo Iglesias cohesiona el partit deixa de ser vàlid. Jerarquia per autogestió. Fins a quin punt és una conseqüència buscada per a tal de minimitzar el veritable impacte potencial dels cercles no està clar a dia d’avui. Diuen ser els hereus del 15-M, els mateixos que clamaven ni pastors, ni ramats. Una proclama que Robespierre no va saber gestionar.
Guillem Gras.