“Vull ser pianista o fotògrafa”, deia a la seva mare quan encara era una nena. Després de dedicar-se a altres sectors, Roser Vilallonga (Barcelona, 1960) s’hi va llançar: volia ser fotoperiodista. I voler és poder. L’any 1992 va començar a treballar per a La Vanguardia, però no en va tenir prou. Els seus projectes personals retraten les problemàtiques socials del món que ens envolta, donant visibilitat a cares que sovint passarien desapercebudes.

Sempre va tenir clar que volia ser fotògrafa…

A mi des de petita m’ha agradat mirar. Però més que fotògrafa, em considero fotoperiodista, o documentalista. La meva feina és molt clara: explicar històries. Faig periodisme des de les imatges.

Descarta la resta de branques fotogràfiques, doncs?

Em podria haver dedicat a qualsevol altre àmbit de la fotografia, però reflectir el que passa al meu voltant, al meu món, és d’alguna manera el que em belluga. Jo no sóc una persona creativa com podria ser un fotògraf artístic o de retrat, jo intento que la gent conegui altres realitats.

Realitats que acostumen a ser crues…

Ensenyo la realitat, i a la major part del món la realitat és molt dura, i això es reflecteix en les meves fotografies. Els meus reportatges no són estètics, en el sentit que les fotografies que faig no les penjaries al menjador de casa. Encara que puguin ser boniques, penso que són dures. Però ja m’està bé, no faig fotografies per a que la gent se les pengi.

Creu que amb les seves fotografies por arribar a induir canvis en aquestes realitats?

Partint de la idea que és molt difícil arreglar el món, intentes si més no donar la informació. Has de pensar que és possible provocar canvis, perquè si no, la teva feina no té sentit. Amb els anys te n’adones que és molt difícil, però hi ha casos que demostren aquest poder de la fotografia, com va ocórrer durant la Guerra del Vietnam.

I per què creu que no és més efectiu?

A Occident vivim instal·lats en una espècie de cúpula que ens protegeix i a vegades no veiem més enllà del nostre melic. El món occidental no valora els privilegis, és insolidari. I això no ho reconeixerà, perquè fer-ho seria baixar del pedestal, i no veig a la nostra societat disposada a fer-ho.

L’afecta treballar amb realitats tan dures?

És clar que m’afecta: estàs treballant amb el patiment humà. Sóc una persona molt sensible, però amb els anys t’acabes endurint. Al final cada dia t’has de llevar, no pots estar sempre pensant en les injustícies, has de seguir endavant. Però si tinc alguna cosa a la meva mà per canviar-ho, ho faré.

Com?

Apropant-me al màxim. Per mi l’ideal sempre ha estat conviure amb la gent que estàs fotografiant i conèixer el seu problema a fons. Si has de fer un tema, l’has de fer des de dintre. S’ha d’aprofundir tot el que es pugui, la nostra obligació és despullar la situació al màxim per poder-la explicar millor.

S’involucra per tant en les seves realitats…

Mai tant com voldria. El que m’agradaria és que el fruit de la venda de les fotografies anés destinat en benefici de la situació que denuncien. Però malauradament la fotografia no es ven.

És un mal moment pel fotoperiodisme. 

Aquí la situació és una vergonya. Tenim una colla de fotoperiodistes boníssims que s’estan menyspreant totalment. Però no crec que el fotoperiodisme estigui en crisi, és que els mitjans en general ho estan. L’aparició d’Internet els va trencar el monopoli de la informació, els va rebentar el model de negoci, i ara l’han de redefinir.

Internet també ha perjudicat en alguns aspectes al fotoperiodisme.

El món digital fa que tothom es cregui fotoperiodista, i els mitjans de comunicació utilitzen fotografies de la xarxa per estalviar-se diners. Aquesta situació no se solucionarà si no es regula o s’efectuen inspeccions de treball als mitjans, i ho veig poc probable. De totes maneres, estic convençuda que el fotoperiodisme no morirà.

Per què ho té tan clar?

Perquè aquestes persones no tractaran temes en profunditat, i sempre hi haurà històries que farà falta explicar. Un fotoperiodista va a llocs on altres no anirien, s’arrisca quan altres no ho farien. I la credibilitat del professional pot ser l’element crucial que faci decantar la balança.

Quins altres reptes afronta el fotoperiodisme?

Un fet clau és que és una professió individualista i competitiva que té un fort component d’ego, pel que mai hem anat del tot junts i tot acaben sent batalles individuals amb les mateixes preocupacions laborals.

Quin futur li augura?

Jo penso que el fotoperiodisme aguantarà perquè sempre serà necessari, com el periodisme. Que existirà? Sí. En quines condicions? Qui lo sa. El model actual s’ha de redefinir, i acabarà sent un petit mirall de la societat global.