La destrucció i pillatge al centre de Barcelona el dissabte 24 d’octubre a càrrec d’hordes organitzades d’individus sorgit del “lumpenestudiantat” (disculpin el neologisme, no he trobat cap altre terme per explicar-ho millor) ha generat un xoc dins el país. No per menys previsibles, han estat menys dolorosos. Penso que érem molts els qui pensàvem que era qüestió de temps que aquest patró, calcat de les banlieu franceses, amb accions similars arreu del continent europeu, es reproduís a la capital catalana. Bé, de fet, no és ben bé la primera vegada, tot i que la de la setmana passada ha estat potser la més espectacular. A menor escala, van succeir successos similars durant les festes de la Mercè el 2022, que va acabar amb saquejos i destrosses a la carretera d’Hostafranchs i Creu Coberta, o el 2023 a Salt, amb un assalt massiu a la comissaria dels Mossos i la policia local arran d’unes detencions. Grups de joves, majoritàriament segones i terceres generacions d’origen extra europeu, protagonitzen motins, més o menys organitzats, d’una violència descontrolada i que solen culminar amb destrucció de mobiliari públic i actes de saquejos a comerços. Aquesta vegada és més greu perquè s’emmarca en un conjunt d’incidents de característiques sospitosament similars, concentrades especialment a les ciutats franceses, encara que amb rèpliques a Itàlia i Bèlgica, i que han fet servir el context de les protestes juvenils i populars per l’alça de preus i l’absència d’oportunitats de les generacions més joves.

Se n’ha parlat molt, aquests dies, d’aquests aldarulls. I també, des de la perspectiva de les autoritats públiques i els principals mitjans, se n’ha callat molt, també. O se n’ha ofert informació parcial, que busca minimitzar els detalls concrets, probablement amb la bona intenció d’evitar l’estigmatització de determinades comunitats. El problema és que, en una època de xarxes socials, on la manipulació més barroera es combina amb informacions qualitatives i valuoses, aquests silencis o mitges veritats contribueixen, més que atenuen, a l’enrariment de la conversa pública. La realitat és que, amb l’experiència acumulada de les darreres dècades, podem fer-nos amb una certa composició d’aquests processos i les seves característiques.

Més enllà de l’origen de la majoria dels protagonistes de la violència i els robatoris –que, per cert, no se n’amaguen de les seves responsabilitats ni motivacions, ja sigui davant dels periodistes, ja sigui narrant les seves històries a les xarxes–, es pot entreveure una certa subcultura que explicaria les seves actituds. I voldria parlar de subcultures per diferenciar-ho d’allò que, convenientment, el periodista Vicent Partal, en un editorial interessant de la setmana passada, en deia cultura. Com exposava el director de Vilaweb, els orígens dels malfactors no representen una cultura, o una nacionalitat, o una religió. Altrament, això constituiria un determinisme que representa un insult a la intel·ligència. Els fets individuals no representen cap prova d’una identitat col·lectiva. Per sort, els antropòlegs van crear una eina intel·lectual més precisa per ajudar-nos a entendre determinats capteniments grupals. I aquest seria el de “subcultura”, que podríem definir com un conjunt de creences, estètiques, valors, justificacions i pràctiques que donen forma a una mentalitat determinada. A la dècada de 1980, els qui aleshores érem adolescents podíem comprendre i identificar fàcilment aquell fenomen de les tribus urbanes que definien l’espai urbà i la seva traducció en fets. I això incloïa els “quinquis”, que consideraven la delinqüència una activitat honorable. I en aquests joves que a Barcelona, París, Marsella o Brussel·les, s’identifiquen a partir de l’autoidentificació, i també dels fets que s’han traduït en una violència de caràcter nihilista.

Qui això escriu no és antropòleg ni criminòleg. Tanmateix, no resulta difícil identificar alguns trets comuns. Persones que, crescudes en determinats ambients (menys marginals dels que agrada reivindicar-se’n), se senten objecte de discriminacions, addictes al victimisme, amb el narcisisme de qui ha heretat valors patriarcals en una societat de drets individuals i igualitaris, que busquen el prestigi social mitjançant la transgressió o elements de consum determinats, que són capaços de sublimar la seva frustració i ressentiment social mitjançant la violència. Una violència i un menyspreu a la propietat privada, l’autoritat o els valors de la societat on viuen que esdevé una mena d’autoafirmació. Qualsevol que hagi treballat en el sistema públic d’educació ho pot entendre a la perfecció. I no cal tenir una heràldica determinada per participar d’aquesta subcultura, sinó que com també passava amb les tribus urbanes, l’entrada és lliure, malgrat que la sortida, difícil.

Hi ha una interessant pel·lícula francesa de 1995, La Haine, de Mathieu Kassovitz que descriu prou bé els mecanismes psicològics que poden catapultar determinats individus a reaccions violentes i ressentides. De fet, descriu a la perfecció un conjunt de causes i efectes que han envoltat moments de motins com els de 2005 –quan dos joves es van electrocutar mentre fugien de la policia– o els aldarulls de 2023 arran de la mort de Naël Merzuk, un delinqüent de 17 anys abatut per la policia en un control de carretera mentre conduïa un vehicle d’alta gamma. Una sensació de formar part d’un grup discriminat, de no tenir cap mena d’oportunitat, de ser carn de fracàs escolar o d’una profunda frustració en el contrast entre aspiracions personals i la dura realitat a què s’enfronten tots els joves, malgrat que alguns ho tinguin més fàcil que altres. El ressentiment és una resposta lògica. Tanmateix, també és un parany inhabilitant. El victimisme constitueix una droga dura i autodestructiva. Ressentiment i victimisme són una combinació letal d’una subcultura que rebutja profundament els valors, pràctiques, costums i creences de la societat on viuen, si bé amb les seves limitacions, amb oportunitats de viure dignament. Tanmateix, la idealització d’un altre món, normalment, el país d’una avantpassats que van abandonar precisament per la manca d’oportunitats i l’ambient opressiu que els caracteritza, acaba tenint un efecte de cul-de-sac sense solució. A sobre, altres emigrants i els seus descendents amb bagatges culturals ben diferents –com ara la comunitat asiàtica– acaben tenint més èxit social i personal, cosa que encara contribueix més a la ràbia que els pot coure per dins. I, encara pitjor: les noies sovint de les seves comunitats, que escolarment fracassen molt menys i presenten millors nivells d’adaptació social, també solen sortir-se’n prou millor, fet que és viscut sovint com a una humiliació extra. Amb tot aquest conjunt de situacions, en termes de Pasqual Maragall, el drama està servit. 

En qualsevol cas, aquesta sensació d’inadaptació, per tota una concatenació de processos, alguns d’externs, altres fruit de decisions personals, ens duen a una mena de tragèdia íntima i alhora grupal, que reforça encara més el rebuig social d’aquest col·lectiu, i efectivament, és el que acaba traduint el prejudici en un racisme cada vegada més desacomplexat. Es tractaria del fenomen d’allò que, ja el 2002 es va descriure com “Els territoris perduts de la República”. Aquest és el títol d’un llibre col·lectiu, coordinat per l’historiador Georges Bensoussan on descriu com determinades àrees –les famoses banlieues– han quedat al marge de França com a nació, com a concepte , com a valors i com a idea compartida. Serien aquests espais físics i mentals on l’Estat i les seves institucions, la República, ha perdut el seu control. Un control que es tradueix en una pèrdua d’autoritat de les institucions, on els representants de la República, la policia, els mestres, fins i tot els serveis d’emergència, pateixen rebuig i hostilitat. Ho hem vist aquests dies quan els bombers eren apedregats quan miraven d’apagar els focs que aquests joves encenien, o com la còlera es traduïa en l’incendi d’instituts i agressions al personal educatiu que s’oposava als bloquejos. També es veu en l’emergència d’un conjunt de valors incompatibles amb les creences compartides d’occident, i que es manifesten en l’antisemitisme, el sexisme i el racisme, fins al punt que els professors no s’atreveixen a tractar de qüestions delicades com la igualtat de gènere, l’Holocaust o la teoria de l’evolució. I on l’islamisme radical s’infiltra fins al punt de crear jurisdiccions paral·leles, un control social brutal, tribunals informals de la xaria o “policies de la moral” en el que el moviment feminista “Ni putes ni soumises”, amb personatges com Fadela Amara, ja fa més de dues dècades, qualificaven com a califats de suburbi.

No s’expliquen els aldarulls d’aquests dies sense aquest reactor nuclear a punt de la fusió covat en aquests territoris perduts per la República. Els saquejadors i incendiaris estan convençuts que actuen correctament, d’acord amb els principis, valors i creences de la seva subcultura. Pensen que allò que han robat els correspon, perquè és honorable, perquè cal revenjar-se contra la societat que els acull, perquè consideren que la societat occidental és pecaminosa i impura, perquè atribueixen tots els seus mals a uns “altres” a qui despersonalitzar. Les agressions contra vianants, l’assetjament contra dones, la destrucció dels símbols occidentals i de la República ho veuen com a un fet lògic i normal, a partir d’un punt de nihilisme nietzschià. Més o menys com els pastors i guerrers nòmades que consideraven que assaltar ciutats, robar els pagesos i esclavitzar les poblacions capturades era lògic i virtuós, al més pur estil dels aqueus saquejant Troia a la Ilíada o els víkings fent les seves incursions. L’atracció per la violència –i l’experiència de molts dels seus coneguts fascinats, i sovint participants en l’experiència d’Estat Islàmic– és una idea més compartida del que podríem admetre des de la nostra inòpia. No és pas una boutade, segons una enquesta d’ICM Research corresponent al 2016 considerava que el 27% dels joves musulmans francesos entre 18 i 24 anys considerava positiva l’existència d’ISIS. 

Ara bé, que hi hagi tots aquests ingredients, no vol dir que això que hem viscut darrerament hagi sorgit per generació espontània. En aquesta era de desestabilització general, molt particularment d’Europa, difícilment un conjunt d’esdeveniments com els actuals apareixen de manera casual. El més probable és que estiguem vivint un episodi de guerra híbrida. Perquè és evident que aquest conjunt d’imatges que ens mirem en bucle, estan tenint un impacte molt fort en l’opinió pública. Especialment en un moment molt delicat com l’actual, on els efectes d’una alça de nivell de preus de subsistències bàsiques, del preu de l’habitatge, de les incerteses sobre l’impacte laboral de la IA i de l’expansió descontrolada de desigualtats se sumen a processos electorals imminents i uns canvis d’equilibris geopolítics. Les conseqüències més immediates és que reforça les possibilitats electorals de propostes polítiques com les de Reagrupament Nacional a França, AfD a Alemanya, Restore Britain al Regne Unit o Vox a Espanya. Això vol dir que, més enllà de la retòrica antiimmigració , es plantegi un desmantellament del que queda de l’estat del benestar, una reducció d’impostos, la supressió de protecció legislativa vers els drets individuals i una prioritat als pressupostos públics vers el rearmament i polítiques més actives de defensa. 

La segona conseqüència, a la qual assistim en directe, és al descrèdit definitiu de l’esquerra més o menys anticapitalista, almenys per a una generació, que ha emparat un discurs multicultural, ha banalitzat el concepte d’antifeixisme i s’ha mostrat incapaç d’articular una estructura sòlida i una reflexió serena. En qualsevol cas, tot plegat està propiciant una atmosfera enrarida de por i intimidació, d’aires de guerra civil. Servidor de vostès es troba incapaç d’identificar amb precisió què és el que pot passar, tot i que intueix que res de bo.