Les regularitzacions massives d’immigrants estrangers solen ser un acte de cinisme polític. Se solen justificar des d’una perspectiva moral, tanmateix, persegueixen rèdits polítics i econòmics. Només cal seguir amb un mínim sentit crític les valoracions que es poden llegir als mitjans de comunicació. La recerca, d’una banda de l’impacte emocional de la notícia, si pot ser amb situacions personals colpidores, i posteriorment la celebració des dels espais polítics que la propugnen -amb cert aroma neocatecumenal de retòrica esquerrana amb la celebració, també en editorials de mitjans clarament conservadors, saludant aquelles iniciatives que eixamplen una potencial massa laboral pel bé del creixement econòmic (i salaris més rebaixats).
Ara bé, en una època caracteritzada de polarització, les discussions sobre temes sensibles –fins i tot en podríem dir identitaris–, esdevenen una guerra de trinxeres amb posicionaments irracionals i innegociables. Des de la ultradreta que fa servir la immigració com a boc expiatori fàcil d’explotar (com a persones, i com a por), fins a una esquerra que en pretén fer més santcristo gros que bandera, qualsevol debat mínimament raonable resulta impossible. Ja ho veiem a les xarxes, on proliferen arguments més fonamentats en anècdotes que substancials. O sovint posicionaments motivats pel propi melic: satisfer una religió política, o com simbolitza Ayuso, una mena de caricatura classista més pendent de poder continuar explotant immigrants estrangeres que de qualsevol altra cosa que no es tracti d’ella i del seu grup social.
Servidor de vostès no té ni idea de quines seran les conseqüències pràctiques, ni les teòriques, a curt, mitjà o llarg termini sobre l’enèsim procés de regularització d’immigrants decretat per Pedro Sánchez. Una regularització, com totes polèmica perquè, si bé hi ha un important moviment que va dur al Congrés una petició amb més de 700.000 signatures, no tindrà validació al Congrés, ni tan sols he vist una enquesta prou fiable per veure fins a quin punt aquesta decisió compta amb suport majoritari, i per tant, com la resta de regularitzacions es farà al marge de mecanismes democràtics –per exemple, un referèndum, que sempre obliga una mica a sofisticar més bé els debats polítics–. Ara bé, si no puc anticipar-ne els resultats, la meva responsabilitat social en tant que historiador consisteix a compartir amb el públic les experiències del passat i en altres realitats sobre el fenomen de les migracions en el món contemporani.
I la primera constatació és que les grans migracions solen ser fenòmens desestabilitzadors, tant per als països emissors com en els receptors. En el primer cas, hi ha un element de descapitalització important, i per tant, representa un dels factors de perpetuació del subdesenvolupament; en el segon cas, també, encara que més complex, i que miraré d’exposar en la resta de l’article. La qüestió és que els increments demogràfics sobtats fonamentats en l’aportació de persones allunyades des d’una perspectiva cultural, lingüística, social o antropològica, solen ser molt difícils d’administrar en societats fràgils com la nostra, sense un estat que tingui un mínim de capacitat regulatòria. I en el cas dels Països Catalans, probablement la nació europea que major nombre relatiu –i probablement absolut–, ha rebut, ja s’ha vist la situació compromesa pel que fa a la continuïtat de la identitat.
Ara bé, fins i tot si prescindim de la dimensió local, i analitzem des d’una perspectiva més global, especialment quan partlem de les grans nacions occidentals (Estats Units, Canadà, França, Regne Unit, Holanda…) i fins i tot en exemples del passat, també amb una gran rebuda d’immigrants d’arreu del món, especialment europeus, com ara l’Argentina, el Brasil o la mateixa Veneçuela, hi ha unes carcterísitiques similars.
La primera, acaben constituint societats profundament desiguals, i sovint creant guetos identitaris. Els migrants solen penetrar als estrats més baixos i precaris de l’activitat econòmica, i, en el cas que puguin ensortir-se’n i progressar, aquestes estructures romanen intactes, de manera que es perpetuen piràmides socials amb un punt de rigidesa i on la segregació pot canviar de grup nacional en base a un relleu sense qüestionar una estructura rígidament desigual. A tall d’exemple, un determinat barri marginal típic d’una ciutat que a principis del segle XX podria estar ocupat per valencians i aragonesos, podia substituir-los per andalusos i extrements a mitjans del segle, i ser reemplaçats per africans a principis d’aquest. I això pel que fa a habitatge, oficis o estigmatització pública. Certament, les societats d’immigrants (en alguns casos) poden ser socialment dinàmiques, fins i tot amb algunes oportunitats d’ascens social, sobretot mitjançant l’educació. Tanmateix, això passa sobretot quan hi ha una estabilitat demogràfica, com la que va esdevenir-se a casa nostra durante les dècades de 1980 i 1990.
La segona, efectivament, és cert que les societats d’immigrants són dinàmiques. Tanmateix, en un món capitalista com passa a les societats receptores, l’èxit, i l’ascens social sol ser un fet individual. I és obvi que, a banda que els requisits per a aquesta mena de promoció, sens dubte més difícil i amb molts més obstacles que els autòctons que solen conèixer millor el terreny i les normes no escrites que ho possibiliten, consisteixen a renunciar, en molt bona mesura, a una past substancial de la identitat d’origen i a assumir patrons de classe mitjana (el llenguatge, valors, creences i cosmovisió de les classes dominants). O a mantenir una part dels orígens en base a una certa folklorització de la identitat inicial. És el que va passar, per posar un exemple, amb els italoamericans de Nova York, força estigmatitzats, i menyspreat per l’Amèrica WASP, almenys fins a les dècades de 1970-1980. Recomano molt revisar pel·lícules com la trilogia El Padrino, Rocky, o molt especialment Saturday Night Fever, que precisament parla sobre l’esforç del protagonista (l’italoamericà John Travolta) per travessar el pont de Broocklyn i arribar a Manhatthan a la recerca de l’èxit (l’acceptació i l’entrada a les classes mitjanes) al preu de deixar enrere els seus amics, comunitat, família i origen. Moltes més dificultats ha tingut la comunitat portoriquenya (que tendeixen a romandre més en el gueto, i que per cert, també apareixen en la pel·lícula esmentada com a comunitat encara més menystinguda). Pot agradar més o menys (i a servidor de vostès, no agrada gens), tanmateix, en le societats occidentals i capitalistes actuals, les coses són així.
La tercera, i derivat de les anteriors, les societats dites multiculturals (fabulós eufemisme per amagar un classisme exclooent disfressat d’antropologia) és que aquestes generen una competència ferotge entre classes i comunitats. Com que normalment la gran massa de nouvinguts s’inscriu en els rengles més baixos de la societat, sembla inevitable el conflicte amb les classes treballadores autòctones, que viuen com una amenaça la possibilitat de ser reemplaçats. I també genera una dinàmica de competència entre els diversos col·lectius. Abans parlava de Travolta i els conflictes entre italoamericans i portoriquenys. A les ciutats europees també es perceben conflictes i tensions entre europeus de l’est, nord-africans, sud-africans, asiàtics o llatinoamericans. Fins i tot, persones de la mateixa nacionalitat (marroquins àrabs i amazigs o turcs contra kurds) importen els seus antagonismes i enemistats. I això és un gran negoci per a empresaris o el poder polític i econòmic. Primer, perquè com a treballadors, resulta pràcticament impossible articular moviments sindicals i obrers que requereixen d’un elevat grau de confiança i solidaritat, i segon, perquè ja hem explicat que l’ascens social es fonamenta en l’èxit individual (o, a tot estirar, familiar), cosa que va en contra de la utopia marxista i indocumentada per la que sospira determinada esquerra que projecta en la immigració les seves esperances frustrades de revolució. Als Estats Units, els sindicats exitosos amb capacitat de plantar cara al poder es fonamenta en determinats sectors, la majoria dels quals qualificats, on sol predominar un col·lectiu, o són ja segones i terceres generacions prou integrades en la societat on viuen per comprendre millor aquestes correlacions de forces.
En quart lloc, la immigració potencia el caciquisme polític. La immigració, per molt que sovint vagi revestida de molta literatura d’autoajuda, històries exemplars i missatges èpics, en realitat és un fet molt poc natural. Bona part dels migrants se senten vulnerables i fràgils en una societat que no sempre comprenen i que sovint els intimida, i per tant el normal és que facin replegaments comunitaris, més profunds quanta més distància cultural, religiosa i antropològica hi hagi respecte el nou país. I aleshores, de manera natural, apareix la figura de l’intermediari, una mena de líder comunitari ben connectat amb el país, i que disposa d’informació essencial per posar-se al cim de la piràmide de favors. Això vol dir, bàsicament, crear una mena de classe de cacics que poden gestionar el poder comunitari, ja sigui mitjançant els favors (a l’hora de trobar feina, tràmits administratius, mediació amb els serveis públics) com d’amenaçar i fer la vida impossible a qui no accepta el seu poder. Els cacics són els primers interessats a tancar les muralles del gueto, perquè deu tot el seu poder i influència a aquest reconeixement des de dalt –les institucions– i des de baix –la comunitat nacional lligada a ell per vincles culturals, d’oportunisme o per por–. Això es veu clarament en el cas de les comunitats musulmanes on el suposat “vel islàmic” representa una fórmula de control de la reproducció dins de la comunitat per evitar que les dones, sobretot les de segona generació, normalment amb millor formació, no puguin marxar del gueto. La classe política explota aquesta situació sovint per assegurar majories electorals. I, de fet, bona part de la dita esquerra fa servir aquesta estructura per mantenir el control de les institucions o una base de poder rellevant.
En cinquè lloc, la immigració, en termes generals, sol fonamentar-se en, almenys, el sacrifici d’una generació i mitjà. En la majoria de casos no es compleixen les expectatives materials inicials, i sovint se sotmet a un conflicte identitari a uns descendents que, sens dubte, ho tenen més difícil que els altres. Fins i tot, entre les persones procedents de la immigració que tenen èxit, sovint aquesta reconversió identitària implica un cert ressentiment respecte de la seva comunitat d’origen. En qualsevol fas, es trinxen famílies, amistats i lleialtats, i el preu a pagar sol ser massa elevat perquè compensi. Perquè, a tot això, l’entrada en un país desconegut, incorporant-se en els espais de l’economia informal o l’explotació laboral descarada, pot acabar trinxant l’ànima humana. Per posar un exemple que vaig estudiar fa alguns anys a l’Argentina de les primeres dècades del segle XX, i parlant d’espanyols que van deixar el seu poble a l’altre hemisferi, una companya especialista en història local i oral explicava que probablement entre un terç i la meitat de les dones recorrien de manera puntual o regular a la prostitució, mentre que un percentatge similar d’homes ho feien en el camp de la petita delinqüència, la venda ambulant, el contraban o l’extorsió i altres activitats delictives i clandestines. Recomano molt una excel·lent novel·la del novel·lista Horacio Vázquez Rial Frontera Sur on s’explica literàriament aquests processos, capaços de destruir les persones que ho viuen, amb o sense èxit.
Finalment, i parlant d’un altre historiador més actual, Tony Judt, que parlava dels efectes de la immigració de principis d’aquest segle a les societats occidentals, molt especialment de la seva Anglaterra, el fet objectiu que la pobresa estructural a la qual es veuen abocats la major part d’immigrants els feia ser perceptors nets d’ajuts i usuaris intensos dels serveis públics. Uns serveis públics que, després de les revolucions neoliberals de Margaret Thatcher havien esdenvinguts escassos i humiliants, primer generaven ressentiment entre les classes treballadores autòctones, que els veien com a una competència deslleial. I això feia, un cop veus una sanitat col·lapsada, una educació amb resultats decreixents, i també una creixent inseguretat pública (real o imaginada), que la immigració com a fenomen constant resultava útil per al poder polític perquè feia que les classes treballadores, especials beneficiàries de l’estat del benestar, ja no hi creien (o no el volen per als nouvinguts) propiciant aquest gir reaccionari que posa en qüestió les polítiques compensadores de les desigualtats.
El panorama polític i social actual, fonamentat en el paradigma neoliberal, ha fet de la desregulació una fórmula eficaç d’erosionar el projecte consensuat, des del final de la segona guerra mundial, de constituir una societat més cohesionada i més justa, això vol dir, més igualitària. La immigració (i d’aquí l’eufòria dels empresaris espanyols i catalans amb el gest de Sánchez i Irene Montero) va en aquesta direcció. Perquè, una societat, perquè avanci en la igualtat i la cohesió requereix d’estabilitat demogràfica, i també (i de nou recorrro al socialdemòcrata Judt) de certa homogeneïtat cultural i identitària. I ara caminem en la direcció oposada.
