L’assolellat diumenge 26 de maig vaig entrevistar la pintora Elena Garrigolas entre les verges maries sostenint nounats de 25 kg envoltades de vinyetes amb tortures, els monstres i bèsties, la violència extrema diversa i la multitud de barbuts amb vestit llarg i aurèola pintats en vermells i blaus de la col·lecció romànica del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). La pintora passeja per la col·lecció i de tant en tant es fixa en algun detall. Camina en calma i silenci. La llum es dirigeix a l’obra exposada, deixant-nos a nosaltres en penombra. Garrigolas, que té els cabells llarguíssims, es mou sense fer gens de soroll, com si levités a mil·límetres de terra. La Revista Mirall tracta de trencar el gel de l’entrevista fent comentaris de tant en tant, volent dirigir l’atenció de l’artista a alguns elements que ens havien cridat l’atenció en visites anteriors. És educada i va a la seva molt amablement. Viatja un mil·lenni enrere, als llocs originals dels frescos, i pinta amb els pintors romànics. Però això ho descobrirem més tard.
Aquestes sirenes ocell podrien ser un autoretrat teu. Vens sovint? El MNAC t’ha inspirat mai, pels teus dibuixos?
Sí…– somriu tímidament– en alguns autoretrats poso la meva cara en cossos d’animals…Dibuixo coses que em passen quan em passen. Dibuixo com em sento. Una part del públic només es fixa en les tetes, en les polles – a la seva obra dibuixa qualsevol cosa al lloc d’uns genitals – Una altra part del públic, normalment dones, hi llegeixen altres sentiments d’incomprensió, de dolor… Això és més encertat. Però no puc expressar amb paraules el que pinto, sé el que vull dir però només ho sé fer amb pintura.
I no m’he inspirat en el MNAC. Les figures humanes amb atributs animals les havia vist a les figuretes dels manuscrits medievals. Són una passada, hi ha de tot, allà dibuixat. –Es fixa en una altra escena de tortura – Amb tot això feien por a la gent…
View this post on Instagram
Però la teoria diu que aquestes pintures amaguen secrets, que els artistes deixaven missatges ocults, com ho veus? No en sabien més o està massa il·luminat? Un pintor em va explicar…–no sembla que li interessi la xerrameca, per tant callo.
Vaig començar a pintar sobre estampetes religioses i a penjar-ho a Instagram. Jo havia anat a una escola religiosa on m’educaven per ser una dona submisa: a callar i a perdonar els homes, que tenen unes altres necessitats. Tota l’estona, tot, tot era Déu i Jesús… A primària m’obligaven a confessar-me…
Veient la teva obra no sembla que en tinguis gaire bon record. A l’exposició «Mi mamá me mima» que vas exhibir a Girona i a Barcelona hi havia un retrat teu amb unes instruccions sobre com senyar-se a sobre; una clara obligació – somriu un altre cop– com vas passar a expressar-te com ho fas ara?
No podia parlar de res amb ningú però sempre havia dibuixat. Vaig començar a dibuixar quan anava a primària. Anava a l’escola Paco Morgado, a Salt. Els nens hi van a jugar però jo m’ho prenia en serio. Vaig assolir tal tècnica que pintava coses que ara no sé si seria capaç de fer. Feia pintura realista. Sempre vaig dibuixar. A la meva escola, però, això no encaixava. Dibuixava per a mi. Vaig passar la ESO i el Batxillerat com vaig poder, fent humanitats perquè no podia fer art. I llavors vaig anar a estudiar Belles Arts a Barcelona. Fora de la bombolleta tot va canviar. Volia parlar amb la gent més propera sobre com estava, sobre com em sentia, però amb tants tabús m’era impossible. I llavors se’m va acudir pintar a sobre de les estampetes i penjar-ho a Instagram. Això va provocar reaccions i va obrir el diàleg. És el que volia, així que vaig continuar penjant més coses. Després, amb el Covid, vaig fer-me una pàgina web per vendre els dibuixos per internet. Així va néixer internetsect.
—
Sortint de la col·lecció romànica l’Elena em proposa d’anar a veure l’exposició temporal «Suzanne Valadon. Una epopeia moderna», centrada en aquesta artista del París del Montmartre bohemi d’entre 1910 i 1930 que havia començat de model. A l’exposició hi ha una gran quantitat de nus femenins en situacions diverses. Venim de les sales amb monstres i barbuts on les dones van vestides i es torturen els homes semi-despullats. Excepte els retrats que Toulouse-Lautrec fa de Valadon de ressaca, tots els cossos, grassos i prims, més o menys joves, són vigorosos, dignes i lluminosos. Ressalten sobre fons més foscos, amb textures policromàtiques, sovint motius florals.
L’Elena torna a levitar arran de terra per les sales però ara s’atura a més quadres. Ella també sol pintar anatomies. Però la pell dels seus personatges és més honesta, sovint derrotada. Com dèiem, la pintora s’atura a més quadres, s’hi apropa molt, n’observa detalls. He après a no molestar-la i a distància vaig veient el discret somriure que fa cada cop que li agrada el que veu. Quan acabem el recorregut de l’exposició de Valadon m’informa:
Doncs «me ha gustado». M’agrada com fa servir el blau a la pell.
Fantàstic, penso. Ara sortim a passejar. Fa sol però un vent suau. Baixem pel Poble-Sec fins al Paral·lel per enfilar el carrer Comte Borrell i agafar el Consell de Cent fins al Passeig de Gràcia. Ens creuem amb famílies, parelles i grups d’amics. Qui no menja un gelat, juga a pilota. L’últim diumenge de maig d’una primavera primaveral, fa bon temps, l’aire està net i tothom relaxat. Barcelona es converteix en el dibuix de guix a terra que fa en Bert de la pel·lícula Mary Poppins.
—
Abans has dit que t’inspires en tu mateixa i, pel que sembla, això ho has fet malgrat reaccions i fricció. A més, l’any passat vas exposar en solitari a la Galeria Saatchi Yates de Londres amb inauguració, entrevistes, exposició mediàtica… No et fa por exposar-te? No et fa vertigen?
Molta vergonya, em fa. A Londres exposava 17 obres que m’havien demanat que fes en gran format. No havia treballat mai amb pintures de dos metres. Però veure-les totes exposades en una sala plena de gent… em feia sentir com si estigués despullada davant de tothom. Llavors venien a fer-me preguntes. Em feien preguntes personals, em demanaven fotografies, alguns em volien tocar… no m’agraden les multituds…
Però pintant és quan estic millor. Pintant com ho he fet aquests anys sóc lliure, m’expresso… em sento satisfeta. Em poso música i pinto, llavors estic bé. I per fer això he de vendre i he de tenir mercat. M’agrada que la meva obra s’apreciï i tingui mercat, és clar. Em permet viure’n. No conec gaire gent que pugui viure de la pintura. I a més vull seguir fent art de qualitat.
Solies fer obres més petites, va suposar un repte? Vas canviar la manera de treballar?
La meva tècnica, amb pastels, em permet aconseguir bons relleus i textures en format petit. En una obra de dos metres, de dos metres! he de pintar zones més grosses del mateix color. I sí, va ser un repte. Començava a pintar a les nou i acabava a les vuit i mitja, tot el dia pintant. I acostumada a fer un dibuix diferent cada dia m’avorria. Així que vaig començar a pintar diversos quadres a la vegada… Però m’aniria bé que hi hagués pastels així de grossos (gesticula la mida aproximada d’un got de tub).
I escoltaves rock dur dels anys 90 i 2000, mentre pintaves. T’agraden altres formes d’art?
M’agrada el metal. M’agrada escoltar metal a volum alt, em desfogo. En lectura, he llegit però no ho faig gaire sovint. I llavors sí que vaig a inauguracions d’exposicions de pintura i algun cop he anat al teatre. Em va encantar l’Angelica Liddell. Vaig anar a veure-la a Madrid. L’escenografia era com un quadre. Ho volia pintar, ho donava tot – en aquest punt s’exclama, s’emociona. A inauguracions de galeries a Madrid també vaig descobrir Tetsuya Ishida i Miriam Cahn. També em van fascinar.
A Girona sempre hi exposen els mateixos, és més avorrit. A més l’any passat em van convidar a una taula rodona de la Casa de Cultura i els ho vaig dir. No entenc per què em conviden a parlar, jo sóc pintora. Però sempre dic que sí i llavors quan m’hi trobo pel mig no sé callar…
I a Barcelona, com està la pintura? Tens un grup d’artistes com els que tenien els modernistes?
A Barcelona tampoc em fascinen les exposicions de les galeries. I no tinc cap grup, no… sóc força solitària. No m’agraden els discursos i no m’identifico amb cap moviment. De vegades intenten atribuir-me moviments i grups dels que no formo part. Pinto el que em surt i no faig teories. No vull dir que la meva obra sigui buida de missatge, no. És una obra visual que, com he dit abans, no puc explicar amb paraules, així que no sé per què cal fer-ne teories. Ja s’entén, no?
I com ho fas, per decidir què pintes?
De vegades començo pensant que seria divertit, no sé, posar alguna cosa als braços d’algú i ho començo a dibuixar. Llavors m’adono que allò pot transmetre alguna idea i continuo amb el dibuix per acabar transmetent aquella idea. I després he de trobar els colors adients…
Altres vegades sé què vull expressar des del principi. Ara tinc una llista de cent idees que vaig anotant. Hi ha èpoques que tinc més idees que ganes de pintar. Hi ha èpoques que és al revés.
—
Amb la llum exterior es veuen millor els ulls de l’Elena Garrigolas. Són uns ulls grossos i brillantíssims amb tots els colors d’una fageda. Amb ells fa volar l’esguard per tot el voltant com si seguís una mallerenga saltant entre els arbres a banda i banda de carrer, per les jardineres amb l’espígol florit, posant-se sobre el cap d’algú, picant alguna cosa… A voltes la mallerenga resta quieta un instant més llarg i la pintora fa aquell somriure subtil. Ocasionalment es posa al meu nas. La pintora no defuig el contacte visual directe: Em mira amb curiositat i pau, no m’apressa perquè li faci la següent pregunta.
—
Quan mires, què veus? Interpretes i conceptualitzes immediatament o també et fixes en els colors i formes de la imatge? És a dir, jo quan veig una cadira percebo el concepte cadira i prou. No retinc res més. Per a tu és igual?
No. Percebo els colors, les combinacions de colors, les formes, les composicions… Cada cop que veig un color que m’agrada penso com els faria, cada vegada que trobo una combinació que m’agrada m’hi fixo i la retinc. Sempre penso en pintar.
