Sabeu allò que les cançons ens transporten a moments especials i concrets de la nostra vida? Doncs el mateix em passa amb els llibres. N’hi ha que els relaciono amb instants concrets, espais, llocs, vivències, i fins i tot persones. Fa uns dies mirava la meva llibreria i més o menys puc recordar quan em vaig comprar cada llibre o en quina ocasió algú me’l va regalar. Potser per això a vegades em fa tanta recança desprendre-me’n quan els prestatges estan pleníssims i ja no me n’hi caben més.
Aki Shimazaki inevitablement la relaciono amb la Sara. Va ser ella qui me la va descobrir i qui em va regalar Hôzuki, la librería de Mitsuko, el segon llibre del cicle L’ombra del card. El recordo llegint-lo amb els peus al radiador del primer pis, fred i humit, que vaig compartir amb la meva parella, en Xavi. Érem 31 de desembre del 2021 i hi posava fi un parell de dies més tard. “Un hola i adeu ben fugaços”, em vaig dir, “com el que s’hi explica”. Fins ara no havia tornat a obrir un llibre de Shimazaki, però és una escriptora que sempre he tingut present i per fi m’hi he retrobat.
El dia del meu aniversari en Xavi em va sorprendre amb Suzuran, del cicle Una campaneta sense batalla. El meu cor es va encendre i de sobte tenia clar quin llibre em regalaria per celebrar la vida. Al final en van ser dos: Azami, el club de la Mitsuko i Suisen, el gat d’en Gôro, el primer i el tercer del cicle L’ombra del card, aquesta vegada en català.
L’Helena de fa uns anys sentiria una mica de neguit i incomoditat per tenir un dels llibres del cicle en castellà i els altres en català, però a l’Helena d’ara no li importa, perquè cada un d’ells és especial a la seva manera, em transporten a un lloc, un temps i a una persona en concret. Cada llibre de Shimazaki té la seva història: la que escriu i s’inventa ella i la que em desperta en mi. I això m’omple el cor i sé que d’aquests mai voldré desprendre-me’n.
Així doncs, amb la impaciència i les ànsies de capbussar-me altre cop en les històries de Shimazaki, començo i acabo Azami, el club de la Mitsuko en un tancar i obrir d’ulls. Em trobo amb una història aparentment senzilla però amb les sacsejades i complexitats tan pròpies de la vida quotidiana. En Mitsuo és un redactor en una revista d’actualitat, té una vida estable i tranquil·la amb la seva dona, l’Atsuko, amb qui fa temps que no té relacions sexuals, i els seus fills. En Mitsuo es retroba amb la Mitusko en un club luxós on treballa com a dona de companyia. La Mitsuko és una companya seva de la infància, però no només això, també havia sigut el seu primer amor. Aquest retrobament encendrà la flama de la nostàlgia d’en Mitsuko, però també la del desig.
Una infidelitat fruit de l’avorriment i la rutina, un tema del tot universal que Shimazaki acaba convertint en bell, no tant pel fet en si, que pot agradar-nos i incomodar-nos, sinó per la virtuositat de l’escriptura, tan pausada i delicada. L’escriptora canadenca d’origen japonès aprofita aquesta relació extramatrimonial per introduir-nos en la intimitat dels personatges, que ben bé podria ser la nostra. La Mitsuko té un punt de misteriós i enigmàtic, i això és el que la fa atractiva a ulls d’en Mitsuo. De fet, al segon llibre del cicle, Hôzuki, la lliberia de Mitsuko, entrarem de ple a la seva quotidianitat. De moment, en aquesta primera novel·la tan sols en percebem algunes pinzellades, però de seguida ja intuïm que és una dona especial. I, alhora, també ens introdueix un altre personatge que coneixerem amb més profunditat en el tercer llibre, en Gôro.
Amb aquesta primera novel·la del cicle de L’ombra de card he reafirmat una cosa que ja sabia però que a vegades oblido en un calaix: tots carreguem amb el pes d’una motxilla que, més o menys pesant, condiciona el nostre dia a dia i la nostra manera d’afrontar la vida; que un cúmul de circumstàncies ens defineix; que l’atzar pot ser molt punyeter i que tota acció té les seves causes però també les seves conseqüències. A vegades imperceptibles i intangibles, però hi són.
Shimazaki, a través de la senzillesa i la brevetat de les seves històries, amb les quals fàcilment et sents identificat, ens ajuda a comprendre’ns a nosaltres mateixos, però també a posar-nos en el lloc de l’altre. No culpa, no fa judicis, no es posiciona, tan sols ens mostra una realitat i la fa gran als nostres ulls. És una autora que em desperta les mateixes sensacions agradables i entranyables que Kent Haruf. L’ambientació i el context són un personatge més de les seves històries, els personatges i les relacions entre ells perduren en el temps, però, per sobre de tot, no oblides mai l’imaginari que creen. Per això mai en fas prou.
