Fa uns dies vaig sortir a passejar per la muntanya. El paisatge està increïble, la part alta de les muntanyes continuen nevades, però els arbres comencen a estar verds i ja es veuen floretes, papallones i ocells cantant.
Aquest inici de la primavera em sembla màgic. De mica en mica, pots anar desvelant detalls nous que van anunciant l’arribada del bon temps. És com veure a un nadó créixer, cada dia està diferent i no et pots fer creus de com arriba de ràpid a passar el temps.
Quan portava una estoneta passejant, vaig veure un prat verd meravellós. De sobte, tanta bellesa em va colpir. Tot i que el que em va cridar l’atenció va ser un ametller al centre del camp. No era un arbre comú, suposo que una forta ventada l’havia partit. Sí, era un arbre partit per la meitat. Una part del tronc queia a terra com si fos una ballarina fent una contorsió.
I potser això ni m’hauria cridat l’atenció, però és que l’arbre encara era viu perquè la part del tronc que descansava a terra també estava tota coberta de flors. Flors blanques, enormes i precioses.
Vaig cridar de l’emoció “Està partit! Està partit, però mira, mira!! Està viu!” i precisament, va ser la forma única que l’arbre tenia el que va fer que em volgués acostar i asseure’m una estoneta al seu costat. Em venia de gust sentir la seva energia, observar què em podia ensenyar.
Em va fer pensar en les persones que passem per traumes, ruptures, dols, relacions tòxiques, malalties, èxits prematurs, fracassos, divorcis, bodes… i moltes vegades desitgem “tornar a ser els que érem abans”.
Tornar a…
… ser joves.
… estar junts.
… ser necessaris.
… ser novells.
… ser rics.
… viure a on vivíem.
I, a vegades, pretenem que les experiències (siguin enteses com a bones o com a dures) no ens modelin, ni ens canviïn, ni ens quedin marcades a la cara en forma d’arrugues o línies d’expressió.
Precisament, a mi el que em va emocionar d’aquell arbre era la història que tenia per explicar-me ¿què li havia passat? ¿Havia sigut, efectivament, el vent? ¿Com s’ho havia fet per continuar alimentant la seva bellesa tot i el sotrac?
Tots som com aquest arbre, mai tornarem a ser els d’abans. És impossible. Però sempre serem una versió millor i més sàvia. A més, només els ulls indicats sabran veure i apreciar la nostra bellesa. És cert, no som per a tothom. Nosaltres només podem ser per éssers sensibles i desperts.
