Ja sabíem que la natura ha estat injusta amb les dones (Céline) en dotar-les de menys força física i a sobre imposar-los la part més feixuga de la reproducció de l’espècie. Per molt que ens hi poséssim, això té pal·liatius però no remei.
Sí que n’hauria de tenir, i en té, de remei, que els mascles de l’espècie s’hagin aprofitat al llarg del temps d’aquests desavantatges per imposar el seu poder i rebaixar la condició femenina al nivell de submissió i de condemna o poc menys.
Ara bé, una cosa és la lluita per passar de la subordinació a la igualtat, lluita que als països més avançats ha guanyat la gran reivindicació de l’autonomia personal, tot i que no es pot donar per conclosa i potser mai s’acabarà, i l’altra és embolicar la troca amb l’estigmatització del mascle pel fet de ser-ho, tot mascle és tòxic, sense focalitzar l’enemic segons el comportament dels que no es comporten, i amb la creació de vindicacions que poc tenen a veure amb el feminisme com ara la multiplicitat de gèneres, que en l’últim recompte ja sobrepassen la setantena.
D’això va, contra això va, Discurs contrafeminista (Afers, 2024), el llibre de batalla que ha escrit Mercè Rius. És clar, cal advertir d’entrada que no és tan sols un llibre de batalla. Ho és també de reflexió, com correspon al seu ofici, i encara més d’indagacions que només s’aturen en els límits de la perplexitat. Són del tot remarcables, a més d’alliçonadores, les consideracions de l’autora, reservades als paladars exquisits, quan posa en íntima relació el Gènesi i El paradís perdut de Milton en qüestions cabdals com els sentits del coneixement i la responsabilitat de l’amor.
Encara més, en comparació amb les altres obres de la Mercè Rius que he llegit, que no són totes però tampoc poques, crec estar en condicions d’animar el lector, i més la lectora, a descobrir com l’estil, les formes expositives, experimenten aquí una notable evolució, des de la ironia que la caracteritza de sempre cap al sarcasme o la desqualificació de tall sec i sense remissió. En el seu brillant exercici d’esgrima, fascina veure com serpenteja i fereix l’agilíssima punta del seu floret. (I no dic serpenteja sense voler.)
Poques vegades doncs es troben tantes delícies intel·lectuals amanides amb tantes estocades, o a l’inrevés, perquè l’ordre dels factors etc., com en aquestes vuitanta pàgines de densitat dansant i fascinant, si es pot dir així. La Mercè Rius sempre és difícil de contradir, però sovint això queda en segon pla davant les innovacions expressives, allò tan increïblement costerut que els escriptors en diem estil propi, i que val també per als filòsofs, sobretot quan baixen de l’escambell i escriuen amb prosa deseixida, que no vol dir menys densa sinó més carregada de sentit, com l’Agustí de les Confessions o Nietzsche i, entre nosaltres, Rubert de Ventós o Rius. A la contra del que és habitual als nostres dies, on el pensament es limita a deambular, i no avançar, amb el doble objectiu d’esquivar a una banda l’espasa de la incorrecció política i a l’altra el xipolleig en el tòpic, Mercè Rius aixeca sense por el seu estendard i el fa onejar a tort i a dret per seguir el propi rumb, tant si els vents bufen a favor com sobretot de proa.
Com que suposo que la invitació a la lectura del Discurs contrafeminista ha quedat tan clara com lliure de espòilers, un advertiment final a les partidàries, no crec que en aquest camp de batalla hi hagi gaires partidaris, de considerar que en el cantó bo de la història tot és bo, i viceversa. A algunes els poden coure unes quantes o totes les afirmacions de gruix que conté el llibre, però més els valdria posar-se en qüestió que refermar la seguretat en les pròpies creences a base d’anatemitzar qui gosi contradir-les.
En alguns països comencen a fer campanyes a favor de la seguretat viària amb l’eslògan ‘Condueix com una dona’, que se sosté en una inapel·lable base empírica i estadística. Doncs això: si molt convé, i segons aquest llibre convé molt, rectifica com una dona.
