Fa unes setmanes vaig viatjar fins a l’illa coreana de Jeju i vaig conèixer les haenyeo, protagonistes de L’illa de les dones del mar, de Lisa See (Univers, 2020), una comunitat matriarcal en què les dones tenen un paper fonamental: bussegen en les profunditats del mar amb l’objectiu d’aconseguir aliment per a la família i així assegurar-se la subsistència. Per a totes elles, nedar mar endins és molt més que una feina, és també un símbol, forma part de la seva identitat. Fascinada per aquest descobriment i amb un interès in crescendo per la cultura i societat asiàtiques, no vaig dubtar ni un segon quan Univers Llibres em va proposar de llegir El cercle de dones de la senyora Tan, de la mateixa autora. Ambientada a la Xina imperial dels segles XV i XVI, té com a protagonista la Tan Yunxian, una metgessa xinesa que va haver de lluitar per fer valdre els seus coneixements mèdics i fer-se un lloc en una societat estrictament dominada pels homes.
Als agraïments Lisa See explica que el seu interès per aquesta figura se li va despertar quan un bon dia va topar-se amb un llibre sobre les dones i la reproducció a la Xina imperial tardana, una lectura que la va portar a Cròniques miscel·lànies d’una doctora, sobre els casos mèdics de Tan Yunxian. Aleshores va decidir que volia investigar sobre aquesta dona i la tasca que va dur a terme com a metgessa. El resultat: la biografia novel·lada de Tan Yunixan.
L’experiència lectora ha estat enriquidora en molts sentits, però també colpidora en molts d’altres, especialment pel que fa al paper de la dona. La Tan Yunxian neix en una família benestant amb un únic objectiu: casar-se amb un home de bona família —un prometatge que ja s’haurà pactat quan encara era una nena— i procurar-ne la descendència masculina per garantir el futur del llinatge. El seu dia a dia consistirà a vetllar i venerar la família política i comportar-se com a bona esposa. Però la tradició xinesa li tindrà preparada una altra fita que no pot eludir: des de petita, s’ha de sotmetre a l’embenat dels peus per convertir-los en el que es coneix com a peus de lotus, una tortura —deixeu que li digui així— que li empetitirà els peus i li farà patir un dolor indescriptible. Uns peus petits i amb forma de lotus són el símbol de la màxima expressió de bellesa, fonamental per atraure els futurs marit.
En aquest món de regles i obediència, la Yunxian té una característica que la farà diferent de la resta de les seves companyes i que, en certa manera, la salvarà una mica del patriarcat imperant: ja des de ben menuda que està en contacte amb la medicina gràcies als seus avis, que s’hi dediquen, és per això que n’hereta la passió i l’interès. La seva perseverança i ganes d’aprendre i menjar-se el món traspassaran fronteres i obligacions i li permetran adquirir els coneixements i experiència necessaris per esdevenir una metgessa de referència disposada a ajudar les dones de la seva família i la comunitat, sobretot quan es tracta del l’embaràs i el part. Qui millor que una dona per ajudar, curar i guarir una altra dona? Res més empàtic i corprenedor.
La Yunxian no farà aquest camí tota sola, comptarà amb el suport i l’amor incondicional de l’àvia, és clar, però sobretot de la Meiling, aprenent de llevadora. Les adversitats i el fet que la Meiling formi part d’una classe social més baixa no seran un impediment perquè d’elles en neixi una bonica amistat que agrada a pocs i alhora és un refugi i il·lumina molts moments importants de les seves vides.
Per una banda, doncs, tenim la medicina com a epicentre de la novel·la. Hi ha pàgines senceres dedicades a la medicina tradicional xinesa, i malgrat que plantejat així podria resultar feixuc per a molts lectors, Lisa See ho explica tot d’una manera ben amena que desperta el nostre interès i ens hi fa sentir propers. De la mà de la Yunxian i la Meiling aprendrem l’enfocament de la medicina d’aleshores, sempre focalitzada i centrada en el poder i les energies ancestrals.
I, per l’altra, el poder curador de les dones. El cercle de dones de la senyora Tan se sustenta en la sororitat entre les dones que hi apareixen. Amigues, parentes, metgesses, llevadores, concubines —la naturalitat amb què es vivia el concubinat és realment esgarrifós, molt El conte de la serventa, la veritat—, totes s’uneixen per acompanyar-se i donar-se suport en un moment tan revelador i delicat com donar a llum.
Alguns fragments de la lectura m’han recordat la reflexió que feia Silvia Federici a El patriarcat del salari (Tigre de Paper, 2018) a l’entorn de dos conceptes clau que sempre han anat a remolc de la institució familiar convencional: producció i reproducció. La feina carregosa que porta un sou —la dels homes— i la feina domèstica —la de les dones—, sempre invisible i menystinguda. L’activista reivindica el dret de salari per a les persones que es dediquen a les feines de cures perquè gràcies a totes aquestes tasques qui treballa rendeix i és productiu. Produir, ells en són experts. Reproduir que ho facin elles, que no costa tant.
Així doncs, la visió i les experiències de la Yunxian ens demostren que ja des de sempre la dona ha hagut de suportar patiment, símptomes i fatigues inimaginables pel que fa a les feines de cures, especialment quan estan en estat: “Encara no he conegut cap home que fos capaç de mantenir un qi [energia vital, força de la vida] equilibrat quan s’enfronta amb tantes dificultats i reptes”, diu. Clarament, una oda a la vitalitat i la força que desprenen les dones, no només en l’embaràs i el part, sinó en el seu dia a dia. Una força que neix de la supervivència i la voluntat de ser i construir-se en un món que les subestima i les fa petites.
Llegiu Lisa See, us agradarà, us sorprendrà i, a més, us n’endureu un gran aprenentatge.
