El 29 d’agost de 1976 s’esqueia en diumenge. Si realment és el diumenge que va tenir lloc una de les sessions plenàries de l’Assemblea de Catalunya al convent de Pedralbes, aquell dia plovia a bots i barrals. Vaig anar cap a la reunió a peu des de la parada de l’autobús a la Diagonal, i hi vaig arribar xop de dalt a baix. Quan vaig arribar a lloc, en Domènec Font (1950-2011) i Ferran Fullà (1942-2023) ja estaven asseguts. M’havien guardat un lloc al seu costat. Els tres assistíem a la plenària en representació de Bandera Roja (jo més aviat les joventuts). Si realment la data de la reunió és bona, cosa que no tinc del tot clar, hi ha una fotografia que ens ha immortalitzat. És aquella que els tres estem asseguts a la segona fila, encaixonats entre l’editor Carles Jordi Guardiola, del PSAN, i l’Anna Balletbò, del PSC-C. En Ferran Fullà té al davant Rafael Ribó, amb el cap cot. En Domènec Font està assegut rere del també editor Xavier Folch. Servidor té al davant Jordi Carbonell, assegut al costat de Josep Benet, amb qui vaig acabar treballant al cap de poc temps, i al darrere Jaume Sobrequés. Recordo que una televisió sueca prenia imatges de la reunió perquè es va preguntar si algú hi tenia cap inconvenient.

Els partits encara no havien abandonat l’Assemblea. Van fer-ho el 6 de novembre de 1977. Era un temps d’incerteses, però també de molta activitat. Aquell mateix diumenge, mentre l’Assemblea debatia sobre no sé què, perquè en realitat no ho recordo, els partits integrants del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, del qual Bandera Roja no formava part, es reunien amb el president Tarradellas a l’hotel parisenc Saint Jacques, a la Rue Des Ecoles. L’ordre el dia contenia una proposta, feta per Tarradellas, de constituir una Assemblea Nacional Provisional. El PSUC s’hi oposava amb totes les forces perquè considerava que si es creava un organisme com aquell, l’Assemblea de Catalunya quedaria tocada de mort. Suposo que la plenària també devia debatre sobre aquesta qüestió. No ho recordo, ni aconsegueixo aclarir-ho amb la documentació que estic fent servir per escriure el llibre que preparo sobre la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya i el canvi polític de finals de seixanta i principis dels setanta.

El que no he oblidat d’aquell plenari és que Ferran Fullà, que era, per dir-ho així, el cap de la nostra delegació va prendre la paraula i amb una veu timbrada i tremolosa, encara que potser no era així i només la imagino així, va fer una de les seves elaborades intervencions polítiques. Amb la precisió sintàctica del poeta. Aquesta imatge em va venir al cap quan vaig llegir l’esquela que donava notícia de la mort de Ferran Fullà i Sala el 17 d’abril, a vuitanta anys. Durant una estona vaig estar rumiant si aquella esquela es referia al meu “camarada” de joventut. El nom de la seva dona, Núria Silvestre, no m’ajudava perquè de la companya del Ferran només en sabia que era una de les dirigents del partit en el front de Mestres. Era una dona activa, com moltes de l’organització, a les quals encara no s’ha fet justícia. Josefina García, per exemple, que va arribar a la Trinitat Nova per fer campanya a favor de Fernando Rodríguez Ocaña, l’obrer de la Mevosa-Mercedes Benz que va intentar ser elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel terç familiar a les eleccions del 16 d’octubre de 1973, pocs dies abans de la detenció dels 113. Bandera Roja estava rere d’aquella candidatura, que tenia l’aval, a més, de l’Assemblea de Catalunya. Va guanyar l’elecció, però no va poder prendre possessió del càrrec perquè el governador civil, Tomás Pelayo Ros, va desqualificar-lo amb arguments burocràtics. La Josefina va ser, a més, l’última presa política a sortir de la presó de dones de la Trinitat.

Com tothom sap, les notícies tristes es difonen ràpides. Al cap de poques hores ja sabia que aquell Ferran de l’esquela era el “nostre”, “el Chino”, el responsable de Formació i membre de la direcció que es va fer càrrec de Bandera Roja després de l’escissió protagonitzada per Jordi Solé Tura i Jordi Borja. En Ferran Fullà es va proposar reorganitzar el partit amb un grup de persones menys “exquisides” que els anomenats Bandera Blanques. El nou secretari general fou Ignasi Faura, el mateix que anys després es comprometria a cor què vols amb el cooperativisme, l’ANC i l’independentisme. Entre la nova direcció destacaven Joan Oms, que avui també es mou en els ambients de l’ecologisme independentista. L’Àngel Planyella, que seria el primer secretari de les Joventuts: En Carlos Lucio, que en traslladar-se al País Basc va acabar en l’entorn d’ETA. En Josep Maria de Torres, que també es traslladà al País Basc i no va seguir els seus germans, Pilar i Santi de Torres, que es van passar al PSUC. En Joan Estruch Tobella, el catedràtic de llengua i literatura espanyoles i especialista en sistemes didàctics. Miguel Barroso, que va ser marit de Carme Chacón. En Pep Martínez Barceló, el puntal del front de barris. En Xavier Corominas, que va arribar a ser alcalde de Salt pel PSC. En Santiago Medina, el sindicalista que no ha parat mai, ni ara, que brega a la Marea Pensionista. En Manel Bardavio, qui va assumir la direcció de les joventuts a Catalunya i amb qui vaig compartir la direcció de la nau de l’Escola d’Administració Pública entre el 2016 i 2018, uns anys crítics del procés sobiranista. I molts més que em deixo, a l’Hospitalet, Nous Barris o Ciutat Vella.   

Vaig conèixer el Ferran Fullà poeta abans que el “camarada” del partit. Un dia el meu pare va arribar a casa amb una antologia de poesia titulada Quatre Poetes, que corresponia al segon accèssit al “Premi de Poesia per a inèdits, mossèn Amadeu Oller”. El pare era membre del jurat d’aquell premi que atorgava l’església de Sant Medir de la Bordeta, amb els auspicis de mossèn Vidal Aunós. Els quatre poetes eren Francesc Carbonell, Carles-Jordi Guardiola, el mateix que està assegut al costat de Fullà a la fotografia que he comentat, M. Del Carme Oller i Ferran Fullà. L’edició és del 1968. El meu pare sempre ens portava a l’acte de lliurament dels premis. Si no m’erro, i crec que no, en Ferran va assistir a l’acte i va recitar un o dos poemes. No n’estic del tot segur. Rellegint el pròleg de Manuel Vázquez Montalbán a un altre llibre de poemes de Fullà, Les revoltes lògiques, publicat el 1977, explica que ell havia estat testimoni de l’elaboració d’aquells versos quinze anys abans, o sigui el 1962, mentre compartia una obligada convivència carcerària amb Fullà, l’escriptor i editor Salvador Clotas i l’economista Martí Capdevila. No recordo, doncs, fins quan va estar empresonat en Ferran, però, en tot cas, jo el vaig conèixer personalment en la llibertat clandestina de finals del franquisme i tots dos compartíem compareixences públiques. Quan amb algú has compartit la por i l’esperança alhora, és molt difícil oblidar-lo. Per a mi, encara que al final cadascú emprengués trajectòries diferents (el 1989 ell s’incorporà a Iniciativa), en Ferran Fullà, “el Chino”, era un company de lluita en una organització que va ser una real escola de lideratge.