“Periodista desconfiada i persona de metre i mig”. Així es defineix la Marta D. Riezu, una dona amb personalitat especialitzada en el món de la moda sostenible i l’slow fashion. El seu lema de vida és “deixar viure i interessar-se genuïnament per les coses”. Per al moment, nosaltres ens hem interessat pel seu últim llibre: ‘La moda justa’. Una invitació a vestir amb ètica i una proposta conscient enfront de la voracitat consumista que ens envolta.

La Marta va començar a escriure sobre moda per casualitat. “M’enviaven aquí i allà perquè tenia 19 anys i tot m’anava bé. Podia haver acabat a la secció d’esports o a les necrològiques. No sóc una crítica de moda, però en paral·lel als articles vaig començar a treballar a una agència de premsa que representava marques de moda independents. Allà sí que vaig aprendre molt. Veus com la roba arriba en capses de cartó i plàstics; és tot tan poc semblant a una aspiració…”. 

Diuen que hi ha una forma més sana i justa de relacionar-nos amb la nostra roba. Com li explicaries la teva visió a una persona que no té gens d’interès en la cultura de la moda sostenible?

Hem de mirar la roba que ja tenim amb ulls més amables i lucidesa crítica. Ens han educat per eliminar tot allò que és vell, i és per això que no ens adonem que tenim un armari útil i segurament suficient. Que no cal comprar res, o poquíssim. Que no s’ha d’entrar a cap joc, perquè la gent a qui importem de debò ens estimarà igual amb una fulla de parra a sobre. Fugir d’aquest pensament costa perquè la moda està dissenyada per seduir i divertir, però prescindir-ne n’és un alliberament.

“El consum massiu de roba actua com a escapisme mental i simulador d’un estatus que ni tens”.

Una persona que necessita comprar-se un outfit nou cada cop que surt de festa o té un esdeveniment important té un problema psicològic?

Hi ha addictes a les compres, però no tothom que compra té un problema. L’estrena es viu com una recompensa a un dia a dia dur i de molta feina. «M’ho mereixo». El consum com a escapisme mental i simulador d’un estatus que ni tens. Imagina’t com estem de perduts.

Quina és la teva opinió sobre Shein, l’empresa online que comercialitza amb peces de roba a preus baratíssims?

És el paradigma de negoci fosc. Ni tan sols se sap segur qui és el seu CEO. Se suposa que és un tal Yang Jianxin. T’imagines no saber qui és el president d’Endesa, per exemple? Ho trobo acollonant. Ningú els hi demana retre comptes.

A diferència de la ‘fast fashion’, les marques ‘ultra fast fashion’ retallen en costos perquè només venen online, de manera que s’estalvien en lloguers, fan servir teixits molt cutres, fan tirades curtes i constants —dissenyen fins a mil models nous cada dia— i són molt agressives amb el seu marketing. Són el dimoni. Opacitat total.

Penses que les dones estem més exposades a aquesta necessitat del consum massiu i ràpid de roba? De la mateixa manera, creus que les dones som més conscients del valor de l’slow fashion?

Sí, a les dues preguntes. La solució és la mateixa: informar-se, sortir dels canals trillats i posar en quarantena qualsevol missatge que et vulgui dir amablement què és el que et convé mentre et fa copets a l’esquena. I recordar que moltes vegades és el nostre propi entorn (amigues, família) el que no s’entera de res. I llavors sí que és un repte trencar el motlle…

Quin paper juguen les xarxes socials en aquest context?

Disfressen l’entreteniment d’informació i t’atordeixen a base d’estímuls molt eficients. Però també (molt més minoritàriament) reuneixen comunitats ben informades. El millor és estar-hi el menys temps possible. Sobretot a Twitter, que és un cau de rates. Perdó, he dit això en veu alta? Volia dir que és una comunitat altament renegaire…

No creus que és injust demanar a una persona de classe treballadora que deixi de comprar a Pull&Bear o Bershka? 

Com a representant de la classe treballadora et puc contestar amb tota legitimitat: autoeducar-se en comprar bé és un dels grans aprenentatges de la vida. Gestionar amb seny la pròpia economia n’és un altre. Prioritzar, perquè no es pot tenir tot. Jo no sé conduir. Tampoc podria pagar un cotxe. Les feines que requereixen cotxe no les puc fer, de manera que he buscat altres feines. Treballava mentre estudiava, i comprava el millor que em quedava a l’abast. No s’ha de demanar disculpes a ningú per intentar optar al millor.

Tria una característica que admiris de la humanitat.

La raresa. Però sense entrar en poses de peli indie, eh? Algú que ho porti discretíssimament.

Si tinguessis l’oportunitat de reencarnar-te en un personatge mitològic femení durant 24 hores, a qui escolliries?

Atalanta, que no es volia casar, tot i que al final la van mig entabanar.

Una política catalana amb qui no t’importaria conviure durant una setmana? 

Una setmana? Als polítics no els aguanto ni mitja hora. I a sobre vesteixen fatal, especialment quan tenen assessors d’imatge.