Martí Vergés i Massa, nascut a Vidreres un vuit de març del 1934, va ser un dels jugadors més importants del primer equip del Barça durant la dècada dels 50 i 60. Va disputar un total de 439 partits amb la camiseta blaugrana, va guanyar 8 títols i va anotar 45 gols abans de retirar-se el 1966, amb trenta-dos anys i quan encara era titular indiscutible. Abans, però, Vergés havia jugat amb el Vidreres, l’equip del seu poble, fins que el FC Barcelona va picar a la porta i se’l va emportar a les categories inferiors. Aquí va formar part de l’històric juvenil del Barça que va guanyar la primera Copa de la categoria el 1951, després de derrotar el Sueca per 5-1. De fet, el vidrerenc va ser l’únic jugador d’aquell equip que va arribar a la primera plantilla blaugrana.

Un cop retirat, va ser president de l’Agrupació Barça Jugadors entre el 1999 i el 2003, i després president honorari i vitalici. Vergés va morir el passat 2021 a causa d’una malaltia, deixant la seva esposa, Patrícia Allende, quatre fills, set nets i dos besnets, a banda d’un llegat professional i personal envejable. La mateixa Patrícia rep la Revista Mirall a la seva residència de Castelldefels, a poc més d’un quilòmetre de la casa de Leo Messi. L’entrevista té lloc a on Patrícia i Martí han viscut gran part de la seva vida, compartint carrer amb Ferran Olivella i Pons, un dels defensors mítics de la història del FC Barcelona.

Com va conèixer a Martí Vergés?
Ell jugava amb el meu germà, Juan Allende, a la Sección Deportiva La España Industrial, el posterior CD Condal, que acabaria convertint-se en el Barça B. Va ser una temporada en la qual van jugar molt bé, van pujar a Primera, que és quan el vaig conèixer el dia que van anar a Vitòria. De totes maneres, ja l’havia vist a través de les fotografies que el meu germà m’enviava amb els seus companys d’equip, i ja m’agradava (riu). El vaig conèixer personalment el dia que es va casar el meu germà amb una catalana, i vam començar a sortir durant aquell estiu. Per Nadal va venir a jugar amb el Barça a Bilbao i ens vam poder tornar a veure. Des d’aquell moment, vaig començar a fer viatges a Barcelona. L’any següent ens vam casar, durant l’estiu del 1961.

Com era la vida d’un jugador del Barça en aquella època?
Bé, anàvem a restaurants i la gent ens coneixia, però no era la bogeria d’ara. Quan anaven a entrenar sí que hi havia molta mainada que els volia veure, però sobretot quan guanyaven algun títol com la Copa del Generalíssim. A en Martí no li molestava, era una persona molt senzilla i molt bona. Tothom que el coneixia l’estimava molt. Va estar al Barça deu temporades, i a la 66/67 li van fer un homenatge molt bonic. Hem mantingut molt de contacte amb la generació que va guanyar la Copa juvenil del 51.

Com passa, Martí Vergés, de jugar a Vidreres a fer-ho al Barça?
Sí, ell jugava al seu poble. Domènec Balmanya tenia familiars a Vidreres, el devia veure jugar i se’l va endur als juvenils del Barça. Curiosament, Balmanya va ser entrenador seu al primer equip. No us ho sabria explicar del tot, ja que he estat envoltada de futbol pel meu germà i en Martí, però mai m’ha dit res. Anàvem a la tribuna del camp totes les senyores dels jugadors a fer de tot menys veure’ls jugar. Alfonso Rodríguez ‘Foncho’ es va casar amb una relacionada amb la joieria, Fusté amb una noia senzilla… no érem ni models ni cantants (riu).

Va jugar amb Ramallets, Luis Suárez, Czibor, Kocsis…
I amb Kubala! Kubala va ser importantíssim; en Martí sempre deia que si guanyaven partits era gràcies a ell. Heu vist la fotografia de l’escala? M’encanta aquesta foto —d’aquella plantilla—. L’any que em vaig casar hi havia partidaris de Suárez i partidaris de Kubala. Finalment, Helenio Herrera —entrenador que a Vergés li encantava— es va emportar Suárez a l’Inter de Milà. Kubala es va quedar al Barça amb altres jugadors imporants com Kocsis o Czibor… Era una plantilla amb grupets, i en Martí es feia amb Garay, Gràcia, Zaballa, Gensana i els catalans. Amb Ferran Olivella hem estat com germans, vivíem a la mateixa casa a Barcelona. El grup era tan unit que fins i tot en Martí es va associar amb Brugué i Gràcia per a crear l’empresa Sanitarios Eumapa. En general, eren gent important però no com els jugadors d’ara, ni amb aquests sous.

Martí Vergés té l’honor de ser un dels jugadors que va inaugurar el Camp Nou el 1957.
Sí, en Martí va jugar aquell partit. Es rumorejava que el Barça anava mal encaminat econòmicament perquè es va gastar molt en la construcció del camp. De fet, hi ha una llegenda totalment certa que diu que alguns jugadors es van oferir a posposar el pagament de la seva fitxa per ajudar el Barça. Finalment, no va passar i el club els va pagar.

Fins i tot va arribar a ser internacional amb la selecció espanyola.
Sí! I va ser convocat pel Mundial del 1962 de Xile, en el qual no van arribar gaire lluny. En Martí va jugar dos partits i, a partir d’aquest campionat, ja no va tornar a ser seleccionat.

Segurament, també deu recordar la ‘final dels pals’ de Berna…
Sí, es va perdre la final de la Copa d’Europa. Es van xutar moltes pilotes als pals, que eren quadrats. Va ser durant la primavera del nostre casament, i recordo com feia comptes per si guanyaven… Eren preferits per guanyar i els va afectar molt el fet de perdre aquella final.

I segueix jugant fins al 1966.
Sí, i podria haver seguit jugant. De fet, era quan més diners guanyava. Fins i tot li van oferir un sou triplicat, però amb el negoci muntat amb Gràcia i Brugué tenia feina. Van obrir una botiga, construïen bastant… i va decidir deixar el futbol. Podria haver seguit jugant, però mesurant-ho i va creure que li compensava més el seu treball i els negocis per la resta de la vida, ja que en el futbol podria haver seguit un parell d’anys més.

Un cop retirat, se li va fer un homenatge al Camp Nou.
Sí, sí. A ell i a Sígfrid Gràcia, contra el Benfica. Va ser un dia molt bonic. Trist, però molt especial. Va venir la Pubilla de Vidreres, es van ballar sardanes. Anteriorment, havíem fet un viatge a Cadis nosaltres dos amb Gràcia i la seva parella. Allà ens vam trobar el Benfica i es van involucrar per a trobar una data perquè els portuguesos poguessin venir. Es va fer i es va retirar, la qual va ser l’etapa més bonica per a mi, ja que tot el dia estava en concentracions els divendres i jo em quedava sola.

Anàveu a veure els partits?
Els de fora no. De fet, les dones no vam poder ni anar al Mundial de Xile. Els concentraven de divendres a diumenge si jugaven a casa i de divendres a dilluns si anaven de visitants.

Posteriorment, hi ha hagut relació entre el Barça i Martí Vergés?
Ui, tota! De seguida es va posar amb els veterans i fins al final. Fins i tot quan va començar a perdre la memòria seguia anant-hi. La resta de la seva vida ha seguit lligada al Barça. Tenia un seient a la tribuna del Camp Nou, però no l’utilitzava, ja que amb Joaquim Basora i la seva esposa vam agafar uns seients davant de tribuna i anàvem a veure el Barça sempre que jugava. Basora es posava molt nerviós i fins i tot donava instruccions des de la grada, però en Martí ho vivia d’una manera molt tranquil·la.

Va arribar a ser president de l’Agrupació Barça Jugadors entre 1999 i 2003, una fundació que ajuda els exjugadors/es del FC Barcelona que es trobin sense els mínims mitjans de subsistència.
Sí, va entrar als veterans des de la retirada. Normalment, s’hi posava el que es presentava, fins que es van començar a fer votacions. L’any 1989, Antoni Amorós va guanyar i en Martí va perdre per un vot, 50 a 49. Finalment, ho va ser substituint a Kubala deu anys després. Actualment ho és Ramon Alfonseda, i recordo com en Martí sempre em deia “Alfonseda sempre ens mareja amb projectes” (riu). És una obra molt bonica i Alfonseda l’ha fet tan i tan gran que el problema és trobar a algú amb la seva vocació, i sense ànim de lucre. Anàvem tots els matrimonis amb autocar de festa major a festa major, ens ho hem passat estupendament. Fins i tot, una vegada al mes, ens reunim les veteranes que ens vam relacionar durant aquella època. Aquesta època dels veterans és la que he gaudit més. A la Penya Barcelonista de Vidreres també hi anàvem bastant.

Martí Vergés devia ser molt important per aquesta penya.
Sí, sí. De fet, li van fer un homenatge fa uns mesos que va ser molt bonic i, a més, també han posat una placa a la casa on vivia.

Ell va ser el primer gironí en jugar al Barça?
No sé si el primer, però sí dels primers. Albert Mateos va publicar un llibre amb un recull de tots els gironins que han arribat a jugar a Primera Divisió, no només al Barça, i diria que n’hi ha alguns més antics que en Martí.

També va ser president honorari vitalici.
Des que es va retirar del futbol, ha fet de tot amb els veterans. Primer va jugar amb els mateixos veterans però un cop va deixar de jugar, es va implicar en altres funcions de l’agrupació. Hi ha jugadors els quals la vida no els ha anat com semblava i sempre han tingut una ajuda des dels veterans.

Ha comentat abans que Vergés va haver de tornar a treballar quan es va retirar. Era habitual en els jugadors de l’època?
Ell va deixar el futbol pel negoci, i és del que hem viscut fins ara. Quan deixes el futbol no et pots permetre segons quines coses i t’has d’adaptar a la situació que tens després, però gràcies a Deu ens ha anat tot molt bé i tenim una bona retirada.

Martí Vergés mor el febrer de l’any passat. Vau notar el suport del Barça en aquests moments tan complicats?
Sí, sempre. Fins i tot quan es van morir els meus pares el club també em va transmetre el seu condol. I els veterans estaven constantment en contacte amb nosaltres per si necessitàvem qualsevol cosa.

Va rebre l’homenatge del minut de silenci al Camp Nou, encara sense públic per la pandèmia. Com ho vau viure vosaltres?
Va ser estrany perquè no hi havia ningú al camp. Aquell any va ser horrorós per mi, perquè ell estava ingressat i no el podia anar a veure. Va ser molt dur, terrible.

Amb el president Joan Laporta hi ha contacte?
No tenim contacte diari, però sí que quan va morir en Martí em va enviar un missatge. Des que es va retirar hem tingut sempre molt bona relació amb tots els presidents, en especial amb Joan Gaspart, però també amb Núñez o el mateix Laporta. Recordo els sopars que organitzaven durant l’etapa de Núñez, fins i tot alguns com a homenatge a “las señoras”, les mullers dels jugadors del Barça. En aquestes festes han vingut els presidents i també gent de l’Ajuntament de Barcelona, qui també s’han involucrat sempre.

Es queda amb algun moment, alguna anècdota o història de tots aquests anys?
Mentre ell jugava no tinc anècdotes, només et puc dir que em sentia sola. Vivíem al carrer Indústria, a Barcelona, i hi vam estar vuit anys. També teníem un pis per Les Corts, on hi vam viure més de vint anys, fins que ens vam mudar a Castelldefels quan es va retirar del futbol.

Abans els jugadors vivien més a Barcelona i ara tots van cap a les afores.
A vegades ens hem trobat algun jugador per aquí però no hi tenim massa relació. Messi, per exemple, té un xalet a prop d’on vivim. Aquests jugadors, però, no tenen cases o xalets, tenen fortaleses (riu) perquè sempre tenen gent fora de casa seva, esperant-los al carrer.

A vosaltres us va arribar a passar alguna cosa semblant amb els aficionats?
No, de fet quan en Martí tenia el negoci després de retirar-se era qui visitava els clients, i a vegades tornava a casa i em deia “no hem parlat gens de negocis, només de futbol”. Feia contractes sense haver d’insistir massa, xerrant només de futbol ja aconseguia la firma (riu).