La generació dels sopars per a vegans i els pisos de lloguer. La melancolia d’alguna cosa no viscuda. Els qui han begut de l’indie passat de rosca amb ukeleles i han provat el reguetó amb escepticisme. Els amors anodins i els desamors intensos. El grup alacantí Vienna posa la veu a tot això que ens representa en una edat on els dubtes pesen més que les certeses. Contagien d’entusiasme i ironia des del primer segon, amb mirades de complicitat entre els membres del grup i bromes internes que després decideixen si plasmar o no en les seues cançons. Diuen que mai han eixit a cap revista, fins ara!

Enguany han presentat el seu àlbum llarg ―Tot allò que una vesprada morí amb les bicicletes (LCM Records, 2021)―, eixint a la palestra com un projecte que busca formar part de l’escena musical sense titubejos. Això sí, en un escenari complex com és el de la pandèmia. “No tenim perspectiva de com hagueren sigut els concerts sense Covid”, diu Arturo Pérez, un dels integrants, i creador de les lletres. “No tenim un format que puga convidar a que la gent estiga saltant, però tampoc hem experimentat eixa sensació, de veure les cares sense mascareta. No sabem com és que la gent s’alce a ballar”, comenta Pau Castillo. El grup es va desenvolupar en plena pandèmia, però potser és a partir d’ara quan puguen gaudir de la verdadera essència dels concerts.

“Encara no hem experimentat eixa sensació de veure les cares sense mascareta en un concert”

No obstant això, el confinament i la impossibilitat de començar a fer el primer disc presencialment ―Hem trobat un pis per a llogar (LCM Records, 2020)―, també els va servir per poder confeccionar una bombolla de creació, mastegar bé els temes i tindre tots els acords clars abans de retrobar-se. “Vam començar a gravar el primer disc just el dia que ens van posar el toc de queda. Quan va aplegar l’estiu ens havíem passat un mes i mig parlant de les cançons, així que va ser arribar a l’estudi i saber com volíem que fora. A partir d’ahi només quedava treballar el que teníem”, assenyala Pau.

La compenetració entre els integrants es torna la peça clau per quadrar tota la maquinària de Vienna. “Gràcies a gravar el disc durant la pandèmia ha sigut possible conèixer-nos molt més, perquè la varietat de gustos musicals i de composició s’han vist molt reflectits”, defensa Pau. No obstant això, asseguren que les experiències i sentiments abocats al disc no s’emmarquen en una pandèmia, sinó en la vivència atemporal. “Els moments de crisi, com en la vida, són necessaris, si estàs neutre no avances”, reflexiona Arturo.

“Gràcies a gravar el disc durant la pandèmia ha sigut possible conèixer-nos molt més, perquè la varietat de gustos musicals i de composició s’han vist molt reflectits”

“Al principi estàvem molt compenetrats, era impactant veure com decidíem tot, i pensava que això petaria per algun costat, però hui dia seguim en la mateixa direcció. Hem passat de ser dues persones a quatre i més”, comenta Pau. “Trobar un espai de creació amb altres persones és molt complicat, perquè t’has de sentir còmode i fer que la resta també estiguen còmodes”, respon Julio. No obstant això, com tot, també han tingut els seus moments de desacords, o com ells diuen, “moments de violència”.

“Hi ha dies en què acabes saturat, però és normal quan estàs tant de temps amb una persona, és la convivència. Fer un disc és conviure dins de les cançons, i és difícil quan cadascú té la seua visió”, confessa Arturo. Per a Pau, moltes d’aquestes discordances pel resultat de les creacions es solucionen deixant “descansar” a la cançó. “Quan vàrem acabar la d’obertura vaig pensar ‘quina merda’, però quan va passar un temps ja m’agradava”, afegeix.

“Fer un disc és conviure dins de les cançons”

També ens confessen que es cansen de sentir les seues pròpies cançons. Potser, per això, sempre sembla que estan treballant en nous acords i lletres. Sobre alguna cançó que no donarien replay del disc, coincideixen en ‘Per uns quants dolars de més’. “Eixa és la típica que quan posara el disc la saltaria”, riu Pau. “També li tinc carinyo, saps? Perquè jo era anti-reggaeton, però ara veig que funciona i que m’ho passe bé. Abans era en plan ‘tío, que nosaltres toquem l’ukelele'”, bromeja. Julio s’inclina per ‘Y seré’, i Arturo coincideix, encara que confessen que en directe li tenen més estima: “Té més intenció, hi ha un moment molt més íntim quan la toques en un concert”.

“Nosaltres som lingüistes i vivim de les evocacions”

“Fem alguna cosa insubstancial que ature les hores que sempre ens recorden que açò acabarà”; “Tornem més forts a una altra via que pot ser que aquesta ens duga a la llar”. Són alguns dels delicats i melancòlics versos que ens deixa aquest àlbum. En una de les línies Vienna ens porta cap a la nostàlgia, mentre a la següent ens espenta cap al pròxim capítol de la vida. “Nosaltres som lingüistes i vivim de les evocacions, sobretot per donar-li valor als moments que has viscut. Un dia d’estiu és el més a prop en què pots emmarcar aquesta idea, però serveix també qualsevol dia de l’any. Hi ha bons moments, i ser conscient de quan estas passant eixos bons moments, saber que els recordaràs, et fa viure millor”, apunta Arturo. “No té tant a veure en el passat, sinó amb ser conscient del present”, confirma Pau.

“No té tant a veure amb el passat, sinó amb ser conscient del present”

Segons els membres del grup, els conceptes i les evocacions són els que mouen els videoclips i les lletres, i no a la inversa. “Quan fas cançons aïllades potser et coste més trobar una coherència, però quan fas un bloc de cançons no et fa falta fer un plantejament. Tu estas clavat, eres la persona de la qual estan eixint les lletres, les idees. No et fa falta pensar-ho, perquè hi ha un imaginari del disc, i eres capaç de descartar una cançó si no té a veure amb les altres”, enfatitza Arturo. “Mentre les vas fent, vas adonant-te del que vols dir”, afegeix. Per als videoclips sostenen que el procés és molt similar: “Relacionem i creem punts en comú perquè tinguen la mateixa temàtica, i ho fem a la nostra manera”.

“Ens sentim còmodes mesclant diversos gèneres”

Es mostren disposats a experimentar fora del seu estil, “sense prejudicis”, encara que s’inclinen per “altres camins i estils que no siguen el reguetó” (rialles). “Com el flamenco”, bromeja Pau en acabar l’entrevista. “A nosaltres ens agrada la diversitat, i pense que és positiu i ens sentim còmodes quan en un treball hi ha diversos gèneres, ritmes més tradicionals i més moguts, tot amb un fil conductor”, conclouen. El futur dirà si Vienna podrà viure la pròxima presentació de disc amb la gent alçada, bevent i fent selfies. Tot apunta que sí, perquè si d’alguna cosa queden ganes és de gaudir dels xicotets plaers. Això sí, també de recrear-se en les imatges del moment, perquè si per alguna cosa es caracteritza aquesta generació, és en ser apassionada dels records.