Espereu ací, vaig un moment al bany a retocar-me les idees

Existeix una llei no escrita per als valencians que dicta que els diumenges es dina paella. I es dina en família. Almenys, a casa ho fem així. No obstant això, el diumenge passat ens haguérem merescut complir condemna per saltar-nos la norma. Els meus pares van substituir l’arròs pel pollastre i el meu germà ens va honrar amb la seua no-presència. He d’admetre que jo també vaig ser culpable d’haver-me menjat les sobres del dia anterior i d’haver rebutjat la proposta del socarrat. La qüestió és que, enmig d’aquell paradís d’il·legalitats, va haver un moment en què el silenci va guanyar l’hegemonia de la cuina i em va parèixer sentir a la televisió el nom de la candidata espanyola de Miss Univers.

Per un instant, vaig pensar que el meu subconscient m’estava fent una broma. Però, quan vaig tornar a la realitat, va ser aquesta la que em va colpejar a la cara: encara hi ha concursos que mesuren la bellesa, fingint que es tracta d’un atribut del qual som responsables; com si no haguera estat un regal, capritx de la genètica. Va ser en aquell moment quan vaig viatjar en el temps —als 14 anys— i en l’espai —al pati de l’institut—, testimoni de com fèiem les llistes, en les quals col·locàvem els noms dels xics de la classe a l’esquerra i les seues respectives notes, a la dreta. Val, és cert que, quan ens trobàvem indecises, ens deixàvem convèncer per algun tret de la seua personalitat per arrodonir la nota. Que el físic no ho era tot, escolta.

La pregunta de si volia un iogurt per a després de dinar em va tornar a l’actualitat, per anomenar-la d’alguna manera. Perquè aquests certàmens, en els quals es qualifiquen les suposades obres d’art dels cirurgians esculpides en els cossos de les models, són bastant anacrònics si parlem d’evolució. No obstant això, pareix ser que li haurem de donar les gràcies a Andrea Martínez per representar-nos a totes en el concurs de bellesa, que tindrà lloc aquest diumenge 16 de maig a Florida.

Andrea és un nom comú, però dubte que amague la realitat de la majoria de xiques. I en això resideix la màgia: en el truc de la pluralitat. A-N-D-R-E-A. Sis lletres convertides en un aparador, convertides en plena aparença. Sis lletres per posar en evidència que allò important és el que hi ha fora, la façana. Però no som la façana; som el que hi ha dins de l’edifici.

La televisió es conforma com un espill. A la pantalla, ens podem veure reflectits amb certes imatges o comportaments. Però… Què amaga la part de darrere? “Un circ perenne que ens recorda la imatge d’una dona irreal”. Així és com ho defineix l’escriptora italiana Lorella Zanardo a Il corpo de le donne, on denuncia la cosificació del cos de les dones per part dels mitjans de comunicació.

Les imatges parlen per sí soles i emeten un missatge que fomenta els estereotips a un ball de màscares de maquillatge i retocs constant, que cobreixen el verdader rostre, la verdadera identitat. Però no cal anar-se’n a la televisió italiana per a veure una al·lusió sexual explícita. Tampoc cal menejar-se del país. Ni del sofà. Sols fer un viatge per la memòria. A Canal 9, també ha hagut espai per a programes on les dones eren considerades cortines, catifes o gerrons; objectes per a decorar els platós, com a El Show de Monleón.

A un món on s’ornamenten els carrers amb passarel·les, aquestes haurien de conduir-nos cap a una societat que fora capaç de capbussar-se i buscar el que hi ha en el fons, i no quedar-se en la superfície. Si analitzem la paraula “model”, ens transporta a un perfil de referència. L’element que manca en l’equació són els valors que volem com a referents. Si ens decidim per uns reals, haurem de mirar la realitat sense maquillatge; observar el perfil bo, però ser crítics amb el roí. Si, per contra, elegim una realitat edulcorada, caminaren per la superfície fins caure a la superficialitat. Potser el pintallavis i l’ombra d’ulls només siguen una capa per a cobrir el rostre de la vulnerabilitat. Potser hem d’aprendre a despendre’ns d’aquesta disfressa i ensenyar qui som, despullar els nostres valors.

Al mateix temps, van coincidir l’última cullerada del iogurt i un pensament: estem avançant cap a una societat plastificada, cap a un univers de plàstic; no només perquè és el material amb què es construeixen molts cossos, sinó per la seua debilitat. La verdadera força es troba baix de la pell, on el millor teixit per a vestir-se és la personalitat. Una reina capaç de llevar-li el tron a la dictadura de les figures perfectes. El lífting i altres retocs s’haurien d’aplicar als ideals que ens anuncien i venen cada dia des de la televisió, i no als rostres.

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca