Entro a la feina a quarts de vuit del matí, però fins a les nou no comença a arribar la gent, així que sovint aprofito aquesta estona per endreçar papers, llegir el diari i -per què no dir-ho- contestar whatsapps.
Estava al meu lloc de treball quan l’Andrea, la meva millor amiga de la infància, va dir pel grup “tindré un bebè”. Vaig explotar d’emoció i d’alegria. Ella ara té vint-i-un anys i, tot i que fa temps que no la veig, sé que si ho va dir era perquè la decisió ja estava presa i que estava emocionada i aterrida a parts iguals. Vaig trigar mil·lèsimes de segon en obrir-la per privat i dir-li “tia, has de seguir a insta a Madremente, és una noia que va tenir el primer bebè amb vint-i-tres anys i també es diu Andrea, segur que t’ajuda”.
L’Andrea (no la meva amiga), sinó l’Andrea Ros, és actriu, mare i feminista. No sé si exactament en aquest ordre, però el seu compte d’Instagram on parla com a mare i acompanyant de maternitats (@madremente) té més de vint-i-quatre mil seguidors. No és pas poca cosa. No són pas poques mares ni poques criatures.
“La maternitat comença quan apareix el desig de ser-ho i no s’acaba mai”, explica Ros, que és mare de dos infants i treballa cada dia per maternar de forma feminista, la qual cosa vol dir que “cada dona materni com vulgui, posant-se ella al centre i cuidant les parcel·les de la seva vida, més enllà de la seva maternitat” i això també comporta practicar una criança respectuosa, que vol dir respectar-se i cuidar-se a una mateixa, abans que res i “llegint, coneixent i entenent cada moment del desenvolupament dels nadons”. “L’accés a la informació és fonamental”, insisteix, i creu que la facilitat d’arribar a aquesta és el que marca la diferència entre la seva maternitat i la que van tenir la seva mare o àvia.
L’Andrea, com la meva amiga, va ser mare jove, pocs anys després d’haver passat la vintena i constata que els prejudicis són infinits. Al seu compte d’Instagram explicava que la gent li deia que tiraria la seva vida per la borda, “és a dir, jo tenia un bebè a dins i fora em parlaven que m’havia fotut la vida”. Però els beneficis de ser mare jove també en són molts, com “l’energia i l’oportunitat de créixer i conèixer-me al costat dels meus fills”.
Durant el primer embaràs l’Andrea Ros es va sentir molt sola i aquesta solitud va ser la que la va empènyer a crear Madremente, perquè mai més cap dona se senti sola, “una cosa és sentir-se sola i una altra és estar-ho”. Va crear un grup de criança, “un espai on compartir el camí amb gent que transita el mateix que tu. A mi em sembla vital tenir un espai on desenvolupar-te com a dona i mare”. L’Andrea fa un acompanyament – vivència i, per aquesta raó, no s’atreveix a acompanyar mares adoptives o d’acollida, però sí homes gestants.
Quan estava embarassada li hagués agradat que algú li digués que ella tenia totes les respostes i, com que ningú ho va fer, ara és ella qui, constantment, ho repeteix a les persones que van als seus tallers o que estan en contacte amb ella, però és cert que per les xarxes no s’ha cansat de recomanar el llibre Ante todo mucha calma, de Natalia Valverde i Sabina del Río, “un llibre que no em parlava del nadó, em parlava de què em passaria a mi”. I també parla de l’exterogestació (els nous mesos posteriors al naixement), procés que l’Andrea creu que no se li dona la importància que es mereix perquè “el sistema patriarcal capitalista ens obliga a tornar al mercat laboral setze setmanes després i perquè la infància en el nostre país importa ben poc”.
La desconstrucció de la masculinitat és necessària perquè un home s’impliqui en la criança dels infants perquè “el rol del pare al principi és força invisible. Vital, però invisible.”, sentència, i afegeix que “aquesta tasca de cura invisible no és fàcil ni còmode per la masculinitat tòxica”.
Una de les paraules preferides de l’Andrea Ros potser és sororitat que per ella vol dir “mirar les dones com a companyes” i aquesta sororitat segurament va ser la que la va fer empènyer a escriure un post que va portar força controvèrsia pel fet que va assegurar que no hi ha males mares, sinó que “existeixen dones humanes que, a part de criar, viuen, bateguen i tremolen”. Però també hi ha mares maltractadores i abusives, i ella no nega pas aquesta realitat “però abans de culpar la mare podríem preguntar-nos què l’ha portat a comportar-se així, quines eines li han mancat i quins recursos necessitaria”.
L’Andrea Ros afirma que “la gestació subrogada no només és l’explotació del cos d’una dona, sinó que la ferida primal que deixa en el nadó és tremenda. Emocionalment i psíquicament, tant pel nadó com per la mare és devastador” i conclou que “ser mare és un desig, no un dret”.
Ella sembla que ha aconseguit aquest desig i promulga el lema “lo hago como madremente puedo”, que vol dir “que ho faig com em deixen les eines que tinc, que maternar és 24/7 i no pot ser un acte acadèmic”. Està bé trencar el tòpic de mare superheroïna i reconèixer-les com a persones.
L’Andrea, la meva Andrea, també serà una mare genial, i ho farà como madremente pueda, i això implica que a vegades tindrà por, pensarà que no pot més, se sentirà sola i patirà per si el bebè cau a terra o no menja, però, més tard, li agradaria tenir una trentena de nadons seguits, recordarà els moments en què se li va alliberar l’oxitocina i adorarà la seva família. I jo només vull acompanyar-la i recomanar-li comptes d’Instagram tan meravellosos com el de @madremente perquè se senti compresa, abraçada i acompanyada en aquesta etapa que comença ara i que no s’acabarà mai.