Ara que els que han atiat el foc de la “desobediència” per una prohibició que no era tal estan contents i es senten victoriosos és moment d’aturar-se i pensar en l’origen i el fons de la polèmica sobre l’havanera “El meu avi”.
Criden l’atenció un parell de coses que tenen en comú tots els articles, opinions i proclames en contra de la “censura” i a favor de l’havanera en qüestió.
La primera és l’absència absoluta de cap esment a les víctimes. Tal com ja va passar en el judici sobre el prostíbul de l’Empordà que recupera el reportatge d’Anna Teixidor Murs de silenci i també en les declaracions dels advocats i policies (exceptuant-ne un) que hi apareixen el mateix 2024, a penes es parla de les víctimes, com si tot plegat no anés d’explotació de dones, menors a més a més, de violacions, abusos, vexacions i enganys a nenes vulnerables. Es posa el focus en tot moment en l’etern debat autor-obra, en el mal que s’ha fet al prestigi de l’autor i a la cançó i com a molt es fa una crítica al rerefons ideològic de la cançó, d’un espanyolisme ranci. Res que ens vingui de nou. Les agressions sexuals a les dones fa tants segles que es produeixen amb total impunitat que en casos com aquest apareix la tolerància en forma de silenci. El net d’Ortega Monasterio no es cansa de dir que el seu avi va ser absolt de dos judicis… els anys 80. Tothom sap que llavors no hi havia justícia per a les dones. Ara que el feminisme aixeca el cap i la veu per assenyalar les agressions i els agressors tots els qui parlen del cas i es fan els ofesos per la “prohibició” i la “censura” obvien l’origen de la polèmica, minimitzant i menystenint el sofriment per activa i per passiva de la meitat de la població. Cal agrair la valentia i l’exercici de llibertat de Neus Mar i el seu grup, que des que es va emetre el documental per dignitat han deixat de cantar la cançó d’un autor sobre el qual recau la sospita de greus crims que encara avui tenen conseqüències en les víctimes.
La segona cosa que crida l’atenció és com tots els articulistes utilitzen les mateixes paraules, curiosament les que fa servir a tort i a dret el net d’Ortega Monasterio.
Esbandeixen la investigació periodística, els testimonis orals i els documents aportats, i en definitiva l’argumentació que tant bé construeix Anna Teixidor amb una sola paraula: acusacions. Els mateixos periodistes treuen valor al treball d’una companya que ha demostrat amb la seva trajectòria solvència i professionalitat. Res de nou tampoc.
Les altres paraules que fan servir són censura i prohibició, faltant a la veritat. L’havanera en qüestió no s’ha prohibit ni censurat, s’ha deixat de retre-li homenatge, d’honorar-la, retirant-la del final de la cantada, per donar pas a altres peces més actuals, d’altres compositors que s’ho mereixen, inaugurant potser una tradició que seria tancar la cantada cada any amb peces diferents. No és censura ni prohibició doncs; els grups que volgut cantar El meu avi ho han pogut fer lliurement, així com els espectadors que l’han entonat al final. Dir el contrari sí que és manipular i tergiversar els fets. D’altra banda, deixar d’honorar qui té a sobre la sospita de crims contra dones, moltes menors, és el mínim que la societat ha de fer.
Només és una cançó, direu, però és una nova excusa, una més entre infinites, per posar- nos a lloc a les dones: els nostre patiment és negligible davant l’honor i el prestigi d’un home. Ǫue les víctimes siguin vives i hagin de rebre nous escarnis, això no té cap importància. És molt més important que la gent canti una cançó que s’ha fet seva, amb tota la inconsciència.
És interessant de veure com aquests dies la fratria masculina s’ha tornar a mostrar a mitjans i xarxes: tot d’homes repetint els mateixos tòpics, en nom de la llibertat i fins i tot de la catalanitat.
Sabem que el món és un lloc hostil per a les dones, ho vivim en carn pròpia i en tenim exemples de tota mena cada dia. Ǫue tants homes facin tants esforços per recordar-nos- ho des de tots els fronts, inclosos periodistes i opinadors de renom, potser és un senyal que el patriarcat comença a fer aigües.
