Deu preguntes i deu respostes per saber qui és què

La Mamaracha és un exemple més d’aquest art espontani, natural que surt de les entranyes i busca plasmar-se en qualsevol superfície, ja sigui un full blanc, una agenda, un cartó, etc. El seu projecte artístic té un estil que es caracteritza pels traços emocionals que sense filtres ens sinceritzar i ens fa somriure o plorar de ràbia, però sempre acceptar-nos per aprendre a conviure amb nosaltres mateixes.

Quina consideres que és la teva primera obra?

Bé, tot i que de petita sempre vaig dibuixar molt i crec que cada petita cosa va ser molt important en el meu recorregut, per mi la primera obra com a tal seria “Trinchera – cuaderno salvavidas sobre dolor y recuperación”, el meu primer fanzine. En ser el primer, tant el seu procés d’autoedició com el seu resultat va ser molt precària i ara no és que estigui molt orgullosa d’ell, però va ser la primera vegada que vaig perdre la por a mostrar de manera pública el meu interior i perdre aquella por va ser el principi de que és ara el meu projecte artístic.

La teva cita preferida? De qui és?

Tinc una memòria malíssima, sobretot per aquestes coses. Sé que moltes cites m’han marcat al llarg de la meva vida, i tendeixo a apuntar-me-les per tots els costats: quaderns, agendes, notes del mòbil… però per ser-te del tot sincera, així de cop no em ve cap famosa al cap que diguis: “oh si, aquest és el lema de la meva vida”. En canvi, sí que hi ha una cosa que em va dir la meva mare en un moment molt dur que tendeixo a repetir-me i que, a més, fa uns dies vaig decidir escriure-la a la paret del meu estudi per suportar la quarantena, en el seu dia em va dir això, i ara jo m’ho repeteixo: “algun dia, tot aquest dolor només serà un record i podràs trobar-li algun sentit”.

De quin color i en quin to visualitzes els records?

Depèn de quin record, els bons serien colors càlids i els menys bons freds. Encara que jo sóc molt de blanc i negre, els bons records serien traços fins a sobre llenços blancs amb molt d’espai, i els menys bons sobrecarregats de negres i traços gruixuts. No sé si he respost bé a la teva pregunta, però és que se’m van els grisos jajaja.

Quina escena cinematogràfica t’ha marcat més?

Segur que moltes més, però després d’una estona pensant la primera que m’ha vingut ha sigut “Hijos de los Hombres”. A la pel·lícula hi ha una senyora que té més ben dit un paper secundari, cuida de la protagonista en un moment clau (que no diré quina per no fer spoiler), i bé, quan tot se’n va a la merda i s’escampa el pànic es veu com embogeix tot el món i hi ha una escena en la qual, si et fixes bé, pel fons veus com aquesta senyora entre tot el caos abraça fort al seu gos i plora mentre la resta està fugint i cridant. Em va semblar preciós aquell detall, potser perquè crec que jo faria el mateix, no ho sé la veritat.

Quin és el teu objectiu a la vida? Quin és el sentit de la vida?

El meu objectiu a la vida és estar tranquil·la. No tinc somnis massa ambiciosos, no vull ser rica, ni famosa, ni salvar el món ni res semblant. M’agradaria no deixar mai de créixer i aprendre pel que fa el món artístic, provar totes les tècniques que existeixen i més. Poder treballar d’alguna cosa que no em suposés un infern, encara que no fos de “lo meu” i ja està, saber que els qui estimo estan bé i rodejar-me de persones que m’aporten coses bones. Per mi estar tranquil·la és estar feliç.

En el cas de viure una apocalipsi i et donessin l’oportunitat de recrear una societat, quinx famosx t’acompanyaria?

No m’aniria amb cap persona famosa, crec que el famoseig fa pudor. Clar que admiro a persones famoses, com tot el món suposo, però no crec que les seves experiències o el que tinguin a dir valgui més que el que diguis tu o jo o qualsevol persona que passa pel carrer. El famoseig és poder i el poder és precisament quelcom que voldria evitar si recreés una societat. M’aníria amb una persona qualsevol, una curranta (dona, sí, això ho tinc clar) que hagi viscut en la seva pròpia pell la precarietat i la desigualtat de la societat en la qual vivim ara i confiaria cegament en ella, perquè no és reproduïssin els patrons que ara mateix fan que la nostra societat estigui tan podrida.

Tria una característica que admiris de la humanitat

Admiro la intel·ligència emocional. Crec que no tota la humanitat la posseeix, perquè no és quelcom que ens hagin ensenyat en el cole precisament, però quan em trobo amb algú que sí em dóna esperances.

Quina cançó cantaries en un karaoke sense parar?

Està claríssim: La Reina del Pop. M’encanten els karaokes i, encara que no vaig tantes com m’agradaria, aquesta sempre cau.

Ens comparteixes una mania curiosa?

No m’agrada l’experimentació en la cuina. Si menjo alguna cosa i sé que no s’ha seguit una recepta, em costa que m’agradi encara que estigui boníssim.

Què penses del nudisme?

M’encanta aquesta pregunta jajajaja. M’agrada el nudisme. Em donen enveja sana les que ho practiquen perquè a mi em dóna molta vergonya. Encara que sempre que ho he fet ha sigut quelcom molt alliberador però em costa molt, necessito estar amb persones de confiança i espais segurs. Animaria a tot el món a fer-ho i així normalitzar-ho, mai és tard per perdre la vergonya!