Deu preguntes i deu respostes per saber qui és què
Les visions més utòpiques sobre comunitarisme es fan realitat gràcies a la fotògrafa Bruna Avellaneda. Cocrear, compartir, conviure, conscienciar i tots els conceptes que incloguin l’antecedent “co-” són els valors que les fotografies fan experimentar tant a lxs col·laboradorxs com al públic.
Ella crea espais i estètiques visuals emocionals on sentir la xarxa humana col·lectiva que tant es demana a crits en front una societat que ha interioritzat tendències d’exclusió, d’aïllament i d’egoisme.
Quina consideres que és la teva primera obra?
Si parlem de fotografia, és impossible saber exactament quina va ser la meva primera obra. Vaig començar a fer fotos de molt jove, sempre a gent coneguda, especialment a la meva amiga Carlota. La primera foto és la primera fotografia que vaig fer per aquest projecte. Però podria dir que la primera vegada que em vaig atrevir a fer fotos a gent que no coneixia i de forma més professional va ser l’any passat, en una sessió conjunta. Aquesta és una de les fotos resultants d’aquell dia.
La teva cita preferida? De qui és?
És difícil dir-ne només una, però potser diria: “Hoy es siempre todavía” o “Si mi pluma valiera tu pistola de capitán, contento moriría”, també de Machado. És una desgràcia haver estudiat només a homes en la meva època com a estudiant, però ho estic solucionant.
De quin color i en quin to visualitzes els records?
La veritat és que tinc pocs records de quan era petita. Els primers comencen a partir dels 5 anys. N’hi ha de dos tipus: els blaus amb olor de galeta, a la cuina del pis on vaig néixer, i els grocs amb olor d’estiu, a Cádiz.
Quina escena cinematogràfica t’ha marcat més?
No sóc massa de cine. Sóc més de sèries i de llibres, així que si pensés en una escena, hauria de ser una escena de novel·la. Potser diria la migració d’ocells salvatges que el Petit Príncep utilitza per marxar del seu planeta.
Quin és el teu objectiu a la vida? Quin és el sentit de la vida?
Suposo que l’únic que puc fer per aquesta societat (i més sent professora) és educar a les noves generacions i educar-me a mi mateixa en la deconstrucció.
En el cas de viure un apocalipsi i et donessin l’oportunitat de recrear una societat, quinx famosx t’acompanyaria?
Per descomptat, Federico García Lorca. No només per les seves idees. Lorca potser seria dels únics que, com jo, decidiria no recrear la societat.
Tria una característica que admiris de la humanitat
Com estava dient, poques coses admiro de la humanitat. Però si n’hagués de dir alguna, diria la innocència i la bondat infantil.
Quina cançó cantaries en un karaoke sense parar?
Possiblement alguna cançó de Camarón o Bohemian Rhapsody.
Ens comparteixes una mania curiosa?
Quan camino pel carrer, visualitzo totes les línies imaginàries que creen els objectes (per exemple, la porta d’un bar) i sóc incapaç de trepitjar-les. No es nota, però al caminar sempre intento no trepitjar cap d’aquestes línies (que només existeixen al meu cap). Una altra mania és que sóc incapaç de dormir si hi ha algun calaix o armari obert.
Què en penses del nudisme?
L’adoro. Poques coses tenim en comú tota la humanitat, i una d’elles és aquesta: totxs naixem sense roba. Suposo que és per com s’ha educat, però el nudisme forma part de la meva vida i del del meu entorn. En qualsevol cas, no crec que sigui important el que jo en pugui opinar. És una decisió personal, vàlida i preciosa.