Deu preguntes i deu respostes per saber qui és què
L’artista Eva Abelling, especialitzada en fotografia analògica, captura aquells instants de llum íntima que ens fa reconnectar amb aquell cos exiliat de la natura més essencial. La calidesa d’un raig, el despertar de la pell amb el primer bany matinal, la salada pedra que t’abraça el melic a la bora del mar i altres poètiques que ens hem limitat a oferir-nos-les en breus segons de pausa.
I si la vida pogués sé així en comptes d’illes inaccessibles, que la ment ha tancat a la memòria fictícia? Una realitat possible, en part per una voluntat de contribuir amb marques i continguts ètics en vers el planeta, que la fotògrafa explica mitjançant una il·luminació introspectiva:
Quina consideres que és la teva primera obra?
La primera fotografia que vaig imprimir jo mateixa en la cambra obscura a partir d’un negatiu que jo mateixa havia revelat.
La teva cita preferida? De qui és?
Diria que “But in a way you can say that after leaving the sea, after all those millions of years of living inside of the sea, we took the ocean with us. (…) We carry oceans inside of us, in our blood and our sweat. And we are crying the oceans, in our tears” de Gregory David Roberts a Shantaram.
De quin color i en quin to visualitzes els records?
Amb els colors que ho vaig viure. De vegades no sempre són perfectament exacte, però faig tot el possible.
Quina escena cinematogràfica t’ha marcat més?
La primera escena de Holy Motors perquè són com els meus somnis. La realitat però a l’inrevés. Veus com la gent va al cinema a veure-les però no pots entendre perquè s’il·luminen per darrere i per què tothom té els ulls tancats. Ocorre el contrari del que esperes. Leon Carax juga amb les nostres ments.
Quin és el teu objectiu a la vida? Quin és el sentit de la vida?
Per a mi és trobar l’equilibri. Nedar en la mar però mai ofegar-se. Plorar sal de llàgrimes tristes i també felices. Per a ser lliure amb el seu més volgut a prop. Somiar però mai perdre els nous records que t’envolten.
En el cas de viure una apocalipsi i et donessin l’oportunitat de recrear una societat, quinx famosx t’acompanyaria?
Oh, no sé res de celebritats.
Tria una característica que admiris de la humanitat
Sempre l’autenticitat…
Quina cançó cantaries en un karaoke sense parar?
Sóc molt tímida i sé el centre d’atenció em posa nerviosa, així que mai em diverteixo en el karaoke…
Ens comparteixes una mania curiosa?
L’ús del pulidor d’ungles em fa sentir molt incòmoda.
Què penses del nudisme?
El que penso és que és el més normal que hi ha. És la forma en què venim a aquest món. És el nostre estat més natural.
