Ens citem amb en Sergi Sabrià, president del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya. Un gran llaç groc i una gran pancarta amb tots els represaliats per l’Estat a les portes de la seu recorda la repressió contra el republicanisme en un moment on l’independentisme és a punt de celebrar una Diada Nacional on la unitat entre la societat civil i els partits sembla debilitar-se.

Fa un any la Diada era la primera oportunitat de l’independentisme per respondre a l’imminent inici del judici, ara som a les portes de la sentència. Com enfoca ERC l’11-S d’enguany?

Hem de ser conscients que la repressió serà llarga i hi serà present en aquest 11-S i en els vinents. El més important és que sortim tots de nou al carrer i no ens oblidem de cap dels represaliats; no només són els presos i els exiliats, sinó també els ciutadans, els col·lectius i els membres del Govern amb judicis pendents que viuen amb una espasa de Dàmocles a sobre.

I amb el debat sobre com arriba l’independentisme a la primera cita important de l’any.

Les nostres reivindicacions són democràcia, republicanisme i fi de la repressió de manera immediata, són les que ens fan coincidir i ens fan grans i forts. Invertim molt de temps en explicar les nostres diferències però també tenim aquestes coincidències que representen el 80% del país. Aquestes demandes, que aposten per resoldre democràticament el conflicte, han d’estar presents aquest 11-S perquè quan els 11-S anaven d’una altra cosa érem molt pocs.

Hem de tornar a ser moltíssima gent. Que es vegi que la flama no baixa i que, malgrat les dificultats, l’objectiu no canvia: fer la República. Perquè només la República pot fer que la gent d’aquest país visqui millor i es desenvolupi en una democràcia totalment plena.

“En alguns moments ens hem sentit incomodats pel que ha dit l’ANC? Crec que sí, i qui digui una altra cosa mentiria”

En les darreres setmanes veus destacades d’ERC, com els dos exconsellers Anna Simó i Josep Huguet, anunciaven que no anirien a la manifestació convocada per l’ANC pel tarannà que estava agafant l’Assemblea contra els partits. Us heu sentit atacats o incomodats per alguns discursos de l’entitat?

Ens passem moltes hores reunits amb l’ANC, Òmnium i els partits independentistes i, quan podem, mirem d’incloure els sindicats majoritaris i petits. Sempre hem buscat consensos molt amplis. Tenim clar que hem de caminar junts com ho hem fet sempre malgrat les diferències, i així hem de seguir. Ara, en alguns moments ens hem sentit incomodats pel que ha dit l’ANC? Crec que sí, i qui digui una altra cosa mentiria. I hi ha moments on l’Assemblea es pot haver incomodat amb coses que ha dit ERC, o nosaltres amb Junts per Catalunya per la diferent visió que tenim pel fet que nosaltres som d’esquerres i ells de dretes.

Tenim visions i models diferents, i és bo que passi! Quan ens ajuntem les diferències hi són, però el que ha fet avançar l’independentisme és la transversalitat. Esquerra es manté molt ferma en la idea que quan ens volen posar a tots en un mateix sac som petits, i la nostra obsessió és ser grans. Per això cal la pluralitat que representen Òmnium i l’ANC amb les seves campanyes d’uns i altres; les que aposten pel 80%, la democràcia i el republicanisme o les que ho fan per la independència i la unilateralitat.

La capacitat de convertir les incomoditats puntuals amb acords és el que ens ha fet avançar, i ho hem de tornar a fer. És cert que la situació d’ara és més difícil, però en moments on semblava que no ens posàvem d’acord, com la pregunta del 9-N, al final ho vàrem fer. Ara ho hem de fer una altra vegada per articular una resposta a la sentència que sigui a curt termini i que marqui el camí a la República a llarg.

…

Ens reunim, hi dediquem moltes hores però som discrets. Si cal, el dia que ho aconseguim demanarem perdó pel temps que hi hem invertit. Però un acord en la situació actual té dificultats. Treballem molt per bastir-lo, i es fa feixuc per a la gent, però entre tots, per evitar pressions externes, necessitem discreció. Ho estem fent.

Després d’un cicle electoral amb tants bons resultats per a vosaltres, teniu la sensació que hi ha una deriva per evitar que toqueu poder? Ho dic, sobretot, pels casos de l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona on dos partits que no haurien de barrar-vos el pas, com els Comuns i JxCat, han preferit els vots de Valls per mantenir el poder i regalar la presidència al PSC en lloc de pactar amb ERC.

Estem satisfets dels resultats electorals, perquè anem creixent i ho fem allà on volem créixer que és en la direcció de fer nous independentistes. La nostra evolució a zones com el Baix Llobregat i l’entorn tarragoní és molt important, ja que hem donat el tomb als socialistes i ho hem fet en aquells espais on tothom ens ha explicat tota la vida que per a l’independentisme era més difícil. Ara guanya, o guanya i governa, Esquerra Republicana.

Que hi hagi una part de l’establishment que intenti conservar les quotes de poder no ens agrada, però ens hi hem trobat. Això és el que fa Colau a Barcelona, qui es presenta per tombar l’establishment i després pacta amb ell per conservar el poder. Perquè no pacta amb el PSC, pacta amb Valls. En el moment que podia executar els canvis ella evita l’únic acord que realment podia portar canvis; Colau es plega a l’establishment.

A la diputació passa el mateix en clau catalana, històricament el poder se l’han repartit Convergència i el PSC, quan arriba el moment i veuen que han perdut la Diputació aquells que sempre han tingut la capacitat de posar-se d’acord ho fan. Tot i l’antagonisme, i el fet que aquesta Convergència ens intenta explicar que ells són l’independentisme de veritat, quan arriben els moments transcendents agafen i es posen d’acord amb els socialistes sense cap altra explicació.

No sabeu el motiu del pacte?

Mai hem tingut resposta. La voluntat era conservar quotes de poder, nosaltres seguirem per tombar aquest establishment. Els resultats electorals ens donen la raó.

Hem de seguir per créixer allà on volem créixer. Quan diem ampliar la base no expliquem històries, fem eleccions i creixem en aquells espais on abans no eren independentistes i on creuen que la democràcia és l’única manera de resoldre la situació. Espais on hi ha autodeterministes que no tenien pensat executar aquest dret. Són gent de Podemos i del PSC.

Volem estar a les institucions, però si ens hem d’esperar perquè el vell establishment suma, ens esperarem. Però seguirem guanyant eleccions.

“No trucarem al PSC per bastir un govern de la Generalitat”

Creus en la hipòtesi que JxCat preferiria donar la presidència de la Generalitat al PSC abans que a ERC?

No puc contestar pel que faran, només sé el que hem fet nosaltres quan ha guanyat Convergència les darreres eleccions. En ple procés i amb els reptes de país que teníem li hem donat la presidència, sense posar en dubte els noms. Sé que si tornen a guanyar trucarem a la seva porta, i també a la dels comuns i de la CUP per tenir governs amplis. El que no farem és trucar al PSC per bastir un govern de la Generalitat.

L’entorn de Rufián i Tardà aposta per futurs governs nítidament d’esquerres, amb els comuns i els cupaires. És una aposta arriscada després de l’episodi de Barcelona?

No podem agafar Ada Colau i Pablo Iglesias i obligar-los a signar un pacte, el que podem fer és mantenir la porta oberta amb propostes potents i coherents en l’àmbit social on ells se sentin interpel·lats. Ara, han de tenir sentit de país i entendre que han d’assumir aquest repte i l’hauran de fer amb nosaltres i més gent. Coincidim plenament amb Tardà i Rufián que no tindria cap sentit no tenir un govern ampli amb les dificultats que venen. Volem els comuns al costat, però no els podem obligar. Ningú es podia imaginar abans de les eleccions que Colau pactaria amb Valls, però a vegades el poder perverteix molt.

Les eleccions són la millor resposta a la sentència?

La millor resposta és un acord de país, un consens estratègic de cap a on hem d’anar. La segona és un Govern fort, el més ampli possible que tingui majories al Parlament, però no podem descartar cap opció. No podem pensar en un consens estratègic si descartem algunes de les opcions que hi ha sobre la taula, i l’electoral n’és una. Necessitem un govern fort, i l’hem de teixir, si no som capaços de tenir una majoria al Parlament que pugui tirar endavant uns pressupostos que responguin a les necessitats de la gent ens haurem de plantejar totes les opcions.

És partidari d’eleccions?

Aquesta no és la pregunta clau, la pregunta és si som capaços de tenir un Govern fort amb majories suficients al Parlament per fer front l’any 2020 amb pressupostos. Si és que sí, endavant les atxes. Si és que no, ens haurem de plantejar què fer.

La fortalesa del Govern rau en els pressupostos del 2020?

Anem amb els pressupostos del 2017, la fortalesa rau a poder aprovar al Parlament el que necessita el país. És la llei més important, i ja fa dos anys que no l’aprovem.

L’acord amb el qual ERC i JxCat constituïen el Govern efectiu reflectia que la legislatura acabaria amb una multiconsulta que validaria el procés constituent que posaria les bases de la futura constitució catalana. On queda tot això?

Ens hem de situar al 21-D, en un escenari de repressió brutal i amb unes institucions controlades per uns homes de negre de l’Estat. Jo em vaig fer un fart de parlar del Govern efectiu perquè tenia molt a veure amb recuperar les institucions. Anàvem a gestionar una autonomia i a reprendre el control d’unes institucions històriques que se’ns varen treure de les mans per l’empresonament dels líders. Era cabdal reprendre el control, i això ho hem fet.

No pot sortir ningú a dir que les institucions autonòmiques són collonudes, perquè estem gestionant engrunes, però som més forts quan les tenim que quan les controla algú altre.

Més enllà de mantenir la idea que això s’ha de resoldre votant, com aquesta proposta d’una multiconsulta, al final no pot quedar com una idea d’aquell moment sinó com un acord entre totes les parts. Recordem que l’1-O és fruit d’una moció de confiança, no és un compromís electoral del 27 de setembre del 2015. És des de l’essència d’aquell moment que ho vàrem evolucionar, i ara és una mica el mateix.

Com pot ser que encara es parli sobre quina és la millor manera de respondre a la sentència i no hi hagi ja un pla? Fa quasi dos anys dels empresonaments, el judici va començar el mes de febrer…

No seria molt difícil posar-nos d’acord sobre què fem després de les sentències, però volem una resposta més a llarg termini. Sabem que les condemnes seran dures i la situació serà complicada, així que hem de tenir clar com ha de seguir avançant el país. No és qüestió de posar-nos d’acord amb fer una supermanifestació, és mirar de construir com seguim avançant. Cal una resposta molt àmplia.

Però caldria tenir un pla per gestionar un hipotètic escenari on el país es pugui situar en una segona part de la Vaga del 3 d’octubre. Si més no per no repetir els errors de l’any 2017.

El 3-O és la referència més àmplia per a tothom, fou un moment on fins i tot el sindicalisme surt al carrer tot el dia malgrat el fet que la UGT i CCOO només donaven suport a una aturada parcial.

La mirada enrere és positiva, però era un moment molt complex en l’àmbit estatal i internacional. Cal fer autocrítica però no amb tanta duresa, estàvem obrint camí. No hi havia cap procés al món que s’assemblés. Estem d’acord que si ho tornéssim a fer ho plantejaríem diferent, però seria menys autocrític.

Aquest mes de setembre (dia 15) ERC celebra un Congrés Nacional per votar la candidatura de Junqueras i Rovira per seguir liderant el partit, dues figures que en el darrer any semblen tenir dues mirades diferents a l’hora de plantejar l’embat. Mentre el president del partit aposta per una via més dialogada i pactista, la secretària general sembla abraçar les tesis de confrontació directa.

Junqueras i Rovira s’expressen diferent, i va bé que ho facin així, però diuen el mateix. És el moment del diàleg, hem de forçar l’Estat a dialogar perquè no ho farà per ell mateix si no som imprescindibles a Madrid, però alhora a Catalunya el moviment ha de persistir en el temps perquè des de l’exterior ho vegin.

Hem de superar la línia del 50% en algunes de les eleccions, el diàleg ens fa forts i aquest arriba perquè hem complert les amenaces de dir que l’1-O votaríem, ens deixessin o no. (La unilateralitat) És una possibilitat que tenim a la butxaca i que podem reprendre. De la mateixa manera que al seu moment vam dir que faríem el referèndum sí o sí, ara posem sobre la taula el diàleg. Això acabarà en una taula de negociació.

Diuen el mateix?

Veig poques diferències en el fons, els coneixem i sabem que tenen diferents maneres d’explicar-se. Això ens fa més forts. L’enfrontament amb l’Estat no ha cessat, però tot i la repressió hem decidit apostar pel diàleg.

“L’exercici de la unilateralitat de l’1-O és el que ens permet avui apostar pel diàleg”

Pere Aragonès deia fa pocs dies que cal superar el debat de la unilateralitat, assegurant que “no la fa qui vol, sinó qui pot”. Això no és dir al poble català que es resigni a esperar que l’altra part s’assegui a dialogar?

No renunciem a cap via, per això s’inclou a la Conferència Nacional. Ara, alhora que fem això diem que la unilateralitat ja l’hem exercit i ara toca el diàleg. Hem demostrat que el país té la capacitat d’exercir la unilateralitat en un moment puntual, ara hem canviat de fase. L’aposta avui dia és una altra, i crec que una gran majoria del país, dels partits i les entitats estan en aquesta mateixa situació.

L’exercici de la unilateralitat de l’1-O és el que ens permet avui apostar pel diàleg.

El candidat d’ERC a la Generalitat ha de ser Pere Aragonès?

El nostre candidat és Oriol Junqueras.

Ell aposta per Aragonès.

És Oriol Junqueras i no hi renunciarem, qui ens ha liderat i ens ha fet créixer amb una crisi galopant per situar el partit al seu millor moment des de la seva fundació és Oriol Junqueras. Fins i tot, si al capdavant haguéssim de posar un altre nom perquè la repressió ens obliga, seguirem reconeixent el lideratge de Junqueras.

És un debat que potser hi serà més endavant, però seria pràctic. Té el reconeixement de tothom, és el líder més ben valorat en totes les enquestes, les faci qui les faci. Si els altres el volen fora més motiu per respondre que ell és el candidat.

“Ells només s’asseuran si són forçats, ens vam abstenir perquè era una oportunitat”

Arran de la votació sobre la investidura de Pedro Sánchez ha sorgit el corrent crític ‘Col·lectiu Primer d’Octubre’, qui carrega amb duresa contra la manca de veu de la militància a l’hora de decidir el sentit del vot al Congreso. Com expliques l’abstenció?

La nostra aposta és obligar-los a dialogar, i l’abstenció representa aquesta línia. Eren uns vots que ni Pedro Sánchez volia. El “no a tot’” li posa tot molt fàcil, l’abstenció el deixava captiu d’una situació que l’obligava a seure en una taula. Ells només s’asseuran si són forçats, ens vam abstenir perquè era una oportunitat.

És una decisió de la direcció?

Som un partit assembleari, tenim uns canals molt ben estructurats per prendre aquest tipus de decisions. Tenim òrgans com el Consell Nacional que es reuneix amb més assiduïtat que mai i acompanya totes les decisions. Segur que hem d’incorporar més mecanismes per tenir més democràcia directa, però tenim uns òrgans habilitats que tenen delegades les seves funcions. Fem assemblees obertes de manera permanent amb la militància, les tornarem a fer i les seguirem fent.