Aquestes seran les segones eleccions des de l’aplicació del 155, i també pot ser la segona derrota de l’independentisme. Tot i que els dos partits del Govern són de caràcter republicà, no es pot obviar que Ciutadans va guanyar les eleccions catalanes amb 1.109.732 de vots malgrat que la suma d’ERC i JxCat va permetre aguantar les regnes de la Generalitat.
La jornada de reflexió d’avui no és només per als votants, ho hauria de ser, també, per als polítics de primera línia que encara aguanten les regnes d’un carruatge que volta sense rumb. Des de la constitució del ‘Govern efectiu’ la reculada de l’independentisme polític és digne del cranc més ràpid de la platja. Ni restitució, ni desplegament ni, tan sols, polítiques socials per eixamplar una base que sembla esgotada d’escoltar, una vegada i una altra, les enrevessades teories per justificar discursos i accions netament autonomistes.
La foto política que hi ha avui a Catalunya, en clau republicana, és funesta. La mobilització als carrers ha desaparegut en proporció a l’augment de les agressions feixistes. Els discursos autoritaris de l’espai nacionalista espanyol al Parlament ressonen amb més força i impunitat davant l’apatia d’un Govern, i un bloc independentista, que rebat amb idees buides i crides al ‘No passaran’ mentre al menjador de casa ja tenen a l’adversari sopant.
Demà, 28 d’abril, l’independentisme torna a les urnes i ho fa en unes eleccions generals on no acostuma a participar amb la mateixa intensitat que en unes catalanes. La campanya electoral, marcada pels possibles pactes amb els quals pot arribar Pedro Sánchez i l’ascens de Vox, amb prou feines ha servit per justificar què coi hi van a fer els independentistes a Madrid. Defensar el mandat d’un 1-O que el Govern no considera vinculant? Fer un cordó sanitari contra l’extrema dreta mentre a Catalunya fa el que vol? Marxar en 18 mesos? Fer aplaudir amb les orelles la parròquia republicana quan li etzibem un discurs sobre drets i llibertats a Abascal?
Sí, avui és un bon dia per reflexionar, per pensar sobre quina mena de paperot ha fet l’independentisme polític i social des que l’1 d’octubre va fer una esmena a la totalitat a l’Estat i es va reivindicar com una nació que exercia el dret a l’autodeterminació. És un bon moment per meditar si aquells que ja no poden exercir la política en llibertat han de seguir bloquejant l’aparició de noves generacions de líders que, des del carrer, aglutinin les bases i encetin les estructures que mai varen existir.
De reflexionar, hem de reflexionar absolutament tot. Hem de seguir tolerant que es mantingui aquesta apologia a la debilitat contra l’independentisme de base? Apostar per la unilateralitat et fa, de facto, radical? Cal mantenir al poder personalitats polítiques que utilitzen l’engany com a eina per conservar una posició que rau en la voluntat democràtica dels ciutadans?
Davant aquest panorama, el millor que pot passar demà és que no passi res: que les majories es mantinguin igual i el PSOE depengui de l’independentisme per governar. Si es compleixen les enquestes internes i l’independentisme torna a perdre, com digué Joan Tardà el febrer del 2017: “Haurem de plegar tots, del primer a l’últim”.