Desunits… perdran!

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’any 2013, Ernest Maragall i el seu partit, Nova Esquerra Catalana, van presentar el manifest Junts a Europa per promoure una candidatura unitària catalanista de cara a les eleccions europees del maig de 2014. “Catalunya nou Estat d’Europa”, n’era el subtítol i s’oferia com una proposta a la ciutadania i als partits polítics de Catalunya per superar l’endèmica divisió del món sobiranista. A més de Maragall, l’aleshores conseller de cultura del govern Mas, el també antic militant del PSC Ferran Mascarell, va afegir-se a la iniciativa. La proposta va aplegar més de 1.000 signatures però no va prosperar, almenys tal com havia estat plantejada, atès que Maragall va concórrer a les eleccions al Parlament Europeu de 2014 com a número dos a la candidatura d’ERC, encapçalada per Josep Maria Terricabras. Tots dos van ser elegits, per bé que l’endemà de les eleccions Maragall va assegurar que a mitja legislatura cediria el seu escó a Jordi Solé, número tres de la llista. Va complir i fins al 2019 Terricabras i Solé són els eurodiputats d’ERC. Cap altre partit va sumar-s’hi a aquella candidatura

Per tant, Maragall es va desdir molt ràpidament de l’esperit del manifest Junts a Europa, el qual deia, literalment, que la “unitat de representació i acció catalanista és, òbviament, compatible amb la llibertat dels europarlamentaris d’incorporar-se al grup parlamentari europeu amb el qual s’identifiquin, des d’on poder defensar els programes i les propostes que responguin a la seva ideologia. La formació de la candidatura serà el reconeixement de la diversitat i el pluralisme de la societat catalana i la defensa de la necessitat de la unió lliure d’un poble per aconseguir un bé comú”. Si Maragall s’hagués mantingut ferm, el liberal Ramon Tremosa hauria hagut de concórrer en una candidatura d’aquest estil. És obvi que no va fer-ho i va ser elegit amb el suport de CDC. Malgrat que ja hi hauria d’estar acostumat, no acabo d’entendre per què el partidisme malmet les bones idees.

Ara, Ernest Maragall ha estat designat per Oriol Junqueras nou candidat d’ERC a les eleccions municipals del 2019, prèvia renúncia d’Alfred Bosch, i el primer que ha declarat és que renuncia a cercar la unitat sobiranista que deia anhelar el 2013. Hauria pogut sortir i reclamar encapçalar una candidatura unitària, com Romeva va encapçalar la coalició Junts pel Sí. Però no ho ha fet. El seu soci en aquell manifest sí que estava disposat a afavorir la unitat. Fins i tot rumia com afavorir una candidatura de ciutat que superi els partits i les fílies i fòbies. En el si d’ERC a Barcelona també hi ha moviment i una mica d’indignació. Xavier Martínez-Gil, l’economista que aspira a batre la voluntat de Junqueras amb una candidatura alternativa a Maragall, va deixar-ho molt clar en apuntar que la marxa d’Alfred Bosch i la “designació” del “Tete” Maragall “no sembla una decisió molt democràtica, sinó presa des d’un despatx sense portes ni finestres”. Patapam. Si el sobiranisme es presenta desunit, perdrà davant la concentració de vot unionista. El més honrat per part de Maragall seria que digués als electors de les seves primàries que refusa la unitat perquè ja no creu en res del que defensava l’any 2013 i que aspira al mateix que aspirava quan era el factòtum del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. La cabra avesada a saltar té tendència a tornar-hi. Salta i saltarà.

- Publicitat -