“Només som símptomes del que succeeix al nostre voltant”

Una entrevista de barcelonogy.com

XAVIER RUBERT DE VENTÓS, FILÒSOF

Sobta molt que el Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939) es defineixi a ell mateix com un «home corrent, com la majoria d’homes». Llicenciat en dret i filosofia, és catedràtic d’estètica de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC), també ha impartit classes en diverses universitats dels Estats Units. Ha estat membre del Parlament Europeu i és autor d’un conjunt de llibres que tracten temes tan diversos com l’estètica, la moral o la política. M’interessa saber com defineix l’estat d’ànim de Barcelona i acaba traçant pinzellades molt clares del panorama que ha viscut la ciutat en altres èpoques i també del panorama actual: no és fàcil definir el moment pel qual estem passant, però el Xavier ens en dóna algunes claus.

“Només som símptomes del que succeeix al nostre voltant.”

Has viscut a la Barcelona de la postguerra, del franquisme, de la Transició i de la democràcia. Quina d’aquestes Barcelones et sembla més efervescent?

Quan Barcelona va començar a revifar, a finals dels anys seixanta, jo estava a Mèxic i a Berkeley, però a partir de les notícies que m’arribaven, em va sorgir l’expressió «arasíqueisme»: tothom solia repetir «ara sí que tenim llibertats», «ara sí que som moderns i sabem de veritat el que és l’arquitectura, la pintura, la música, la sexualitat…». Jo mai no vaig participar d’aquesta exaltació, em semblava que tampoc s’havia inventat res nou.

Potser es partia d’un cert complex?

Més que del complex, es partia de la repressió. Però a mi no em semblava necessària, per exemple, aquesta actitud de cofoisme que es va començar a adoptar envers el sexe, aquesta manera de parlar-ne tan obertament. Com deia Giscard d’Estaing: «oui, mais…» («sí, però…»). No sóc giscardià, però sí que sóc un «oui, mais…», la meva mare també ho era. De vegades m’agradaria ser més entusiasta, i ja ho sóc, però aquella voluntat tan exaltada de conquesta del futur que hi havia en aquells anys em semblava una mica càndida.

- Publicitat -

En altres paraules, amb el teu «oui, mais…» tenies a tota la revolució del moment ben revolucionada?

No! Ells ja anaven fent i jo també anava a la meva. Malgrat que em vaig divertir molt, no vaig formar part del corrent dels «moderns» d’aquell moment.

D’alguna manera, ara també estem passant per una època d’«arasíqueisme». Es podria establir algun paral·lelisme entre l’estat d’ànim d’avui i el de finals dels anys seixanta?

Diria que en bona mesura són contraposats. Avui hi ha una consciència que alguna cosa ens està passant, però no sabem del tot què és. Ha començat a sorgir un gran desconcert, i això és molt filosòfic perquè ens permet fer-nos les preguntes tontes o imprudents que en èpoques de certesa no hauríem gosat plantejar. Quan tothom creu que ja ho sap tot, no es pot avançar. Saps que al cos tenim fibres llises i fibres estriades?



Les llises són les que formen, per exemple, el cor o els ronyons: tots els òrgans que funcionen des de la inconsciència. La fibra estriada en canvi forma les parts que podem decidir moure: els ossos, els músculs… Actualment hem d’estar com les fibres estriades; no es mouen per inèrcia, així que necessitem que la consciència col·lectiva, amb el seu desconcert i les seves consegüents preguntes, generi el moviment que cal per no estancar-se.

Però la incertesa pot ser molt paralitzadora.

Sí, perquè a més, fins fa poc, teníem molt clar el que era natura i el que era cultura. Ara s’està barrejant tot d’una manera cada vegada més accelerada. Un exemple evident d’aquest fenomen està en tot el que fa referència a la mort i la manera de provocar que s’allargui la vida més enllà de les esperances dels malalts. De moment no és possible intuir en quina direcció estem anant.

Quina creus que és l’actitud més sàvia que es pot adoptar quan l’«ara sí» es converteix en un «i ara què»?

Quan perdem certeses puja el nivell de les nostres competències. S’ha de saber conviure amb la pròpia incertesa i no voler posar etiquetes massa ràpidament. En aquest sentit sí que és bo tenir una mica de candor, de la mena que et fa acceptar el que t’envolta i no tenir ànsia per buscar una resposta immediata. De vegades, abans d’entendre les coses, hem de permetre que ens afectin, veure com el mateix cos reacciona, a nivell inconscient, davant del que sorgeix. Hem de tenir la gosadia de, més que entendre les coses, deixar que repercuteixin en nosaltres perquè, al final, només som símptomes del que succeeix al nostre voltant.

Em podries donar un exemple d’alguna vegada en què hagis actuat així?

Sí. Jo havia jugat amb el Barça, a la secció d’infantils. Hi vaig jugar durant molts anys fins que va arribar un moment que no sabia si fer filosofia o seguir amb el futbol. Era una època grisa i fosca, l’Espanya de la postguerra, i no recordo haver passat mai tant de fred. Anava cada dia al camp de les Corts a entrenar a les sis del matí… Bastant dur, però allò m’agradava molt perquè les noies t’admiraven i això és una meravella. Però, a part d’aquest fet, les meves respostes físiques al futbol cada vegada eren més negatives. Un dia parlant amb el meu oncle sobre les meves opcions de carrera, em va dir: «Si tries futbol, als trenta anys seràs un futbolista veterà, però si fas filosofia, als trenta anys encara seràs un jove filòsof.»

Prou convincent.

Sí que ho va ser! Anècdotes a part, és veritat que sí que pots tractar-te a tu mateix com un resultat, deixar-te ser i observar detingudament les teves reaccions (no és feina fàcil) per trobar els teus camins.

Deus ser un dels pioners del candor com a resposta a la incertesa. I també del discurs sobiranista català al segle XXI. El teu llibre Catalunya: De la identitat a la Independència s’ha reeditat recentment, però la seva primera edició és del 1999.

Sí. A grans trets, hi ha dues menes de corrent nacionalista: l’il·lustrat i el romàntic. El nacionalisme català no s’emmarca del tot en cap d’aquestes vessants perquè és universalista i cosmopolita. Existeix un sentimentalisme vinculat també amb el nacionalisme català, però aquest sentimentalisme, que pot ser molt vàlid en l’esfera privada, no pot tenir prou força per tirar un país endavant. Ara parlàvem de pionerisme: els espanyols van ser uns grans pioners en la descoberta del món i la invenció del seu Estat. Segles abans dels grans corrents nacionalistes europeus del segle XIX, Espanya ja gairebé s’havia configurat i tot el paquet que la compon estava lligat amb una gran força.

Si l’Estat va fer la Nació, per conseqüent, una Nació també hauria de poder fer un Estat.

No és mala fórmula. El que passa és que Catalunya pertany a l’Estat espanyol d’una manera no orgànica, direm, artificial. Per tant, gairebé es podria considerar normal que els dos territoris agafessin camins diferents, no per raons sentimentals, sinó per raons d’infraestructures. Entre Catalunya i Espanya hi ha hagut temps de gran sintonia. Per exemple, el filòsof Miguel de Unamuno (1864-1936) té una frase molt bona que diu: «Estos catalanes que se venden el alma por un arancel». Saps el que és un aranzel?

Estaria bé recordar-ho.

Doncs un aranzel són els diners que es paguen per passar mercaderies per una frontera. Durant el segle XIX, quan la indústria tèxtil catalana començava a florir, els empresaris catalans van pactar amb l’Estat espanyol que, a canvi de renunciar al poder polític, l’Estat posaria uns aranzels molt cars per afavorir la venda del cotó català dins de la Península, davant de la competència que representava el cotó provinent de les indústries angleses. Era una situació de do ut des : una cosa a canvi d’una altra. Et pot donar una idea que la cessió del poder polític català no era poca cosa quan l’Estat espanyol va accedir a aplicar aquella política d’aranzels.

El do ut des podia equilibrar la relació entre tots dos països. Però ja fa molt de temps que no es dóna aquest fenomen.

Sí, no era un negoci gaire elegant, però era un negoci al cap i a la fi: protecció mercantil a canvi de la renúncia del poder. Però aquesta protecció ja no ens la poden donar: la moneda ha passat a ser compartida a nivell europeu, igual que la lliure circulació de mercaderies. Ara, intercanvis com aquest ja no són viables en un món globalitzat. Catalunya no necessita Espanya.

Però, Espanya necessita Catalunya?

S’han acabat les bases de la nostra relació d’interès mutu. A partir d’aquí, es podria negociar la manera de crear una nova estructura socioeconòmica que pogués beneficiar a tothom. Però no s’ha pogut fer… Veuràs, quan un estat nació perd el seu poder efectiu, es comença a desenvolupar un nacionalisme perillós: s’aferra a ideals que no ajuden a millorar eficaçment la vida de ningú. S’ha de vigilar molt quan l’Estat deixa de ser un òrgan cooperatiu per tornar-se en quelcom simbòlic. El nacionalisme català que reivindico és el que ha de solucionar aspectes pràctics de la societat, no emmascarar la manca de poder d’un estat, que en aquest cas, seria l’Estat espanyol. És evident que moltes coses les faig per sentimentalisme, però aquest no és el meu motor, sinó la voluntat de crear estructures polítiques que realment funcionin.

El sentimentalisme és subjectiu, però es necessita l’objectivitat pragmàtica per tirar endavant una societat. Vivim en una societat dividida en la qual hi ha molta gent que culpa el nacionalisme (entès d’una manera o altra) de tots els nostres mals.

És clar, perquè el nacionalisme té una sèrie de símbols que són molt fàcils de ridiculitzar i de relegar. Però cal insistir en la idea que molts dels nacionalistes catalans no participen del nacionalisme entès simbòlicament. Al contrari! Jo renunciaria a la bandera i a tota la parafernàlia per tenir una estructura política veritablement sòlida i funcional. L’Onze de Setembre del 2013 vaig obrir la cadena humana a Portbou i, al discurs, vaig dir a la gent que el foc dels seus cors no els hi generés fum al cap. Alguns no s’ho van prendre gaire bé…

Però és cert: «fum al cap» és la darrera cosa que necessitem ara mateix! *

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca