L’entrevista com a espectacle televisiu

El gènere de la entrevista està de moda en el món televisiu. Cada cop més, la graella televisiva es farceix de nous programes on l’entrevista és el nucli del contingut audiovisual. A la moda iniciada ja fa anys per “Salvados” se li ha afegit un nou competidor: Risto Mejide al capdavant de “Viajando con Chester”. Però tot i que els dos programes comparteixen el gènere de l’entrevista, l’execució del contingut és ben diferent, mirall de la línia editorial dels dos grans grupos de comunicació a què pertanyen cadascun d’ells: Atresmedia i Mediaset. En primer lloc, la principal diferència entre ambdós formats és un dels elements que s’han de trobar a qualsevol

entrevista: l’empatia entre l’entrevistat i l’entrevistador. A “Salvados”, Jordi Èvole aconsegueix apropar-se al personatge escollit creant un cercle d’empatia que li permet trencar la barrera que qualsevol entrevistat es construeix. Pot aconseguir una opinió del seu entrevistat tot i que aquesta estigui lluny de ser una opinió diplomàtica o coherent amb la imatge que l’espectador es crea d’ell. Per exemple, Èvole ha aconseguit que un polític discerneixi, com qualsevol persona ho pot fer, del què li marqui la línia polìtica del seu partit. El que intenta “Salvados” cada diumenge és apropar-se al personatge fins que es guanya la seva confiança i obté la informació que fins aquell moment no havia estat revelada. A més, tot i que en molts moments Èvole és força insistent en les seves preguntes, no deixa a l’entrevistat cap signe de traïció. Per altra banda, Risto Mejide és una altra tipologia d’entrevistador. Aquesta faceta periodística del creatiu publicitari que fins ara no coneixíem, també té el seu espai a la graella televisiva. Sota una sensació de contraprogramació, el grup Mediaset ha volgut crear el seu propi format a la nit de diumenge, paral·lelament a l’emissió del veterà programa de La Sexta. “Viajando con Chester” asseu en un sofà a Mejide amb diferents personatges de qualsevol camp o matèria. Però a diferència d’Èvole, l’empatia entre entrevistador i entrevistat no sorgeix en cap moment. L’estil incisiu de Mejide no ajuda a crear un diàleg fluid i l’entrevistat està moltes vegades a la defensiva, motiu pel qual el programa no aconsegueix revelar tanta informació com fa “Salvados”, creant algunes vegades fins i tot, una sensació d’incomoditat en l’espectador.

La descontextualització del personatge

Un dels altres aspectes diferenciadors entre els dos programes és ben senzill; el personatge de Risto Mejide no s’enten fora d’un format ben clar: el del talent show. L’arc dramàtic que aconsegueix construir Mejide en aquest tipus de programes jutjant els participants no s’aconsegueix a “Viajando con Chester”. El personatge de Risto Mejide està descontextualitzat assegut en un sofà amb el seu entrevistat, tot i que aquest sigui un expresident del govern espanyol. El personatge no funciona si no jutja i un dels aspectes ha de tenir un bon entrevistador és la de no jutjar. L’espectador és el responsable de fer-ho. Per tant, Mejide es troba en certa manera, lligat de mans sense gaire marge de maniobra per no caure en aquesta contradicció.

Tot i aquestes dues principals diferències entre ambdós programes, n’hi ha una tercera. “Salvados” tracta un contingut molt lligat a l’actualitat i consegüentment,  els personatges entrevistats estan lligats a aquesta actualitat i fins tot, moltes vegades, en són els protagonistes. El cas més recent és el de Pedro J. Ramírez, l’exdirector de “El Mundo”. En canvi, “Viajando con Chester” no té aquest nexe d’unió amb l’actualitat. El programa de Mejide presenta uns personatges que, si bé són interessants saber què pensen, no tenen cap pretext per ser entrevistats. Jorge Lorenzo, Miguel Ángel Revilla o fins i tot, l’expresident del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, no són els protagonistes de la més immediata actualitat.

Tot i aquestes diferències, el que de ben segur proposen aquests dos programes televisius és el que Bill Kovach i Tom Rosenstiel, referents periodístics i autors del llibre “Los elementos del periodismo” defineixen com periodisme: “la busca de la veritat quan es converteix en un diàleg”.  Llarga vida a l’entrevista.