Quan vaig conèixer aquest pintor ja fa uns mesos, ho vaig fer per un instint. En aquesta mateixa revista vaig publicar un article sobre Art i Futur. En triar dos o tres pintors per fer-lo, vaig escollir a en Gorka Pinyol, no sé si per bé o per mal. El lector atent em podrà dir, que hi ha altres artistes, segurament més interessants i que interessadament només vaig parlar amb Pinyol. El vaig visitar a l’estudi que té a Gràcia i que el comparteix amb diferents creadors. Les seves obres són al vestíbul d’un local llargarut. Guardada les teles perpendiculars a la paret i així esperen propietari. Els dos vam començar a parlar. Ell em va explicar la seva obra. Potser el meu pensament encara no sabia què m’havia inspirat la seva obra, hi havia vist potser un Mondrian despreocupat? No era això. Segurament era la racionalització extrema de les seves formes, la seva llibertat o els seus referents?

Aquestes reflexions van ser fetes a peu dret, davant del seu últim quadre. Els dos mirant-lo, parlant. Veient-ne nous detalls. Així vaig saber que la disposició dels punts que generen les línies són progressions matemàtiques extretes de cançons o poemes. Desenvolupa, així, el quadre i les línies que el travessen cobren un sentit, encara que aparentment no es copsi. M’ensenya el seu estudi i em mostra la seva obra, que t’he diria, arxivada, al costat del cavallet. Ell treballa al mig d’un passadís, però sembla com si amb la fresa del transit humà, creixés. Mirem les obres i parlem, en els seus mots es pot apreciar que estima la seva obra. Al final de la conversa, em confessa que per ell pintar és l’acte de llibertat últim, el més gran, que ell entén la llibertat com la pintura i la pintura com la llibertat, no es poden dissociar, com si fos la seva manera de manifestar-se.

Gorka Pinyol és un pintor per un motiu evident. Sap que ho ha de ser. Em va explicar que ell ho necessita. Viu pels pigments en el llenç, però no pot explicar cap motiu racional que el faci crear. Per entendre el món que l’envolta necessita la pintura. En els seus laberints, mostra les estructures del món que l’envolta. Un dèdal és la ciutat de Mèxic, però, en els seus quadres la veiem ordenada en línies. Però en aquesta ordenació obsessiva de la realitat, Pinyol, sempre intenta amagar la realitat construint gestos que ens desorienten. Un camp de rectangles n’amagarà un de més petit que fa, un cop t’hi has fixat, que tota la construcció es destrueixi. La funció del laberint, no és sotil, la imatge de Jorge Luis Borges es projecta en els dèdals que construeix. Comenta el pintor que la fantasia a vegades és més real d’allò que desitjaríem, però potser estem embarbussats en les línies d’una de les seves composicions, barroques i clares, potser la irrealitat és la condició de l’art que més agrada a Gorka Pinyol.

Al final de la nostra trobada li demano de fer una foto per deixar constància de l’encontre. L’escena deixa veure la seva personalitat. Senzill, provem un parell d’angles fins que es posa la jaqueta de l’exèrcit alemany que el protegeix del fred. Es posa seriós davant d’un dels seus quadres. Els seus cabells enrinxolats i la cara afable, xoquen amb la postura hieràtica que ha adoptat. Per sort somriu amb les seves pintures a l’esquena, però potser no només porta les pintures a l’esquena, potser també porta a Yago Hortal, a Josep Montollà a Joaquim Sancho, o a Mercedes Magrané, cita inal·ludible si parlem de Pinyol. Però també hem de parlar de les seves lectures de Kafka o Borges, unes últimes frases surten dels seus llavis, l’aforisme resa; la fantasia és potser més real que la realitat, ja que no te’n pots evadir. Els seus quadres en moviment (sic) potser són fantasies que expliquen la seva realitat millor que en cap altre llenguatge. Amb aquests pensaments surto del bar on hem acabat fent tertúlia i camino cap a casa. Penso en les seves pintures, en el moviment que haurien de tenir i la seva estructura arquitravada, però si una cosa no puc evitar pensar que el meu instint no m’ha traït.