És difícil determinar quan acaba una generació i comença una altra. Diríem més o menys que cap a les nou del vespre. Ramón Gómez de la Serna
L’art del segle XXI, com en altres àmbits de la cultura i la ciència, no és propietat d’una sola generació; sabia per tant quan vam concebre aquesta exposició que trobaríem discrepàncies de concepte, tècnica, expectatives i actitud fruit de la visió necessàriament diferent que resulta d’haver nascut en dates diverses. Hi han fets decisius que han tingut lloc i que han afectat les generacions representades en aquesta exposició.
La crítica social i política ha tornat a l’art en contraposició a l’art del segle XX on l’individu estava per sobre de tot i l’individualitat havia de ser expressada sense censura. D’una altra banda, hi ha hagut una forta intel·lectualització de la manifestació artística que ha originat el concepte de l’idea com a obra d’art, segons la qual l’obra ja no s’explica al diari, sinó a la sala d’exposicions en contrast amb la creença que l’obra s’ha d’explicar per si mateixa. A més, el consumidor d’art d’obres de quatre xifres ha desaparegut a causa de un canvi profund de pensament a la societat, la banalització de la cultura, el camí paral·lel que segueixen l’art i la filosofia, la presència residual de l’art als grans mitjans, l’ingerència de la vida política en la cultura i la manca de política cultural en general. Un escenari molt diferent del de fa trenta anys que ha comportat, per exemple, que els nous artistes no hagin viscut mai de les vendes de la seva obra i necessitin compaginar l’art amb altres ocupacions.
Malgrat aquest panorama, continuen treballant i és per això que estàvem segurs que trobaríem una intersecció comuna, una interacció més enllà de l’obvietat: Tots ells fan una recerca profunda creadora de diàleg, experiència i innovació; els que ja reben homenatges de reconeixement per l’obra d’una vida penjada a les parets de museus i fundacions i els més joves, fills de l’art conceptual amb un futur prometedor al davant.
Sol Mussons
Allò que ofereix l’art és esperança – John Berger
Les generacions sempre se sobreposen, coexisteixen i es contradiuen. Allò que volen desitjar i expressar poden ser coses diferents, antagòniques o similars. És un moviment cíclic. No és fruit del cinisme aquesta expressió. És l’anàlisi de la història que porta a aquesta conclusió. Els conflictes paterno filials són massa evidents per mostrar aquesta dicotomia. Les expressions gramscianes són en boca de tots a l’hora de fer palès aquests actes.
Generaccions vols ser una mostra d’art que evidenciï aquesta tendència. Que mostri com dues generacions d’artistes interactuen entre elles o es giren l’esquena. Els artistes escollits Helena Basagañas, Pol Borràs, Fito Conesa, Marc Herrero, Concha Ibàñez, Joan Laborda, Anna Llimòs, Norman Narotzky, Eva Paià, Gorka Piñol, Carme Riera i Eusebi Vila i Delclòs mostren com l’art és entès en dos moments de la història, com artistes emergents i consagrats veuen i entenen el món com creen. Aquest és el fil conductor que mou la successió d’artistes que motiva a clavar el quadre a la paret i mostrar-lo. No es vol objectar o passar comptes amb una generació que mor, i elevar la que neix. Simplement vol entendre que entenen les dues per art, les preguntes i les respostes poden similars. Però diferents, les dues generacions mostren respostes del seu moment i el seu espai.
La reivindicació latent pot ser obviada i el missatge tergiversat però no és quelcom que ens hagi de preocupar. Els quadres ens parlaran per ells mateixos, els colors i les composicions seran allò que vulguem i que ens imaginem. Com deia el crític, l’art és esperança, és allò que ens mou i que a Generaccions s’estableix.
La voluntat dels comissaris és evidenciar diferencies, mostrar artistes i gaudir de dues generacions d’artistes que s’entrecreuen. No es vol mostrar pintura o art conceptual, tot art neix d’un concepte i es plasma en un format, que aquest sigui un paper un tela o la mateixa textura del paper és anecdòtic. Allò que realment importa és la visió de l’art que ens poden donar aquestes dues generacions
Joan Vila i Boix