Dilluns 18 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Qui desconeix el passat està condemnat a no tenir futur

    L’historiador Eric Alterman acaba de publicar al prestigiós The New Yorker un impactant article, La davallada del pensament historiogràfic, on denuncia el progressiu bandejament d’aquesta matèria als Estats Units. Fa algunes setmanes, l’historiador Andreu Mayayo ho recollia i ho desenvolupava, al seu torn, a L’Avenç, en una intervenció més detallada, i informació més global, en un excel·lent escrit, Sense futur no hi ha passat. A partir d’un estudi minuciós, el nord-americà recollia que, del 2011 ençà, s’havia reduït en un terç les assignatures d’història als campus dels Estats Units, substituïdes normalment per habilitats tècniques, de màrqueting o de qualsevol altra activitat adreçada al creixent economicisme que perverteix l’educació superior, com si la finalitat d’aquesta consistís a esdevenir exclusivament un engranatge més del sistema productiu.

    En tota norma sol haver-hi excepcions. I tota excepció sol ser significativa. Allà on no ha disminuït la presència de la història sol ser a les universitats d’elit. Hi posava l’exemple de Yale, on les matèries d’història solen ser les terceres en demanda per part dels estudiants. Els grups benestants saben perfectament que, destinats a ocupar espais estratègics en la societat, el coneixement històric ajuda a comprendre el món, que la informació rellevant és poder, i que la capacitat d’interpretació sobre la realitat sempre és reforçada a partir dels coneixements assolits en l’experiència humana. Ja fa alguns anys llegeixo Robert D. Kaplan que explicava que, normalment, els joves oficials destinats a esdevenir els alts comandaments de l’exèrcit i l’armada són comminats, superada la seva etapa a l’acadèmia militar, a cursar estudis humanístics. Està clar que la història, la filosofia o la literatura són considerats coneixements útils per a qui està destinat a exercir el poder, per liderar i prendre decisions en nom dels altres.

    Altman destacava al seu escrit que la davallada estadística dels estudis d’història corre paral·lela a un fenomen ben actual: el de les fake news i la tendència creixent a la manipulació mediàtica, la confusió entre propaganda i informació, i la capacitat del poder de generar estats d’opinió, reforçat pel creixent poder de les xarxes socials i les tecnologies de la comunicació. De fet, és ja una realitat acceptada que els grans interessos geopolítics i econòmics condicionen, d’acord amb sofisticades estratègies de manipulació i guerra psicològica, les decisions polítiques en les societats occidentals. Les campanyes electorals on, més que l’elecció d’aventurers polítics, es juguen interessos de grups de poder, del control d’espais estratègics, en són una bona mostra de com l’accés generalitzat de la població a informació rellevant no ha servit per empoderar la ciutadania, sinó més aviat per manipular-la sofisticadament. És aquí on la història podria resultar l’antídot a les manipulacions sistemàtiques de les opinions públiques. El rigor i sistema sobre com es construeix la interpretació històrica, el contrast de les fonts, la reflexió i el debat propi del camp historiogràfic, sembla que són elements que sobren en aquesta nova era de baixes passions polítiques i certa capacitat d’anar invocant, globalment, el fantasma dels feixismes.

    Trump / IoSonoUnaFotoCamera
    Trump / IoSonoUnaFotoCamera

    Alterman parla dels Estats Units, on l’elecció del president Trump i l’atmosfera política del seu país presenten una contaminació extrema que ha propiciat una mena de canvi climàtic (polític) potser irreversible. Tanmateix, estem parlant d’un fenomen global. A Colòmbia, les autoritats educatives tracten de reduir el currículum de les matèries d’història per eliminar aquelles qüestions que puguin deslegitimar determinats espais de poder. Al Brasil de Bolsonaro (per ser honestos, força abans), s’està desfermant una cacera de bruixes contra aquell professorat que es desviï d’una interpretació oficial de la història que no deixa de ser una mena de “jivarització” folkloritzant del país, a un nivell que podria recordar els llibres d’història franquistes o estalinians.  A Polònia es va prohibir esmentar el col·laboracionisme (força generalitzat, d’altra banda) de la població polonesa en l’extermini dels jueus. El mateix es podria dir de Turquia, entestat a esborrar de la memòria aspectes controvertits com el genocidi armeni, la deportació de milions de grecs o l’heterogeneïtat nacional de l’estat turc contemporani. Les propostes educatives de Casado, Abascal o Rivera (em resulta difícil distingir-los) van en la mateixa línia, buscant un model d’història “sagrada” i teleològica que recorden els textos escolars del nacional catolicisme i l’historicisme –absurdament surrealista- de personatges com Ricardo de la Cierva. En altres termes, hi ha certa obsessió per part del poder de controlar el relat històric per evitar el qüestionament de la seva legitimitat, i propiciar un desconeixement de les complexitats del passat. Res que no s’hagi inventat: es diu totalitarisme i ja en tenim una llarga experiència. En tot cas, la novetat és que, en una era d’accés fàcil a la informació, cal desvirtuar la matèria d’història i les tècniques d’historiografia per evitar la reflexió profunda –ergo el coneixement- i reduir la matèria, no només en presència o en hores, sinó en essència, a partir de generar dades banals i interpretacions superficials.

    La sortida del metro enmig de la plaça Universitat de Barcelona, durant la concentració de la Taula per la Democràcia / Rafa Garrido

    En l’article esmentat de l’Avenç, el professor Andreu Mayayo ens explica què ha passat a Catalunya. En la seva experiència com a vicedegà de la UB, va veure com, entre 2012 i 2017 es va reduir un 20% el professorat d’història a la seva facultat, mentre que es multiplicava per tres el percentatge de precarietat en la docència. De la mateixa manera, recordava que cap a la dècada de 1970, -en una època en què només hi accedia menys d’un 10% de joves a l’ensenyament superior- la Universitat de Barcelona solia acollir cada curs a uns 700 estudiants. Ara, quan el contingent generacional implica que un de cada tres joves arribi a la universitat, hi ha menys de la meitat d’estudiants cursant aquests estudis. Sobre això, la carrera professional i acadèmica dels historiadors podria qualificar-se de calvari, o de camp de mines amb escassa capacitat de supervivència: els criteris d’acreditació, accés i manteniment semblen a mida per tal d’excloure els estudis d’humanitats. El sistema promou una hiperinflació d’articles de dubtosa vàlua, tot fragmentant la recerca per aconseguir més “impacte” en revistes que no llegeix ningú, en temes d’escassa rellevància, i propiciant certs mecanismes de corrupció moral i intel·lectual. Servidor de vostès, que ja fa anys que va optar per investigar pel seu compte, publicar obres completes sobre temes que m’interessen o que considero útils per a la comunitat, ha renunciat a tenir cap trajectòria acadèmica convencional perquè seria entrar en una zona de perversió intel·lectual, que d’altra banda, tampoc no asseguraria res. Amb alguns col·legues arribem a la conclusió que els grans historiadors del país; Fontana, Termes, Vilar, Serra,… Avui no tindrien recorregut, i probablement ni haurien encetat una absurda cursa acadèmica, i cansats, potser ja ni serien a la universitat. Les noves regles del joc acadèmic, calcades dels models anglosaxons, han acabat per banalitzar la recerca i erradicar la profunditat. En altres termes, s’ha optat per anar desmantellant la universitat en tant que temple de coneixement, i espai de debat i reflexió.

    La història serveix per interpretar el present, i com diria el mestre Fontana, per poder així elaborar projectes de futur a partir de determinats valors humanístics. És, per tant, una eina educativa de primer ordre que, des de cert idealisme escèptic, entenem que caldria democratitzar a fi de bastir una ciutadania crítica. Ara bé, en el moment històric que veiem, caracteritzat per una polarització social, a còpia de desigualtats creixents, eines com les que ens deia un altre mestre, Pierre Vilar “pensar històricament” està esdevenint una activitat subversiva. Ja ens ho deia Eduardo Luque i Pilar Carrera en un llibre recent, els canvis en l’educació són fets a propòsit perquè “ens volen més ximples”. Bé, almenys a la majoria.

    5,544FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,573SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca