El dijous 12 de març es varen complir 40 anys del referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN, organització a la qual pertanyia l’Estat des del 1982. La consulta, de caràcter no vinculant i convocada pel govern llavors encapçalat pel socialista Felipe González, va resoldre’s amb un 52,5% de vots en favor de l’aliança i un 39,8% en contra. Des de llavors, Espanya s’ha consolidat com un dels grans socis del grup transatlàntic, tot i que durant els últims anys també ha estat en la diana del president dels Estats Units, Donald Trump. El líder republicà ha criticat durament l’Estat per la seva negativa a elevar la despesa en defensa i, més recentment, per desautoritzar a Washington l’ús de les seves bases per involucrar-se en la guerra de l’Iran.

El referèndum va estar envoltat de polèmica des del primer moment, ja que el Felipe González va presentar-se a les eleccions legislatives del 1982 sota l’eslògan “OTAN, d’entrada no”. Però l’any 1986, coincidint amb la consulta, Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), el que avui ha acabat derivant en la Unió Europea. I una de les condicions vinculades a l’entrada a la CEE implicava obligacions en matèria de seguretat.

El PSOE va acabar rectificant i, malgrat algunes concessions inicials, va celebrar el referèndum amb la següent pregunta: “Considera convenient per a Espanya mantenir-se a l’Aliança Atlàntica en els termes acordats pel govern de la nació?”. El grup socialista va donar suport a la mesura i anys més tard, ja el 1995, l’OTAN va arribar a tenir el seu primer -i únic- secretari general espanyol, Javier Solana.

Missions amb participació espanyola

Segons el Ministeri de Defensa, actualment hi ha desplegades tropes espanyoles a una desena de països arreu del món en vuit missions de l’OTAN. La més antiga i que continua activa és la de suport a Turquia, que està en marxa des de setembre del 2014 i consisteix en una bateria Patriot per interceptar míssils que serveix per protegir la població turca de possibles atacs amb míssils des de Síria.

La segona més antiga és a l’Iraq, està en funcionament des de l’octubre del 2014 i consisteix en militars espanyols que formen l’exèrcit iraquià com a part de la coalició internacional de lluita contra Daesh.

La resta de desplegaments es fan majoritàriament en països europeus, ja sigui per terra, mar o aire. De fet, tres missions de vigilància i control de l’espai aeri d’altres països membres de l’aliança atlàntica estan en marxa. Una d’elles pentina el cel d’Estònia, Letònia i Lituània des del maig del 2020, mentre que una altra està activa des de l’inici de la invasió russa a Ucraïna, el febrer del 2022, i vigila l’espai aeri de Romania i Bulgària, concretament a la zona del mar Negre dels dos països. La tercera, en marxa des del juliol de l’any passat, vigila i controla l’espai aeri d’Islàndia.

Letònia i Romania també són l’objectiu d’una altra missió espanyola sota el paraigua de l’OTAN, una en marxa des del juny del 2017 que també cobreix Eslovàquia. El principal propòsit de l’operació, segons l’OTAN, és “garantir l’estabilitat de la seguretat euroatlàntica, mantenir una Europa en pau, unida i lliure, i prevenir conflictes mitjançant defensa i dissuasió”.

Dues missions més se centren en la presència marítima, una d’elles al Mediterrani, al mar Negre, al Bàltic, al Flanc Nord i al Corredor Sud (des de l’estret d’Ormuz al Canal de Suez, incloent les costes de Somàlia), i l’altra en aigües internacionals del Mediterrani i a les rodalies de l’estret de Gibraltar, per dissuadir i lluitar contra el terrorisme i mitigar la resta d’amenaces.

Despesa en defensa

El compromís dels països de l’OTAN de destinar un 5% del PIB a defensa, segellat el juny de l’any passat, ha aixecat suspicàcies durant l’últim any entre els estats membres, especialment a Espanya, un dels països que ha mostrat més reticències. Segons les dades de la pròpia organització publicades l’agost del 2025, cap país arribava al 5% l’any passat, i l’Estat espanyol estava a la cua, amb un 2%. Les mateixes xifres reflectien que va gastar 35.670 milions d’euros en polítiques de defensa, que malgrat estar lluny de l’objectiu, suposaven un 45,3% més que l’any anterior, quan l’executiu de Pedro Sánchez va destinar l’1,4% del PIB.

Pel que fa a la resta de països, Polònia (4,5%), Lituània (4%), Letònia (3,7%) i Estònia (3,4%) són els que fan un esforç més gran, venint de xifres que voltaven el 2% abans de l’esclat del conflicte bèl·lic a Ucraïna. Els Estats Units estan a la franja alta, amb un 3,2% del seu PIB el 2025, cosa que suposa pràcticament un bilió d’euros anuals –un volum que supera amb escreix la resta dels 32 països de l’OTAN sumats.

Noruega (3,4%) i Dinamarca (3,2%) són els altres dos països que superen el 3% d’inversió en l’exercici passat. En nombres absoluts, però, són Alemanya (93.747 milions d’euros el 2024), el Regne Unit (90.508 milions) i França (66.531) els qui contribueixen més darrere dels EUA, que els multiplica per deu o més a cadascú la xifra.

Crítiques de Trump

L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca i la seva ambició d’aconseguir que tots els països de l’OTAN incrementin fins al 5% del PIB la seva despesa en defensa ha provocat diversos xocs entre Madrid i Washington. Ja durant la cimera de l’aliança celebrada el juny passat a la Haia, Trump va amenaçar Espanya amb restriccions comercials davant la negativa de Pedro Sánchez d’assolir tals xifres.

En el marc de la cimera i durant les setmanes posteriors, l’Estat va reivindicar el seu compromís amb l’OTAN, definint-se com un aliat “fiable”. I contradient les postures de Trump, el govern espanyol va insistir que el més important no era elevar fins al 5% del PIB la despesa en defensa, sinó optimitzar la inversió en seguretat i complir els objectius de capacitats establerts per la mateixa organització transatlàntica.

Segons un baròmetre del CIS de juliol de 2025, el 54,9% dels espanyols avalava la posició de Pedro Sánchez de limitar l’augment de la despesa en defensa al 2,1% del PIB, en lloc d’arribar al 5%. En aquesta mateixa enquesta, només el 29,5% dels participants recolzava la proposta d’elevar al 5% la inversió, mentre que un 10,7% no s’inclinava per cap de les dues opcions.

L’última gran polèmica dins l’OTAN amb Espanya com a protagonista té a veure amb el conflicte a l’Orient Mitjà. Lluny queden les imatges de l’any 2003 en què el llavors president del govern espanyol, José María Aznar, es fotografiava amb els seus homòlegs britànics i estatunidencs -Tony Blair i George Bush- per donar suport a la intervenció dels Estats Units a l’Iraq.

Aquestes últimes setmanes, arran dels atacs llançats per Israel i els Estats Units contra l’Iran, el govern espanyol ha desautoritzat Washington a utilitzar les seves bases de Rota i Morón per les seves operacions a l’Orient Mitjà. Sánchez va apuntar que Espanya no seria “còmplice” d’una ofensiva “nociva per al món” i va recuperar el lema del “No a la guerra” per manifestar la seva posició.

La resposta de Trump va ser qualificar l’Estat de “perdedor” i de ser un país “molt hostil” amb l’OTAN, amenaçant novament de tallar qualsevol relació comercial amb Madrid. Un any després de les primeres advertències directes llançades des de la Haia, l’administració nord-americana no ha dut a terme cap acció concreta per restringir el comerç exclusivament amb Espanya. A més, cal tenir en compte que les competències en matèria comercial dins la UE corresponen a la Comissió Europea.