Imagina que, per les circumstàncies de la vida, acabes vivint durant dècades en una llengua que no és la teva. La domines perfectament. Hi treballes, hi estudies, hi fas amistats i hi construeixes una vida. Amb el temps, fins i tot deixes de notar-ne la diferència.
Però un dia intentes explicar un record de la infància. O una expressió que repetia sovint la teva àvia. O aquella paraula que només tenia sentit dins de casa teva. Descobreixes que la traducció és correcta, però no és exacta. El record continua sent el mateix, però ja no ressona de la mateixa manera. No és que faltin mots; és que el món que aquelles paraules sostenien ja no compareix amb la mateixa força.
Què és exactament el que has perdut?
Si una llengua fos únicament un conjunt de signes i unes regles gramaticals, aquesta sensació seria difícil d’explicar. Canviar de llengua hauria de ser tan senzill com canviar d’eina. I, tanmateix, intuïm que no és així.
Aquesta experiència suggereix que potser ens equivoquem quan pensem el llenguatge com un simple vehicle del pensament. La tradició moderna ha tendit a imaginar que primer pensem i, només després, busquem les paraules adequades per expressar allò que ja existia dins nostre. Però és legítim preguntar-se si el procés no funciona també en sentit contrari. Potser moltes de les coses que podem pensar només esdevenen possibles, o almenys adquireixen una forma concreta, perquè abans hem après una manera de parlar.
Aquesta intuïció ha recorregut bona part de la filosofia contemporània. Quan Wittgenstein afirmava que “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”, no estava sostenint que la realitat depengués dels diccionaris, sinó que l’experiència humana sempre es troba mediada pel llenguatge. No ens relacionem amb un món completament neutre que després descrivim amb paraules; allò que anomenem “món” ja se’ns presenta articulat a través de categories, distincions i significats que el llenguatge fa possibles.
Aquesta intuïció adquireix una formulació encara més profunda en el darrer Wittgenstein. A les Investigacions filosòfiques, rebutja la idea que les paraules adquireixin el seu significat perquè designen objectes o perquè remetin a unes essències amagades. En paraules de Wittgenstein, “el significat d’una paraula és el seu ús en el llenguatge”. Aquesta afirmació té una conseqüència que sovint passa desapercebuda. Si el significat depèn de l’ús, aleshores una llengua no pot reduir-se mai a un diccionari. Els diccionaris expliquen què volen dir les paraules, però no expliquen què en fem. I és precisament aquest ús el que constitueix una llengua. Una llengua està feta de silencis, d’humor, de convencions i de maneres de fer que gairebé ningú no formula explícitament perquè s’aprenen convivint amb els altres. Les paraules només prenen vida dins d’aquest teixit de pràctiques compartides. Sabem què és una promesa perquè sabem què implica prometre; sabem què és una disculpa perquè hem experimentat què significa demanar perdó massa tard; entenem una ironia no perquè existeixi una regla gramatical que l’expliqui, sinó perquè hem après a reconèixer-la.
Si el significat neix de l’ús, aleshores una llengua no pot reduir-se a un vocabulari ni a una gramàtica. Entre les paraules i nosaltres hi ha tot un entramat de pràctiques compartides que fa possible que aquelles paraules signifiquin alguna cosa. Una llengua és, per tant, molt més que un sistema de signes: és una forma de vida. Les paraules adquireixen sentit dins d’uns costums, d’uns gestos compartits, d’una memòria col·lectiva que gairebé mai no s’explicita, però que orienta constantment la nostra manera d’entendre els altres i d’entendre’ns a nosaltres mateixos.
Ningú no pot entendre què és un alfil limitant-se a observar-ne la forma. Només adquireix sentit dins de les regles dels escacs. Exactament de la mateixa manera, una paraula no adquireix el seu significat de manera aïllada. Només significa alguna cosa dins del conjunt de pràctiques compartides que en fan possible l’ús. Comprendre una llengua és, abans que res, saber moure’s dins d’aquestes regles que gairebé mai no són escrites, però que tots acabem aprenent vivint.
Per això, quan desapareix una llengua, el que es perd no és només un vocabulari. També desapareixen unes regles invisibles que cap gramàtica no recull. Les regles que ens indiquen quan un silenci consola més que qualsevol frase, quan una ironia deixa de ser amable o quan una mateixa expressió, dita per una persona o per una altra, adquireix un sentit completament diferent. Aquestes regles no s’estudien. S’incorporen vivint. I són precisament elles les que converteixen una llengua en una forma de vida i no en un simple sistema de comunicació.
Si això és cert, potser també ens equivoquem quan diem que “parlem” una llengua. El verb mateix suggereix que la llengua és un instrument que fem servir, igual que fem servir un llapis o un ordinador. Però hi ha una diferència fonamental. Els instruments són davant nostre; una
llengua és també el lloc des d’on mirem. Quan recordem, discutim, estimem o imaginem el futur no acostumem a traduir aquestes experiències a una llengua. Les vivim des de dins d’una llengua que, gairebé sempre sense adonar-nos-en, ha anat configurant les categories amb què interpretem la realitat. Canviar de llengua no és simplement canviar de codi. És aprendre, encara que només sigui parcialment, una altra manera d’habitar el món.
Potser és això mateix el que Heidegger tenia al cap quan afirmava que “el llenguatge és la casa de l’ésser”. La metàfora deixa de semblar enigmàtica si abandonem la idea que el llenguatge és un simple instrument. Les cases no són únicament els llocs on ens refugiem; són també els espais on aprenem què significa viure. De la mateixa manera, una llengua no és únicament un conjunt de paraules. És el lloc on aprenem què significa prometre, recordar, estimar o demanar perdó.
Des d’aquesta perspectiva, també resulta més comprensible la intuïció de Wilhelm von Humboldt quan afirmava que cada llengua expressa una determinada visió del món. No perquè imposi una manera única de pensar, sinó perquè cada comunitat històrica ha desenvolupat formes particulars d’organitzar l’experiència, de destacar determinats matisos i de convertir certes vivències en objecte de la paraula. Cada llengua conserva, així, una manera singular de prestar atenció a la realitat.
Anys més tard, aquesta mateixa intuïció reapareixeria, sota una altra formulació, en la hipòtesi de Sapir i Whorf. Segons aquesta proposta, la llengua orienta la nostra atenció cap a determinats aspectes de la realitat. Sense arribar a determinar completament el pensament, les llengües ensenyarien diferents maneres de fixar-se en el món abans fins i tot d’intentar explicar-lo.
Això obliga a replantejar la manera com acostumem a defensar les llengües. Sovint ho fem apel·lant al patrimoni cultural, als drets lingüístics o a la identitat col·lectiva. Són arguments legítims, però potser no arriben al nucli del problema. Si una llengua és una forma de vida, aleshores la seva desaparició no implica únicament la pèrdua d’un sistema de signes. El que desapareix és una manera d’interpretar l’experiència, un conjunt de pràctiques compartides i una determinada forma de donar sentit al món.
Aquesta reflexió adquireix una rellevància especial en una època marcada per la globalització cultural i per tecnologies digitals que tendeixen a uniformitzar les nostres formes d’expressió. El risc no és únicament que acabem utilitzant les mateixes paraules. És que acabem compartint també les mateixes formes d’atenció. Quan una part creixent de la nostra experiència passa per les mateixes plataformes, pels mateixos algoritmes i pels mateixos sistemes d’intel·ligència artificial, aquesta experiència tendeix a uniformitzar-se.
Potser, doncs, la pregunta inicial exigia una resposta menys evident del que semblava. Una llengua no és només un conjunt de paraules ni un instrument al servei del pensament. És l’espai on una comunitat aprèn, al llarg de generacions, què significa recordar, discutir, prometre, estimar o guardar silenci. Per això les llengües no desapareixen únicament quan deixen de tenir parlants. Comencen a desaparèixer quan deixen de ser el lloc on aquestes experiències es viuen. Potser aquest és el motiu més profund per preservar-les. No perquè siguin més antigues, més útils o més nostres que les altres, sinó perquè cadascuna manté oberta una manera irrepetible d’habitar el món.
Quan una llengua deixa de viure’s, la humanitat no perd només un vocabulari. Perd també la possibilitat que aquell record d’infància, aquella expressió de l’àvia o aquella manera de dir “t’estimo” continuïn habitant el mateix món de significats que els havia donat forma. Perquè hi ha mons que només continuen existint mentre algú els continua parlant.
