Si el segle XX es pot considerar l’era de les ideologies, tenim ja prou recorregut del segle XXI per entendre’l com el de les identitats. Aquesta idea fa temps que circula pels debats intel·lectuals. I, com a historiador centrat en la centúria anterior, la primera premissa em sembla ben certa. L’emergència del capitalisme i la Revolució Industrial van comportar uns “danys col·laterals” traduïts en un antagonisme de classe que va mantenir viu el conflicte social allà on les noves pràctiques i estructures es van imposar. I això es va traduir en guerres, revolucions, revoltes i debats que van dividir i cohesionar col·lectius en funció de programes polítics: anarquisme, comunisme, feixisme, neoliberalisme. Resultat: milions i milions de morts, drames, transformacions socials radicals, multitud de perdedors de la història, víctimes de les idees dels altres, que en diria Georges Brassens. Tot això és el que es pot desprendre de la monumental obra de l’historiador —marxista, per cert— Eric Hobsbawm, que precisament en la seva monumental Història del segle XX establia una cronologia —el segle curt— encapçalada per la Revolució d’Octubre de 1917 i conclosa amb la caiguda de la URSS el 1991. Precisament aquesta disputa entre capitalisme i comunisme era el que determinava aquell segle en què un servidor va néixer a la frontera entre el seu segon i el tercer terç.
Precisament, una de les obres més influents de fa tres dècades i mitja, La fi de la història i l’últim home, del pensador nord-americà Francis Fukuyama, va popularitzar la tesi hegeliana del “final feliç” de l’economia de mercat i la democràcia liberal com a culminació de la història, com a model insuperable. La popularitat d’aquest personatge, atiada i premiada, com no podia ser d’altra manera, pels polítics anglosaxons i grans empresaris occidentals, no va suportar el contrast amb una realitat on aquestes premisses fallaven més que una escopeta de fira, i aquest assagista va passar les dècades següents mirant de desmentir-se a ell mateix i abocant-se cendra al cap com en una mena de penitència intel·lectual. Tothom es pot equivocar; tanmateix, Fukuyama, que ha escrit moltes coses —i més interessants— que el seu hit de 1992, ha publicat més recentment —el 2018— un llibre prou interessant: Identity: The Demand for Dignity and the Politics of Resentment, on parla precisament d’això: que l’eix esquerra-dreta, fonamentat inicialment en aspectes materials i econòmics, ha anat perdent rellevància en la discussió pública i que, per contra, tot allò relacionat amb la identitat n’ha esdevingut central. Per a Fukuyama, en una època condicionada pels resultats de la globalització neoliberal —amb la seva conseqüència d’atomització social—, la demanda de reconeixement, dignitat i respecte ha esdevingut el factor més important que condiciona la política. Això va des del replegament nacionalista o aquesta mena de renaixement religiós —que afecta la majoria de confessions— fins a l’activisme en matèria ètnica, el feminisme o el moviment LGTBI. Ja veiem com la conversa pública ha perdut racionalització i arguments, i ha guanyat polarització respecte a uns plantejaments que solen admetre pocs matisos.
Podríem explicitar, també, que aquesta fi de les ideologies, que Fukuyama ensumava d’oïda, en certa mesura va ser preparada per aquella estranya “revolució dels costums” encetada pel moviment de maig de 1968, que bàsicament representava una esmena a la totalitat a les tradicions i convencionalismes —també, i molt especialment, els propis del moviment obrer— i que ha evolucionat vers aquesta mena de nihilisme social i moral que va avançar el postmodernisme, primer, i la globalització neoliberal, posteriorment. Quan el subjecte històric deixa de ser la classe social i experimenta amb nous actors —la joventut, la naturalesa, el tercer món, les minories racials, les dones, els homosexuals, les balenes, els LGBIQ+, la gent amb sobrepès…—, els claus del taüt de l’idealisme ja són tots col·locats. Dantescament, ja no hi ha esperança en la construcció d’una societat millor, perquè la mateixa idea de societat és desplaçada per un calidoscopi de narcisismes. Ja no hi ha voluntat de construir un “nosaltres”, com es queixava Tony Judt poc abans que l’esclerosi múltiple matés la seva ànima després d’acabar amb el seu cos.
Si el discurs habitual de les esquerres sona com un anacronisme, és perquè s’ha dedicat a destruir aquelles categories socials que podien tenir sentit. La “classe treballadora”, és a dir, una amalgama heterogènia de persones plurals amb interessos comuns, ha anat deixant d’existir a mesura que la societat de consum corrompia certa ànima col·lectiva i l’individualisme propiciat per la revolució neoliberal es dedicava a atomitzar les causes i els interessos. És cert, també, que una de les virtuts de l’“esperit del 45” va ser fer prendre consciència, a aquesta categoria marxista de burgesia, que si el capitalisme volia ser viable havia de construir unes classes mitjanes que tenien com a funció estabilitzar les societats des d’una perspectiva política, econòmica i social. Les classes dirigents serien menys riques a canvi de dormir més tranquil·les, tenint en compte com la lluita de classes —i d’ideologies— havia acabat, durant el segle XX, amb la vida i la dignitat de centenars de milions de persones.
A la fi de la història fukuyamesca li va succeir una pandèmia de cobdícia i una nova utopia encara més perillosa que les anteriors: la utopia neoliberal. La idea que, com Thatcher dixit, “no existeix allò que en diuen societat, sinó individus i famílies”. Quatre dècades i mitja després, ja ni tan sols famílies. Tanmateix, a una societat completament atomitzada, desorganitzada, i amb uns nuclis polítics i ideològics més preocupats per les tortugues marines que per un “nosaltres”, al nihilisme genèric li ha correspost un nihilisme econòmic que es tradueix en una polarització de rendes, oportunitats i possibilitats, aquesta “Terra Eixorca” que lamentava poèticament T. S. Eliot.
Mig segle de desregulacions ens ha portat a una societat desregulada. Les llums ens mostren el cosmopolitisme, la multiculturalitat. Les ombres ens oculten l’epidèmia de solitud, l’absència de referents, la intempèrie de l’individu deslligat de la comunitat. De fet, l’únic que queda són els comunitarismes propiciats pels grans moviments de població, no motivats per anhels col·lectius de coneixement i intercanvi, sinó per la recerca de guanys empresarials fonamentats en els avantatges competitius provocats per la globalització i les migracions. La paradoxa és que una esquerra que defensa aferrissadament, amb un idealisme tan incorruptible com el dels militants estalinistes de fa cent anys, la multiculturalitat —que implica illes comunitaristes on els individus busquen la protecció del grup— nega el dret al replegament identitari a les societats d’acollida. I titlla tot aquell que reivindica el dret a viure a la seva nació amb les seves pròpies regles, tradicions, llengües o religions d’“extrema dreta” o “feixisme”, amb aquesta retòrica que tant recorda els comunistes francesos que es van negar a lluitar contra Alemanya durant l’ocupació, per tractar-se d’una guerra entre capitalistes.
Resulta ben fascinant l’evolució de l’esquerra que, en l’actualitat, domina la major part de les organitzacions polítiques, els espais acadèmics o els mitjans d’informació i propaganda, tot considerant la multiculturalitat i les fronteres obertes com una mena de bé suprem (en “estranya aliança” amb els plantejaments de Davos). Un posicionament que recorda perillosament tant el dogmatisme de personatges com Jean-Paul Sartre com l’enlluernament que va causar entre intel·lectuals oficials com Michel Foucault la revolució iraniana de 1979, i que es va dedicar precisament a trinxar tots els avenços en llibertats personals i individuals desplegats onze anys abans al maig francès i a l’estiu de l’amor californià. Hauríem d’estar curats d’espants tenint en compte que la seva gran esperança actual en personatges com Zohran Mamdani —que bàsicament aplica propostes caritatives com les que van practicar els aiatol·làs, o organitzacions com els Germans Musulmans, Hamàs o Hezbollah—, o que personatges com Jean-Luc Mélenchon, amb La France Insoumise, busca precisament en el caciquisme de suburbi l’estructuració territorial del seu moviment. Capteniment que segueixen fil per randa espais com Esquerra Republicana de Catalunya, mentre paral·lelament practiquen un neoliberalisme burocràtic de rostre hipòcrita, tal com un servidor de vostès va observar en la gestió del sistema educatiu de Catalunya.
I tanmateix, tot sembla extemporani. Eleccions rere eleccions —que no serveixen per modificar el rumb, encara que sí que esdevenen interessants estudis demoscòpics— van perdent bugades a cada llençol. La realitat és que, en una era en què les ideologies han fet fallida —també les d’una ultradreta que, en el fons, i com es pot veure en les experiències llatinoamericanes, només serveix per prémer a fons l’accelerador del neoliberalisme—, amb una societat devastada, la reacció lògica de la gent és la recerca d’un replegament identitari. I allò que ha conformat durant segles la identitat són institucions com la comunitat local, la família, la religió, la nació. Bàsicament, una comunitat de la qual l’individu se senti part i a la qual faci renúncies personals a canvi de protecció i escalf. Potser perquè la gent està farta d’una globalització que fa que pares i fills visquin a centenars de quilòmetres, que el nomadisme residencial allunyi els amics més íntims, que determinats valors que ens puguin aportar estabilitat cotitzin bojament com incertes startups, que els comerços de tota la vida siguin ocupats per franquícies de coses inútils, o que ja no puguis parlar la teva llengua als comerços, al carrer o a les facultats.
Em preguntava una amiga fa uns dies, que com jo sempre ha estat lligada als valors de l’esquerra —igualtat, llibertat personal, ètica cívica, justícia social—: “Com podem fer per combatre la ultradreta?”. No és la primera persona que m’ho pregunta. Jo també m’ho demano a diari. Potser hauríem de començar per admetre errors, exiliar els nostres melics del centre del camp polític, escoltar què diu i què vol la gent corrent, i no titllar d’extrema dreta tot allò que és lògic i raonable. Retrobar la comunitat, indagar en les arrels uns valors comuns, recuperar l’estabilitat com a valor, fins i tot amb aquell punt de tradició, cohesió i humilitat personal que havíem oblidat. Això vol dir, bàsicament, recuperar una identitat, que en el fons no és altra cosa que un “nosaltres”, amb les adaptacions que les coordenades geogràfiques i temporals exigeixen, i que bàsicament implica fer moltes passes enrere per deixar enrere aquest bosc de Hansel i Gretel on ja fa temps ens vam perdre.
