Pocs analistes ens resistim a comparar el que ha passat aquests dies a Ceuta amb la històrica Marxa Verda de 1975, quan el Marroc va ocupar il·legalment el Sàhara aleshores espanyol mitjançant una operació híbrida, a mig camí entre civil i militar. Aleshores, el rei Hassan II —efectivament, el Marroc és de facto una monarquia absoluta— va aprofitar el moment de feblesa d’una Espanya abocada a un canvi de règim, amb Franco intubat i un successor tan incompetent com aparentava, per expandir-se colonialment en ple context de descolonització. També va saber aprofitar, naturalment, la relació privilegiada amb uns Estats Units que tenien la paella pel mànec d’un exèrcit espanyol dependent de l’armament nord-americà, de les seves municions i dels recanvis d’una maquinària militar recautxutada de la Segona Guerra Mundial, cosa que feia insostenible qualsevol resistència. Hi havia, a més, entre els alts comandaments, el temor justificat pel que havia passat l’any anterior a Portugal, on joves oficials i els seus soldats, farts de morir a les guerres colonials africanes, van decidir prescindir de la dictadura i, per la via de la revolució o del cop d’Estat, acabar amb el règim salazarista sense Salazar.

Ara la situació sembla molt diferent. O potser no tant. Els ingredients comuns han consistit a repetir l’estratègia exitosa d’una invasió civil, encara que aquesta vegada només en forma d’assaig general. Cedir el control de les fronteres a un país a canvi de tractes de favor sempre comporta la temptació de l’extorsió periòdica per renegociar condicions més favorables. És el que fa des de fa anys Turquia amb Alemanya: la deslocalització del control fronterer a canvi de diners i tractes de favor… fins que volen més diners i obren una estona la frontera per recordar qui en té el control. Potser és per això que la Unió Europea va decidir, fa pocs mesos, canviar d’estratègia i preparar mecanismes amb capacitat de deportació a tercers països, més o menys com fa Austràlia des de fa anys, amb un èxit remarcable, o com ja practicaven els Estats Units molt abans de Trump. Que Espanya se’n desmarqués, d’aquesta nova política en nom d’una presumpta superioritat moral, ha tingut com a conseqüència el càstig esperable: anuncis de restriccions i suspensions de l’espai Schengen, més com a propaganda oportunista que com a resultat tangible —Meloni ha fracassat en les deportacions a Albània, i castigar Espanya és més teatre que efectivitat. Tanmateix, un avís és un avís, i en aquesta crisi Pedro Sánchez s’ha quedat completament sol davant d’uns enemics massa poderosos.

Aquests dies se n’han dit moltes coses. La major part, versemblants, amb diferents graus d’exageració. Hi ha, com a baix continu, les tensions amb el Marroc, el principal adversari geopolític d’Espanya, marcat per unes relacions secularment conflictives i una animadversió general mútua, més o menys disfressada de tòpics i de falses bones paraules a banda i banda. El que ha canviat és que el regne del Marroc s’ha convertit en una superpotència africana, disputant el lideratge del continent amb Sud-àfrica, amb un increment molt substancial de la renda per càpita, una àmplia modernització i una demografia que, si bé registra una caiguda de les taxes de fertilitat, implica encara una sobrepoblació de gent jove. Molta d’aquesta joventut viu convençuda del mite europeu com a terra de promissió, de sexe fàcil, d’oportunitats econòmiques i d’un esperit de “pagafantes”, poblat per gent vella i calçasses, on a tot nouvingut se li atorguen subsidis per respirar. I és en aquesta potència creixent del Marroc, que construeix estadis de futbol a dojo per a un mundial en què aspira a disputar la final a Madrid, on s’estaria gestant una mena de “miniparany” de Tucídides: és a dir, la percepció de la inevitabilitat d’un conflicte bèl·lic amb un competidor que es veu en ascens davant d’un rival que viu una situació de feblesa decadent. Hi ha altres ingredients, a banda de la immigració com a factor de desestabilització d’Europa en general i d’Espanya en particular. Hi ha els tripijocs diplomàtics, amb l’espionatge de Pegasus pel mig —on el principal escàndol és que no s’investigui o que no en transcendeixi res—, el reconeixement de l’annexió colonial del Sàhara per Rabat —deixant abandonades centenars de milers de persones amb DNI espanyol—, l’eterna qüestió de Ceuta i Melilla, o la caòtica dinàmica d’aproximacions i distanciaments amb Algèria. També cal tenir en compte una explicació que circula i que conté elements de versemblança: la venjança de Trump i de Netanyahu pels alineaments diplomàtics de Madrid, o l’asimètrica relació entre monarquies. De l’època en què una de les poques revistes que entrava a casa, durant la meva adolescència, recordo les vegades que Felip i Mohammed, agermanats per allò de l’“uve palito”, passaven vacances plegats. No se’n parla gaire, ni tampoc de les seves relacions personals i polítiques, que avui tindrien un interès periodístic de primera magnitud.

En qualsevol cas, el que explica una resposta tan tímida i gairebé imperceptible per part d’Espanya és que, en cas d’un hipotètic —i malauradament probable— conflicte bèl·lic amb el Marroc, Espanya té les de perdre. Els marroquins compten amb prop de 200.000 efectius, més una reserva de 150.000, davant dels 130.000 d’Espanya; disposen d’una superioritat en carros de combat —uns 560 davant de 320—, en artilleria —500 davant de 96— i en llançacoets. Caldria veure què passaria amb els drons, que són el factor decisiu en l’actual conflicte a Ucraïna, i on el Marroc ben segur deu disposar de material xinès, nord-americà i probablement israelià, arran dels acords d’Abraham. En canvi, Espanya té superioritat aèria —150 aeronaus davant de 70— i una clara superioritat naval. El problema és que tot això és sobre el paper i que, amb una gran dependència espanyola de l’armament nord-americà, es podria donar el cas que Washington, com va passar el 1975, fes inoperativa bona part de la maquinària militar espanyola, o que el suport d’Israel provoqués una debacle militar espanyola mitjançant la guerra electrònica. Tanmateix, aquí la gran diferència és de caràcter moral. El Marroc es veu a si mateix com una potència emergent, capaç de posar-se a prova, mentre que Espanya és un país profundament dividit i polaritzat, amb una moral de combat que podria recordar l’“estranya derrota” de què va parlar Marc Bloch sobre el pànic francès que va enfonsar l’exèrcit i la societat el maig de 1940.

El principal error comès per Pedro Sánchez ha estat la regularització massiva d’immigrants. El president i els seus aliats polítics no han estat capaços d’entendre que la qüestió migratòria ha girat com un mitjó en l’opinió pública europea —i també en l’espanyola, on sis de cada deu entrevistats consideren que hi ha un excés d’immigrants. El fracàs d’una part important dels processos migratoris de les darreres dècades ha fet que, des de les forces nacional-populistes emergents fins als socialdemòcrates danesos o els laboristes britànics, s’hagi corregit la política de fronteres obertes. Ja sigui perquè els europeus han arribat a la conclusió que la saturació demogràfica ha contribuït a empitjorar les seves economies i la seguretat, ja sigui per les tensions socials i les incerteses de futur sobre el paper que pugui tenir la revolució de la IA en el mercat laboral, el cert és que aquest debat podria generar greus problemes interns a mitjà i curt termini. La regularització d’entre mig milió i un milió d’estrangers ha estat un error de càlcul que ha preocupat les cancelleries europees, que han reaccionat amb un aïllament diplomàtic que submergeix Espanya en la fragilitat i la vulnerabilitat.

Si bé Pedro Sánchez és conegut per la seva llegendària capacitat de supervivència i oportunisme, aquí ha badat del tot. L’espionatge de Pegasus a ell i al seu govern —sembla increïble la manca de resposta sobre l’afer— pot haver-lo paralitzat? En qualsevol cas, el que hauria estat pertinent hauria estat un consell de ministres d’emergència a la mateixa Ceuta, i una certa escalada del conflicte a partir de represàlies “toves”: suspensió d’alguns tractats comercials, paralització dels camions marroquins al port d’Algesires, revocació d’alguns permisos de residència o de credencials diplomàtiques… I res d’això no ha passat, fet que contrasta amb la repressió contra catalans independentistes o contra mallorquins que protesten contra el turisme. L’excés de prudència serà interpretat per Rabat com a feblesa, i per la majoria de la societat espanyola, com a covardia. I això no implicarà rebaixar la temperatura del conflicte, sinó que atiarà noves operacions de guerra híbrida. Una guerra híbrida que, com passa cada vegada que celebren l’aniversari de la monarquia alauita, allibera delinqüents perillosos de les presons marroquines que, en pocs dies, circulen sense problema per Europa, com saben totes les policies.

Costa creure que l’assalt híbrid a la ciutat fos una sorpresa, o que hi hagués errors d’intel·ligència. No seria descartable que qui havia de vigilar deixés fer per desestabilitzar un govern que té tots els poders fàctics revoltats i rabiüts, especialment quan les sentències europees sobre el procés obligaran Espanya a haver-se d’empassar un sempre imprevisible president Puigdemont passejant-se per Girona. La desestabilització també implica deixar en evidència les restes del naufragi Podemos-Sumar, amb els seus mantres al voltant de la crisi migratòria, l’“obrim fronteres” i totes aquelles consignes que han desacreditat un espai polític i que el poden deixar fora de joc, pel cap baix, durant una dècada. Les imatges repetides per les xarxes, i encara més pels mateixos informatius, han desvetllat una mena de por ancestral respecte d’un espai civilitzacional amb el qual s’ha mantingut una història carregada de conflictes, desconfiances i odis. I no cal recórrer al que ja expliquen els estudis demoscòpics, segons els quals el rebuig a la immigració acosta dreta i esquerra; n’hi ha prou amb escoltar les sobretaules, quan persones que tota la vida han votat partits progressistes han anat canviant silenciosament els seus posicionaments sobre la qüestió.

Les imatges són dures. No pas només per la tragèdia humana, tant pel que fa als morts que ha causat aquesta estranya estampida com pel dolor que hi ha al darrere, sinó per l’escenificació del xoc de civilitzacions que anticipava Huntington —o fins i tot per allò que recorda sospitosament les ficcions de Renaud Camus que han alimentat les teories el “Gran Reemplaçament”. Crisis com aquestes, com ja va passar també el 2015 en una Alemanya que viu un terratrèmol polític, han activat una mena d’amígdala cerebral col·lectiva que ens recorda la nostra condició primitiva i tribal, en una època en què, amb el tombant de segle, ens hem anat desprenent de les ideologies per assumir les identitats com a principal eix polític. Aquesta mena de revivals de marxes verdes ens dibuixen un horitzó prou negre.