La història ha estat, tradicionalment, una eina de construcció de relats nacionals. L’historiador francès Pierre Nora va reflexionar-hi a bastament, especialment en la seva gran obra Lieux de Mémoire, sobre com un lloc, una data o una commemoració poden esdevenir una mena d’espai de trobada d’una comunitat: un acte de cohesió que crea vincles, especialment en les nacions i les col·lectivitats polítiques. És en aquest sentit que algunes dates significatives adquireixen una importància simbòlica, amb significats que van molt més enllà de l’aniversari d’un determinat esdeveniment. És per tot això que, imagino, l’editorial Rosa dels Vents va tenir la bona pensada de crear la col·lecció “Dies que fan Catalunya”, dirigida per Agustí Alcoverro. I trobo que està molt bé, perquè si alguna cosa va caracteritzar el període del procés (2010-2017) va ser una escassa presència pública de la història, amb l’excepció de tot allò que va envoltar el tercer centenari de 1714. Una circumstància que sospito que s’instal·la arreu d’Occident i que es caracteritza per una certa devaluació de la historiografia, paral·lela a la crisi de les humanitats; per l’adopció, al món acadèmic, de les tòxiques tècniques nord-americanes d’indicadors, que empenyen els investigadors a trossejar les recerques per sotmetre’s al pervers sistema de papers; i per la temptació de reconvertir professors i estudiants en activistes, tot propiciant que la trinxera ideològica tingui més pes que la deontologia intel·lectual. I si a això hi afegim l’atomització del món editorial —i el control de les editorials de referència per part de segells als quals el país fa nosa—, tenim un panorama desolador.
És per això que tenir a les mans, durant aquestes darreres setmanes, el quart número d’aquesta col·lecció m’ha alegrat l’estiu. La data sobre la qual se centra és el 23 d’octubre de 1977, i el títol, Ja sóc aquí, remet al retorn de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat republicana, legalitzada per la legislació franquista. Evidentment, el llibre no tracta només d’aquella data en concret —al capdavall, una diada magistralment coreografiada pel cineasta Pere Portabella—, sinó de tot el que va envoltar el manteniment heroic i solitari de la institució a l’exili: el protagonista, Tarradellas, i el seu entorn més pròxim; els contactes entre clandestins, tolerats i motivats amb l’oposició antifranquista i amb els mateixos franquistes més o menys reconvertits; el tortuós procés de negociació amb la presidència del govern espanyol i la monarquia hereva de la dictadura; les baralles internes dins de Catalunya; les complexes circumstàncies polítiques i socials de la Catalunya del moment; i el contingut concret i la lletra petita dels pactes finals.
En qualsevol cas, aquell 23 d’octubre no fou ni la fi ni el principi de cap etapa històrica, sinó ambdues coses alhora. El llibre, amb molt bon criteri, també es dedica a analitzar la trajectòria de la Generalitat provisional, quan un Tarradellas emmirallat en el De Gaulle exiliat a Londres durant la segona guerra mundial passa de ser l’encarnació solitària d’una Generalitat aïllada, mantinguda en silenci en un poble perdut de la vall del Loira, a ser el president d’un govern provisional, d’un govern nacional, encara sense parlament electe —tan sols amb els diputats supervivents de 1939—, encara sense Estatut, sense més pressupost que el de la Diputació de Barcelona, i l’únic govern europeu amb presència comunista. Poca broma: de manera simultània, l’operació Gladio va implicar l’assassinat d’Aldo Moro, primer ministre italià, per voler fer quelcom semblant al seu país. Perquè, efectivament, els capítols finals constitueixen, en si mateixos, unes planes imprescindibles per conèixer la naturalesa, les vicissituds i els contextos de l’any i mig de la Generalitat que venia de la República, coexistint amb un règim inestable i perillós, en què el colpisme s’enduria per davant altres protagonistes com Adolfo Suárez, l’home amb qui el 125è president de la institució va discutir i negociar de manera molt dura.
L’autor d’aquest volum és l’historiador figuerenc Enric Pujol. I no és casual, perquè Pujol fa anys que es dedica a aquest personatge tan extremadament difícil de definir, tan carregat d’arestes, contradiccions i complexitats inextricables. Probablement, també deu ser un dels historiadors que més temps ha passat a l’arxiu de Poblet, on el president va dipositar el seu arxiu personal: un fons extens, amb moltíssims documents provinents de la Generalitat republicana que es va salvar de la persecució franquista, i amb una clara voluntat de deixar un llegat al país. Pujol, a més, té una llarga trajectòria en el camp del pensament historiogràfic i l’epistemologia de la disciplina —i, per tant, és un expert en la construcció de la narrativa històrica—, i va dedicar la seva tesi doctoral —i uns quants llibres— a un dels personatges coetanis de Tarradellas, el també historiador Ferran Soldevila, un dels principals intel·lectuals de la República i de la catalanitat clandestina. Exposo aquestes dades no pas per elogiar un historiador amb una sòlida carrera, sinó per constatar que només armat amb aquests coneixements, domini del terreny i tècniques de recerca, hom es pot aproximar a la figura mastodòntica de Tarradellas: un home d’una extraordinària complexitat, ple de contradiccions, de caràcter fort i difícil, i amb grans habilitats per crear-se amics dels camps i espais polítics més inversemblants… i també enemics poderosos. Entre aquests enemics poderosos, es va trobar amb gent prou influent per devaluar el seu llegat polític i la seva rellevància històrica o, pitjor encara, per simplificar el seu paper en aquells mesos incerts de 1977. Potser per això, llibres com aquest —o com els altres, més gruixuts i més de recerca pura, que li ha dedicat aquest professor de la UAB— són necessaris per escatir la dimensió d’un personatge que, gairebé quatre dècades després de la seva mort, encara estem descobrint.
A propòsit de la simplificació de la seva figura, alguns recordaran que, en plena repressió del 155, a algun funcionari espanyol se li va acudir batejar l’aeroport del Prat com a Aeroport Josep Tarradellas. La intenció devia ser posar en valor algú que la història oficial havia caracteritzat com a “personalitat exemplar de la Transició modèlica”. Se suposa que la seva bona relació amb el rei emèrit i el fet que molts van entendre la seva contribució a la consolidació del règim del 78 com un fre a l’esquerra i a l’independentisme devien tenir premi. Això demostra el greu desconeixement del personatge per part de qui avui el lloa, perquè desconeixen que Tarradellas va ser artífex de les indústries de guerra, de l’Escola Popular de Guerra —on es formaven els oficials republicans per lluitar contra els franquistes— i del decret de col·lectivitzacions durant la revolució anarquista, que precisament legalitzava l’economia revolucionària sorgida arran de la Revolució del 19 de juliol. O que, també, va col·laborar amb els aliats durant la Segona Guerra Mundial, mirant de pressionar perquè aquests no s’aturessin als Pirineus i alliberessin Espanya dels mateixos feixistes que van imposar, el 1975, la monarquia. Alguns podrien pensar que allò era passat, que la Generalitat lligada a la monarquia era una entesa fàcil i que tot allò que havia fet abans eren pecats de joventut. El cert —i la seva correspondència privada així ho demostra— és que Tarradellas va mantenir un capteniment lleial amb els seus aliats del passat. A tall d’exemple, va mantenir una relació epistolar llarga i va ajudar administrativament i econòmicament Joan Garcia Oliver, el membre de la CNT-FAI amb qui va crear i supervisar les escoles i indústries de guerra durant la Revolució. I també va oferir, amb diners de la Generalitat, a molts dels exiliats i perseguits pel franquisme, tota la solidaritat possible, sabent perfectament que la “democracia que nos dimos entre todos” va sacrificar la generació de republicans que van patir l’Espanya franquista i la seva continuïtat “constitucional”. En qualsevol cas, les lleialtats del 125è president eren per al país i per a ell mateix.
La qüestió és que tant Tarradellas com l’etapa de govern provisional de 1977-1980 són encara prou desconeguts. I aquest llibre, amb una vocació tant d’alta divulgació com de posada al dia de les moltes recerques que s’han anat fent —enmig d’una certa indiferència política i mediàtica—, resulta força imprescindible, no només per entendre millor el personatge, sinó també per saber d’on venim i on som.
