«No es poden fer referèndums a França perquè els francesos tendeixen a contestar les preguntes que no se’ls fan». Aquesta frase, atribuïda al general De Gaulle quan va perdre una consulta sobre la descentralització administrativa del país veí el 1969, va acabar essent, en el fons, una mena de vot explícit per retirar-lo de la política. Vaig pensar en aquesta cita quan vaig saber de la majoria clara del professorat a l’hora de rebutjar l’acord del 29 de maig. Un acord que, ateses les adverses condicions objectives, havia arrencat a la Generalitat unes cessions sense precedents en les darreres dècades. Tanmateix, la voluntat de la majoria del professorat, expressada mitjançant vot directe, ha empès uns docents que no es mobilitzaven amb tanta contundència des de 1988 a prosseguir i aprofundir unes protestes i uns cicles de vaga que converteixen l’educació en la punta de llança d’una esmena a la totalitat del règim vigent. Una esmena a les misèries polítiques locals i al globalisme dominant. Potser és per això que detecto un nerviosisme contingut entre l’establishment davant d’una dinàmica insurreccional que podria recordar les dues darreres grans amenaces al seu ordre: el Procés i el 15-M. 

I tenen motius per preocupar-se. Les vagues, les protestes i els ambients revolucionaris tendeixen a ser encomanadissos. Tenim bombers, metges, bibliotecaris i educadores en peu de guerra. Encara pitjor, tenim millores molt substancials de les condicions dels Mossos, un indicador clar, si fem cas dels precedents històrics, que es tracta d’un gest preventiu davant la possibilitat de tempestes socials. 

Tanmateix, centrem-nos en la qüestió educativa i en la decisió de mantenir i estendre l’ambient de guerra. És obvi que el rebuig a un acord que, si bé no implica la recuperació del poder adquisitiu perdut en els darrers setze anys (entre un 19% i un 25%, segons els casos), sí que suposava un canvi de dinàmica prometedor. El capteniment dels mitjans de comunicació pròxims al poder va ser prou irresponsable per atacar els docents i culpabilitzar-los de voler evitar la seva progressiva pauperització. Ara bé, i com ja es constatava en les primeres protestes, la cosa anava molt més enllà. Existia un malestar que es podia radiografiar amb precisió amb l’informe més exhaustiu i participatiu fet a Europa sobre la professió docent, elaborat per la USTEC el 2024, complementat per un altre de posterior, l’any següent, del sindicat estatal STES, on s’exposava el mal estat de la salut mental dels docents, la voluntat d’abandonar la professió (36% i 41%, respectivament) i tot un seguit d’indicis —manca de respecte, agressions recurrents, despotisme de l’administració o caciquisme d’algunes direccions— que expliquen la multiplicació de les baixes laborals, un símptoma que revela que quelcom de dramàtic està succeint als centres educatius. El capteniment irresponsable d’alguns opinadors, diaris i famílies a les xarxes socials no va fer sinó empitjorar les coses i acumular un ressentiment que ha catalitzat en la voluntat de protesta, el gust per prendre els carrers i la determinació de romandre-hi. 

Tanmateix, la raó central que, al meu entendre, ha empès els mestres a dir «no» a l’acord és profunda, real i dolorosa. I no cal ser expert en psicoanàlisi per interpretar-la. Només cal parar l’orella. Allò de «calen més mans», o que «amb més salari no se solucionen els problemes del dia a dia», o «de què serveix reduir un parell d’alumnes a l’aula si els que hi són tenen el doble de problemes que fa cinc anys», o «i què passa si l’aula és a 35 graus?», són afirmacions prou transparents per entendre què està passant. Allò que no diuen, encara que ho pensen —o prefereixen no pensar-ho—, és que s’ha canviat de dalt a baix el sistema educatiu per reconvertir-lo en… ni els mateixos responsables polítics no ho saben. El globalisme, amb les seves agendes 2030, ha impulsat un seguit de transformacions que, en nom de la inclusió, la multiculturalitat o altres mantres similars, han deconstruït institucions com l’escola i han esquarterat tota coordenada normativa, moral o racional en l’àmbit públic i privat. 

A tall d’exemple, la inclusió educativa, un principi ètic amb el qual no és moralment possible oposar-se, ha resultat ser el principal cavall de Troia que ha obert les portes a la desregulació educativa, en una mena de neoliberalització que ha buidat de funcions l’escola sense omplir-la de cap altra cosa que d’un assistencialismemal dissimulat. En teoria, la inclusió —amb un decret establert el 2017— implica una educació universal, personalitzada, adaptada a les necessitats i possibilitats de cada alumne, per tal que cadascun pugui donar el millor d’ell mateix. A la pràctica, ha significat una voluntat —que feliçment no ha reeixit— de tancar els centres d’educació especial o d’eliminar les intervencions específiques fora de l’aula per a determinat alumnat. A la pràctica, s’ha traduït en un café para todos en què qualsevol alumne, independentment dels seus problemes físics, mentals o de vulnerabilitat social, ha de competir per l’atenció del mestre amb trenta més. I aquesta priorització de l’alumnat vulnerable, amb discapacitats severes o sense cap domini de la llengua de l’escola ni cap valor compartit amb la societat d’acollida, implica abandonar la resta. Simbòlicament —i aquesta n’és la filosofia de fons—, implica que l’escola o l’institut, que tradicionalment havia estat una mena d’estadi d’atletisme, on els alumnes competien, havien de superar obstacles, havien de córrer en una direcció determinada, seguir unes normes, havien d’entrenar-se i ser capaços d’enfrontar-se a l’èxit o al fracàs, és avui una sala de jocs on ningú no té cap repte, cap incentiu, cap propòsit, ni cap avaluació més enllà d’uns llarguíssims i no sempre útils informes descriptius carregats de retòrica inintel·ligible. 

Efectivament, el vell sistema, fonamentat en cursos reglats, currículums uniformes, llibres de text, exàmens, qualificacions, repeticions, èxit o fracàs escolar, podia ser summament injust i inequitatiu. Tanmateix, les regles del joc eren clares per a tots els actors. Ara, especialment a la pública, s’ha substituït l’educació tradicional, amb els seus danys col·laterals, pel no-res. Per una indefinició angoixant. Pel nihilisme que determina la globalització i que dicten els tecnooligarques i les seves dèries posthumanistes. No és gens estrany que, en les darreres dècades, l’administració hagi dilapidat quantitats ingents de fons públics en pantalles en comptes de mestres ben pagats, en la reforma i actualització d’edificis escolars deteriorats o en aires condicionats. Tot plegat ha format part del mateix pack. Silicon Valley i els seus col·laboradors locals necessaris han anat lliurant dades dels nostres estudiants i professionals a fi d’alimentar les seves revolucions tecnològiques i el suprem algoritme. L’administració ha prioritzat el confinament sense sentit de l’alumnat, experiments pedagògics històricament fracassats —com el treball per projectes— o l’aplicació de la Nova Gestió Pública, és a dir, una intensificació de l’explotació laboral dels docents. I això ha anat en detriment de la funció primigènia i fundacional de tot sistema d’educació pública: transmetre coneixements, valors compartits, informacions útils i inútils, imprescindibles per exercir la ciutadania, i un entrenament, a còpia de drets i obligacions, d’esforç i d’actituds, per a una vida adulta responsable. 

Cal parlar també de la transformació radical de la demografia i de l’antropologia de l’escola. Com recordo que el meu professor de cinquè d’EGB, don Benjamín, ens explicava a classe sobre el regnat de Felip II i el naufragi de l’Armada Invencible: «No he enviat les meves naus a lluitar contra els elements». La frase té tot el sentit quan hi ha escoles on quatre cinquenes parts de l’alumnat són de procedència estrangera, sovint amb pares que mai no han estat escolaritzats i que viuen en una situació de precarietat apocalíptica. Tan apocalíptica com la frustració de professionals que hi van arribar amb molta vocació i que no poden fer altra cosa que sobreviure o exercir de bombers que corren d’un lloc a l’altre de l’aula amb un extintor caducat. Efectivament, molts volen recursos més contundents per fer front a la tempesta. Tanmateix —i en això seré políticament incorrecte—, si hi hagués voluntat governamental de dotar de recursos i s’aturés en sec l’extracció colonial que implica el regal dels 22.000 milions d’euros anuals de dèficit fiscal, no n’hi hauria prou. Les matemàtiques i els límits de la física són les que són. No hi ha prou professionals qualificats, a curt termini, per fer front a l’emergència educativa. De fet, cada vegada hi ha menys estudiants atrets per la carrera docent, especialment a la secundària. De fet, en algunes especialitats ja no hi ha ningú que pugui reemplaçar les baixes, dimissions o jubilacions. I, en el cas que n’hi hagués, ni que fos a còpia de replicants, com es resol el problema d’haver creat uns nivells de pobresa i precarietat com els actuals, amb un de cada tres infants per sota del llindar de pobresa, sotmesos a un nomadisme constant, amb valors que sovint xoquen amb la societat d’acollida? Com es fa front a aquesta emergència de salut mental que es registra en aquestes darreres dècades, ja sigui a causa de les pantalles, de famílies negligents o inoperatives, o de maternitats tardanes —pel que sembla, amb certa connexió amb la multiplicació dels casos de trastorns de l’espectre autista? 

Com diria Pasqual Maragall, «el drama està servit». El «no» a l’acord del 29 de maig va carregat d’aquest ambient insurreccional que emergeix a l’educació i que, en el fons, és l’expressió visible d’un malestar profund instal·lat a la nostra societat, incapaç de consensuar unes regles del joc que puguin fer funcional la Catalunya del segle XXI. El problema —i ara parlo com a historiador— és que tota insurrecció és una revolució mal resolta, un no-projecte tangible i concret que admeti una mínima discussió i negociació, una incitació a una destrucció sense gaire sentit, una esterilitat en els resultats. I això sol culminar en processos en què el ressentiment col·lectiu dificulta qualsevol solució mínimament viable. O, pitjor encara, obrir les portes a la contrarevolució.