La visita del papa irrellevant a Barcelona ha permès de visualitzar que la catalanitat de l’Església catòlica a Catalunya és també irrellevant. I és que l’Església catalana s’ha convertit avui en un dels principals ariets espanyolitzadors. Enrere queden els temps de Torras i Bages i de Vidal i Barraquer. La llosa espanyolitzadora que sofreix el catolicisme és encara més accentuat que durant els temps del nacionalcatolicisme. Aleshores, l’espanyolització de l’Església es feia de dalt a baix: hi havia una connivència essencial amb el règim franquista i una necessitat d’adherir els principis del nou nacionalisme espanyol. Tanmateix, la realitat de la vida catòlica, per opressiva i asfixiant que fos, havia de reconèixer la realitat nacional d’una Catalunya poblada per catalans ètnics que parlaven català. I això sense esmentar que el clergat catòlic era ètnicament ben català i la seva aliança bastarda amb el règim era motivada pel trauma de la persecució religiosa durant la Guerra Civil i la seva necessitat de supervivència. Amb tot, l’Església catalana sota el nacionalcatolicisme, diguin el que diguin els apologistes catòlics d’avui, va servir no solament per apuntalar i legitimar el franquisme, sinó també per apuntalar la missió d’espanyolitzar Catalunya.
Amb l’hermenèutica de la ruptura del Concili Vaticà II i la transformació de l’Església nacionalcatòlica en una institució forçada a la conllevancia democràtica, semblava que la catalanitat de l’Església catòlica quedaria fixada per sempre. Tanmateix, hi havia tres pilars que les ments preclares d’aquella generació del postconcili van creure inamovibles. El primer, que la fi de la llatí com a llengua litúrgica obria les portes a celebrar la santa missa en català, sí, però també en castellà, tot i que s’assumia que la litúrgia en català sempre seria la majoritària. El segon, que Catalunya sempre seria catalana perquè els catalans ètnics no deixarien de ser mai la majoritat i la xarnegada s’integraria gràcies al pujolisme i les minses polítiques d’immersió i catalanització. El tercer, que el clergat català, ben català i amb una salut de ferro, sempre seria majoritàriament fidel a la nació. Uns quants decennis més tard, la Catalunya del 2026 ha esberlat aquells pilars i la casa catalana del catolicisme s’ha esfondrat. La fi d’una litúrgia en llatí no ha acabat beneficiant l’ús del català, sinó del castellà. La majoria d’oficis avui a Catalunya ja són en castellà. Això es causa del fet que Catalunya ha deixat de ser catalana perquè els catalans ètnics ja no som majoria. La immigració esperonada per la xacra neoliberal globalista amb l’ajuda del comunisme nostrat ha omplert el nostre país de moros, negres, paquis i panxitos. Justament, aquest darrer col·lectiu és un dels causants principals de l’espanyolització per baix de l’Església catalana. I, naturalment, són uns col·lectius que no s’integren, més enllà del que la propaganda i l’opinolatria diguin i inventin. Finalment, el clergat català, immers en una crisi i decadència que fa palpable la seva extinció a quinze anys vista, s’ha descatalanitzat a bastament. Qui hauria dit que el fet d’importar vocacions descatalanitzaria l’Església… Només cal veure la joia de prevere que és rector de la parròquia de Sant Agustí al Raval de Barcelona, festejant l’espanyolitat i cagant-se en la llengua catalana i els catalans. Avui el clergat catòlic a Catalunya és hostil a la nació catalana i els pocs catalans ètnics que en formen part toleren o abracen postulats anacionals, de cristiana i fraterna neutralitat identitària—o directament són antinacionalistes perquè són de l’extracció d’aquells catalans espanyolistes que d’ençà el nacionalcatolicisme han tingut el seu racó eclesial. I tot és pel bé de l’Església i l’evangelització. Això sí, que als catalans els donguin, que són uns ateus descreguts que adoren la nació. Aquest és el discurs que avui domina dins l’Església catalana: ser un bon català i un bon catòlic és incompatible perquè ser un bon català vol dir ser un nacionalista satànic. Ser un bon espanyol, per contra, és absolutament normal i ben compatible amb la fraternitat cristiana.
Els pocs catalans ètnics catòlics i patriòtics que queden dins l’Església i el clergat, antany la majoritat del cos eclesial, avui expiren afogats per la seva absoluta manca de visió i adhesió a unes idees que han manifestat la seva letal toxicitat tant per a l’Església catalana com per a la nació. Lentament, aquest col·lectiu o bé s’extingeix o bé acaba prostituint els seus ideals. És, en suma, l’esplendorosa santa hipocresia catòlica en acció. El seu asimètric immobilisme ideològic i doctrinal ha acabat passant factura i ara ha de renunciar a tot— esclafat per la llosa de la demografia, de la crisi catòlica, i dels antipapes anticatalans. La seva comprensió tant de la realitat catalana com de la realitat eclesial ha estat errònia, guiat per un seixantisme profundament equivocat.
Mentrestant, la visita de l’antipapa Lleó a Barcelona certifica la mort de l’Església catalana i l’adveniment d’una altra cosa, d’un ens aliè al cos nacional català. Tal com fa molts d’anys que defenso, a aquells a qui importa la supervivència de la fe catòlica i de la catalanitat l’única solució viable passa per la constitució d’una Església nacional catalana, fora de l’obediència romana i espanyola.
