La política espanyola m’avorreix sobiranament. Sovint, a més, em fa venir arcades. Sol funcionar com un teatre en què mals actors sobreactuen mentre l’escenari sempre és massa fosc. Hi ha entrades i sortides improvisades; la comèdia no fa gràcia; el drama pot acabar en tragèdia o en farsa i, al final, com recorda un poema de Gil de Biedma, tot acaba malament. Hi ha un debat recurrent entre els historiadors —recomano vivament les reflexions d’Edgar Straehle— sobre els motius de l’endarreriment històric d’Espanya respecte d’Occident —pel que fa al benestar econòmic i a les llibertats polítiques—, i al final gairebé sempre hi apareix el mateix factor: les elits extractives, procedents del borbonisme, que el franquisme, auxiliat pel Règim del 78, soldà amb superglue als espais estratègics de la societat espanyola. Això vol dir la judicatura, el poder financer, l’entramat público-privat empresarial, els principals mitjans de comunicació i els espais estratègics de la política. I, amb l’obsessió dels Borbons —brutalisme centralista, feudalisme social, caciquisme polític, totalitarisme econòmic—, qualsevol que se surti del guió acaba amb uns trets al carreró del Turco, amb un cop d’Estat contra una República, amb una conspiració per fer caure Adolfo Suárez o, com estem veient ara, amb una operació d’Estat per acabar amb Sánchez.
Ja he repetit en més d’una ocasió que Sánchez té més defectes que virtuts: pel seu tarannà oportunista, per la seva dimensió fosca, per la seva tendència a la sobreactuació i per la seva toxicitat per a la catalanitat. Tanmateix, si hi ha alguna cosa que caracteritza el poder judicial espanyol és la seva presumpció de falsedat. Un poder judicial que prové de la proverbial corrupció borbònica, de l’anomia aristocràtica i dels “principios fundamentales del régimen” tatuats a l’ànima. Que al cafè de Rick s’hi juga? Això ho sap el capità Renault i tota la Wehrmacht que ocupa Casablanca. Que el PSOE té una llarga trajectòria de col·laboracionisme amb dictadures polítiques, serveis d’intel·ligència propis i estrangers, i que és el principal garant de l’ordre de 1939? Després de tanta recerca històrica i periodística, ho hauria de saber tothom. Per tant, tampoc els socialistes ni Sánchez no estan al marge de cap sospita d’actuació il·lícita. Al cap i a la fi, l’Estat espanyol és com les maras llatinoamericanes: per formar-ne part, has d’embrutar-te les mans per posar a prova la teva lleialtat, la teva capacitat d’obeir ordres, per criminals que siguin, i perquè puguis ser fàcilment extorsionable si manifestes dubtes sobre el teu capteniment. A la monarquia “constitucional” (sic!), si no vens la teva ànima al diable espanyol, no pots participar del poder i se t’impedirà l’entrada.
Ara bé, la desigual actuació del poder judicial —contra Sánchez i el PSOE, sí; contra Ayuso, el seu manso amb negocis peculiars i el seu àtic, o contra l’Emèrit i l’origen de la seva fortuna, no— fa que qualsevol acusació contra Sánchez, o contra qualsevol altre, presenti un greu problema de presumpció de lawfare. Aquest neologisme anglòfon el vam aprendre, lamentablement, a còpia de veure com l’utilitzaven els jutges d’una manera molt similar a com algunes generacions anteriors feien servir la Guàrdia Civil, les tropes colonials o els bombarders italians i alemanys contra qui pensava diferent. No és el mateix; tanmateix, han arruïnat moltes vides i han convertit bona part de la nostra classe política en espantalls ridículs. El poder jurídic hispànic, com hem pogut veure aquests darrers anys, ha malversat milions d’euros per humiliar el president Pujol o per impedir investigar de manera professional els atemptats del 17 d’agost.
Certament, hi ha una maniobra per desbancar Sánchez, algú que va votar el 155, va considerar els independentistes una mena de subpersones, de bojos terroristes, que es va anar a solidaritzar amb els policies torturadors de Via Laietana i que no ha complert cap dels seus compromisos respecte al català, a l’amnistia o fins i tot a uns indults que s’han quedat a mitges. Això, probablement, ho sabíem —o ho hauríem de saber— tots: que l’ocupant de la Moncloa és allò que, en castellà, se’n diu un “cantamañanas”. Coses similars podríem dir de Zapatero, algú que va sabotejar —o, com a mínim, va permetre sabotejar— l’Estatut de 2003-2006, que va ser incapaç d’enfrontar-se decisivament al franquisme —cosa que implicava, per exemple, destapar tota la podridura que envoltava l’actual emèrit per precipitar una sortida republicana— i que, a més, va perpetrar la retallada econòmica més bèstia de la història constitucional espanyola, amb conseqüències perdurables. Ara bé, no se l’acusa d’això, sinó de coses que, més que probablement, són falses, i molt possiblement motivades per les pressions nord-americanes, atesos els seus contactes amb Veneçuela i Cuba.
Servidor de vostès no pot evitar ser kantià i, per tant, sabedor que la majoria d’acusacions són mentida —i, en cas que fossin veritat, una condemna seria injusta perquè no s’ha fet el mateix amb altres elements criminals de dins l’Estat o protegits per les elits extractives o la crosta franco-borbònica—, no em queda altra opció que condemnar aquest vodevil. Un vodevil destinat a avorrir la gent i a fer que l’Estat, mitjançant el seu sindicat policial en forma de partit, acabi agafant directament les brides del ruc espanyol i el faci avançar fins al precipici.
