La publicació de No som sis milions, del professor i assagista noruec-català Josep Sala i Cullell, li ha comportat una certa cancel·lació. Aquest llibre sobre la qüestió migratòria —per cert, extraordinàriament curós en el tractament, ben documentat i amb arguments molt ben elaborats— ha fet que se li suspenguessin sine die algunes entrevistes als mitjans públics; que altres espais li hagin estat deliberadament hostils; i que, en definitiva, sobre un tema de tanta transcendència i que ocupa tant d’espai a les sobretaules del país, pràcticament no se’n parli quan hi ha ones hertzianes pel mig. Això, a la pràctica, constitueix un tabú, mot que, segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, es pot entendre com a “mot usat per a caracteritzar les diverses prohibicions màgiques d’un àmbit cultural determinat” (primera accepció) o “interdicció convencional basada en prejudicis o conveniències socials” (tercera accepció).
Efectivament, parlar —i, pitjor encara, enraonar— sobre immigració és un tabú a la Catalunya d’avui. Com ha comprovat Sala i Cullell, tractar de plantejar qualsevol debat mínimament seriós, fins i tot acadèmic, comporta riscos que la majoria d’intel·lectuals no estan disposats a assumir. El principal és que et titllin d’extrema dreta, que és una manera d’expulsar-te del terreny de joc per una falta inexistent. I així, amb aquest blindatge, s’evita indagar sobre un fenomen que mai no ha estat objecte de debat, que no ha format part dels programes electorals —tret dels qui el voldrien controlar—, que ningú no ha votat i que, si seguíssim el rastre dels diners o ens féssim la necessària pregunta del cui prodest, i encara millor, cui nocet? (a qui perjudica), probablement ens permetria entendre millor què passa i per què passa tot plegat. Sala i Cullell, per exemple, considera que el “seixantisme”, una mena de falca ideològica que es podria definir com l’ideari d’Arcadi Oliveres i que propugnaria una política de fronteres obertes, hauria col·lapsat el sistema operatiu de la política catalana. Tanmateix, com ell mateix exposa, si l’acolliment massiu “en nom del bé moral” implica absorbir els fills de famílies, com ara les llatinoamericanes, amb una natalitat per sota del nivell de reproducció, perquè ocupin aquí tasques mal pagades i poc considerades, i, per tant, dissoldre les comunitats d’origen, mentre que a les de recepció se’ls rebaixen els salaris, on és el bé moral?
Tanmateix, aquest article no pretén tractar sobre immigració, sinó sobre els tabús. Aquests, més enllà de les seves definicions lingüístiques, també es poden caracteritzar com una conjura del poder per evitar que es qüestionin situacions o mecanismes socials, normalment amb la finalitat de preservar un determinat ordre social que implica guanyadors i perdedors. Això suposa utilitzar el mecanisme del tabú per impedir que se’n pugui parlar o debatre, perquè parlar o debatre sobre segons quins temes pot resultar revolucionari. Així, i a partir d’informes com el Fènix, queda clar que, respecte al fenomen de la immigració, uns pocs hi guanyen: empresaris de les càrniques, la indústria turística, els especuladors immobiliaris —grans i petits—, les famílies que es poden permetre servei domèstic o pagar de la seva butxaca suport per a persones dependents, advocats d’immigració i ONG dedicades a la seva atenció. I uns molts hi perden: els mateixos immigrants, que pateixen greus nivells d’explotació i acaben tenint una salut mental pitjor que la dels autòctons; els treballadors poc qualificats del país, que veuen com augmenta la competència, i la majoria de la població, que ha de competir per serveis públics, transport o habitatge.
Un altre dels tabús contemporanis és el de l’epidèmia de malestar i de problemes socials que s’han multiplicat en els darrers anys. No seria ben bé un tabú en el sentit estricte, perquè el discurs oficial, majoritàriament transmès des dels mitjans convencionals i les polítiques públiques, fa un esforç deliberat per individualitzar-lo o deixar els afectats en carn de terapeuta. Se’n fa massa espectacle, de la creixent vulnerabilitat de les persones i de com s’incrementa el consum d’antidepressius, els intents de suïcidi i tantes altres expressions d’aquest malestar. Tanmateix, pocs gosen fer-se la pregunta clau: per què? Per generació espontània? O, més aviat, pel conjunt de transformacions de caràcter social i econòmic que han creat una societat més desigual o que han desmantellat les comunitats i les famílies? No hi té a veure un nou sistema de gestió que fa de l’explotació laboral, sobre la base de la revolució digital i de les dades, un sistema científic? No hi té res a veure que determinades pràctiques i creences —com ara considerar la família convencional una rèmora, un arcaisme patriarcal i, sobretot, un impediment per a la productivitat— siguin al darrere de tanta solitud i tant d’aïllament? No hi té res a veure la creixent impossibilitat de tenir una vida digna, amb salaris adients, possibilitat de viure de manera independent, accés a l’habitatge i tants altres àmbits dels quals caldria foragitar el mercat?
El següent tabú està relacionat amb un fenomen que tothom veu parcialment, encara que el poder mediàtic eviti observar-lo en tota la seva amplitud: el col·lapse dels serveis públics, del transport i de l’habitatge no té res a veure amb les decisions polítiques i econòmiques de les darreres dècades? Potser lliurar el fons comú —els nostres impostos— a una banca que va provocar una crisi de la qual no ens hem recuperat va ser una bona idea? No hi deu tenir res a veure un sistema de licitacions —i, per tant, de comissions; ergo, de corrupció sistèmica— que fa que qualsevol inversió pública impliqui una xarxa de contractacions on els diners públics s’escolen fins que, al final, hi trobes un parell de manobres, probablement sense papers, amb un pic, una pala i alguna retroexcavadora de tercera mà, i amb una traça no gaire millor que la meva quan munto mobles d’Ikea? Perquè, en aquest episodi del col·lapse de Rodalies, on es van trobar 91 trams de via que calia arreglar, què ha passat exactament i per què encara no ho sabem del tot, si s’ha ocultat deliberadament informació, fins i tot fent tancar una plana web d’usuaris? De fet, dels 220 punts de limitació de velocitat (al febrer) s’ha passat a 147 —no és segur, perquè no hi ha xifres oficials: faig servir informacions periodístiques. A servidor de vostès no li estranya, perquè, en la meva breu i no gaire lluïda etapa de lobista d’un sindicat, en les reunions amb grups parlamentaris (nominalment d’esquerres), quan es tractava de fer la “Llei Aragonès” (teòricament de serveis a les persones), només hi veia homes i dones de partit que miraven de privatitzar els serveis públics perquè algunes companyies especialitzades en licitacions públiques —que després subcontracten subcontractes de subcontractes— pretenien establir una xarxa de caciquisme polític i econòmic, o una versió minifundista de portes giratòries. En aquest sentit, ja hem vist que un altre subtabú d’aquests darrers anys es diu DGAIA (ara li han canviat el nom per dissimular), i que, tret de l’heroisme d’Octuvre, el canal digital al darrere del qual es troben Marta Sibina i Albano Dante Fachín, així com alguns altres free riders que tenen la sort d’unes xarxes socials tan menystingudes pel progressisme neoliberal, pràcticament no se’n parla. Bé, de fet, se silencia i s’assetja.
De fet, el col·laboracionisme també és un altre dels grans tabús, relacionat amb tots els altres: la voluntat deliberada d’ocultar notícies que, en realitat, són una bomba. Per posar-ne un exemple, hi ha el sentit del vot al Parlament, la setmana passada, que impedia plantejar l’exigència de l’A2 de català per a qualsevol persona de cara al públic. Ja ens vam haver d’empassar l’ofensa d’Esas Latinas, quan titllaven de feixista tothom qui considera que treballar a Catalunya ha d’implicar el coneixement del català. Bé, tornant a la meva trajectòria de lobista d’escàs pes, recordo com un diputat d’ERC pràcticament es va posar a riure quan, durant la discussió de la Llei Aragonès, li vam plantejar que, per a qualsevol licitació en el sector públic —per posar un exemple que vaig formular literalment: monitors de menjador o vetlladors d’educació especial—, el català fos un requisit.
Puc entendre que, en determinades circumstàncies, una societat té dret a tenir certs tabús —per posar un exemple, un dels més universals és l’incest. Tanmateix, quan a Catalunya tots els grans problemes i reptes del present i del futur esdevenen tabús, és que, en el fons, el veritable tabú és la pròpia nació, la pròpia supervivència, la pròpia existència. Potser ja és hora que, com tota societat primitiva, ens plantegem aterrar els tòtems sobre els quals se sustenta tanta farsa.
