Les commemoracions oficials, amb els seus ritus, lemes i iconografia solen servir per mantenir viva una causa, per fossilitzar-la, per tenir-la sota control, o, com seria desitjable, com a oportunitat per reflexionar al voltant dels grans processos històrics. I és el que passa amb la jornada del 8-M, que probablement ha experimentat tots i cadascuna de les circumstàncies enumerades. Efectivament, i amb les manifestacions i les seves litúrgies recurrents, busca de mantenir una presència pública i mirar d’exhibir força –en els darrers anys, a parer meu més aparent que real–. Solen ser relativament nombroses, acompanyades del color lila, lemes ocurrents i miren de fer festives. Les vagues feministes arran del 2018 van tenir la virtut de situar-les com a toc d’atenció dels insuficients avenços en matèria d’igualtat. Tanmateix, un cop esvaït l’efecte disruptiu d’aquella jornada, mantenir un instrument de lluita laboral com la vaga amb dades de seguiment irrellevants i descendents ha empès a fossilitzar el moviment, a buidar-lo de contingut, a erosionar el seu prestigi social. També es constata una creixent divisió en el seu espai. Una divisió que no sembla fruit de dinàmiques internes, sinó, i com ha succeït entre les esquerres en general, mitjançant la infiltració d’activistes procedents del món acadèmic, estratègies d’”entrisme” trotskista, i la invasió de causes alienes –i sovint nocives– per a un moviment que només pot tenir influència des de la transversalitat política i social. Incloure temes com el pensament decolonial, la lluita LGTBIQ+, la invasió d’espais femenins des de la transsexualitat, o qui pretén considerar la prostitució com a una activitat econòmica regulada ha allunyat progressivament la majoria de les dones d’unes manifestacions i d’uns espais que sovint les fa sentir incòmodes. Metafòricament, que hi hagi transexuals als lavabos femenins fa que se sentin envaïdes per persones que tendeixen a viure la feminitat com una caricatura.
I tanmateix, el que mostra la recent celebració del 8M és un sentiment creixent de preocupació. Les marxes van anar precedides d’algunes dades alarmants. El baròmetre Joventut i Gènere 2025 de la Fundació Fad assenyalava una caiguda sostinguda d’autoidentificació feminista entre els joves. Concretament, el percentatge de qui es considera feminista és d’un 38,4%, 11,5 punts menys que fa només cinc anys, quan representava el 49,9%. S’ha posat massa l’accent en què només un 26% de nois joves es declarin feministes, tanmateix la dada interessant és que només una de cada dues dones joves (51,3%) s’identifica amb el moviment. D’altra banda, també la meitat dels homes de la generació Z (51,5%) veuen en el feminisme una eina de manipulació política, tanmateix, 4 de cada 10 dones (38,8%) pensen el mateix! No és un fenomen català o espanyol, sinó que afecta a occident. Hi ha un consens generalitzat que qualsevol política ha de tendir a la igualtat entre sexes (pel que fa a oportunitats laborals, econòmiques, acadèmiques, socials…), tanmateix, la sensació generalitzada és que el feminisme perd suport perquè ja no té a veure amb això, sinó amb l’expressió d’un ressentiment històric i una estigmatització de qui no combrega amb aquesta filosofia. De fet, un dels vídeos que s’ha fet viral és la d’una activista d’aquest “nou feminisme” cridant des d’una televisió pública a la cancel·lació de la doctora Sílvia Carrasco, feminista clàssica, pel pecat de no combregar amb la ideologia trans. Per cert, que Carrasco ja sap què és que et sabotegin actes públics, que et deneguin la participació en debats, que hi hagi protecció policial a les seves presentacions de llibres, o que s’intenti evitar que pugui entrar a la seva classe… pel fet de no acceptar que les persones trans siguin considerades com a dones o pel seu posicionament contra els tractaments de canvi de sexe als menors d’edat.
Evidentment, més enllà de les xifres de participació, o de les imatges que ens han deixat aquest darrer 8-M, hi hem vist més celebració que reflexió. Una celebració amb un punt d’inquietud, perquè, almenys en els diversos testimonis periodístics de la jornada, s’expressava una preocupació per una constatable involució, i pitjor encara, incerteses sobre l’estatus assolit per les dones en les societats occidentals i democràtiques en un futur carregat d’ombres. Els darrers esdeveniments bèl·lics ens recorden com una societat urbana i moderna com el Teheran dels anys setanta va involucionar dramàticament quan una revolució d’arrel comunista va derivar en un tirànic règim teocràtic que va imposar el vel a les dones i un codi de família medieval. No cal anar a cinc mil quilòmetres. Amb el tombant de segle, les immigrants procedents de països de majoria musulmana han vist retrocedir el seu estatus als nostres barris mitjançant una radicalització islàmica en l’interior de les comunitats, que s’expressa en la indumentària i que es materialitza en un asfixiant control social que implica coses tan bàsiques com poder anar de colònies, en sortides escolars, fer educació física o música, ser vigilades estretament per familiars, la prohibició expressa de relacionar-se amb nois no musulmans, matrimonis prematurs més o menys condicionats o arranjats o tot un seguit de pràctiques que les desplacen a un espai subaltern a dins les nostres ciutats. El pitjor de tot plegat és com bona part de les activistes acadèmiques han acceptat i sovint potenciat aquesta clara reculada en funció d’aberracions filosòfiques de l’estil “pensament decolonial” o l’oxímoron “feminisme islàmic”, donant per bo el vel i acceptant cínicament circumstàncies que serien considerades inacceptables per a les dones autòctones. Bona part del feminisme actual ha aconseguit una de les fites del feminisme històric: el divorci. El divorci de prop de la meitat de les dones joves respecte el moviment.
Aquesta inquietud omnipresent en aquestes marxes de diumenge, sovint dissimulada amb sorolls i consignes, no es materialitza en una autoavaluació necessària del moviment. A tall d’exemple, una de les principals preocupacions del moviment és el de la violència masclista. Tanmateix, i malgrat que Espanya és un dels països europeus amb menor índex d’assassinats masclistes (2,1 per milió, menys de la meitat del succeeix als països nòrdics), entre 45 i 75 assassinats per any, les estadístiques s’han mantingut estancades des de l’inici de segle. Per tant, és obvi que les mesures proposades no semblen funcionar. Les mesures jurídiques, els missatges polítics o propagandístics reiterats, les campanyes públiques no semblen donar resultats. Potser perquè el “target” resulta massa genèric. Tractar a la totalitat dels homes com a assassins en potència és una mica com tractar-los de premis Nobel de Física en potència: en teoria és possible, tanmateix, els de Lletres ho tenen una mica més difícil. Potser no està de més recordar que les probabilitats de cometre assassinats masclistes es multipliquen per quatre entre els homes africans i procedents Amèrica, per tres els que són de la resta d’Europa, i per dos els procedents d’Àsia, segons l’INE i l’informe “Demografía de la delincuencia en España” – CEU-CEFAS de novembre de 2025. En una societat majoritàriament conscienciada en contra de la violència de les dones –no he conegut ningú que avui la defensi ni en públic ni en privat–, matar tot el que és gras sense centrar-se en determinats espais on sovint es legitima, no sembla la millor de les estratègies.
Coses similars podríem dir sobre la violència sexual. En l’informe esmentat es recollia un increment molt greu de violacions a Catalunya. Les quatre demarcacions catalanes encapçalen les taxes, i només a la província de Lleida, multiplica per 2,3 la mitjana espanyola, i també amb proporcions similars pel que fa a l’autoria. Segons estadístiques oficials, els espanyols detinguts i investigats per delicte sexual van ser, el 2024, uns 220 per milió en el cas de ciutadans espanyols; els procedents de la resta d’Europa representaven 469 per milió; els procedents del continent americà, 534 per milió; els d’Àsia, 585 per milió, i en el cas dels africans, 1.206 per milió. Quan parlem de delictes sexuals no ens referim a delinqüència relacionada amb situació social o econòmica, sinó a prejudics de caràcter cultural, i per tant, hi pot haver molta feina a fer per part de les administracions públiques –i el moviment feminista– per deixar clar que la llibertat sexual està per damunt de qualsevol creença de caràcter personal o comunitària. Per cert, les proporcions són força similars al que succeeix al continent europeu, tal com recull el demògraf francès Marc Vanguard en les compilacions de dades per països, en base a estadístiques oficials, i que els lectors poden consultar a la plana https://marc-vanguard.com/ . En qualsevol cas, assenyalar els homes en general, i els més joves en particular de ser potencials delinqüents sexuals per la seva condició masculina i jove, quan no han fet, no s’han plantejat i mai no cometran cap delicte d’aquestes característiques, només aconsegueix que se’ls posi a la defensiva. I que formin part d’aquest 74% que no es consideren feministes, i d’aquest 51% que veuen el moviment com a una eina de manipulació política. La major part de moviments socials, amb tota la raó del món, posen tota la seva cura per evitar que determinats col·lectius ètnics, religiosos o sexuals no puguin ser estigmatitzats. Tanmateix si no hi ha problemes a estigmatitzar tot aquell qui té un cromosoma XY i que compleix totes les normes socials, és normal que tants nois joves a qui es renya sense haver fet ni plantejar-se res es rebotin.
Hi ha un altre element que està convertint el moviment / activisme feminista autodefinit “anticapitalista” o “anfifeixista” en antipàtic per als joves. Certament, hi ha hagut un gran esforç educatiu per “guiar” la societat i les noves generacions vers el feminisme (o altres causes, com la pau, la sostenibilitat, l’oposició a les drogues o l’ecologisme), amb nombroses intervencions a centres educatius. Qualsevol que s’hagi passejat per escoles i instituts, ja sigui com a alumne o professor, veurà la limitada eficàcia d’aquestes accions que sovint no dissimula cert esperit catequista i voluntat d’adoctrinament. La immensa majoria de joves d’aquest país saben distingir clarament entre allò que està bé i allò que està malament (malgrat que les autoritats educatives es resisteixen a sancionar el mal comportament). Certes activistes feministes han aconseguit muntar bombolles teòriques que sovint les porten a mirar de censurar biblioteques o a intervenir en espais com l’esbarjo. Treure els contes tradicionals perquè reprodueixen patrons de comportament patriarcals o masclistes, i substituir-los per narracions moralitzants on mai no passa res és una acció que està passant sense que pràcticament hi hagi debat. En la cultura occidental, la major part de contes funcionen a partir de la idea d’un individu que ha de superar diverses proves i dificultats fins obtenir la seva recompensa, en el benentès que han d’actuar moralment i han de combatre el mal. També hi ha contes –la caputxeta o la rateta presumida–, pensats per alertar les noies per no deixar-se entabanar per les aparences o les mentides de qui les vol enganyar (la rateta presumida, de fet, es pot considerar una narració preventiva contra la violència de gènere). Això també passa amb les lectures dels clàssics, que més enllà del reflex d’un determinat context històric, permeten dialogar amb el present sobre la naturalesa humana, els seus perills i les seves glòries, que són substituïdes per històries que responen a les obsessions del moviment (normalitzar els capteniments sexuals o les opcions estètiques no convencionals). També es va privant als nois de les possibilitats de jugar a futbol al pati, i empènyer-los a emprendre jocs (teòricament) no competitius, cosa que va en contra dels seus instints físics i socials. Tot plegat fa tuf d’enginyeria social, sovint a partir de perseguir la castració psicològica, i això genera també rebuig i ressentiment contra qui vol que vivim sota les regles d’algú altre. Perquè, efectivament, un dels objectius declarats d’aquesta darrera onada feminista també consisteix a canviar la naturalesa dels nois, i ja de pas, aprofundir en la guerra de sexes que sol perjudicar a homes i dones, que haurien d’aspirar a establir relacions normals, lliures, sòlides i de confiança mútua. I això –ni nois ni noies són ximples– no sol acabar bé.
En resum, la deriva del feminisme, de la recerca de la igualtat a l’aspiració a transformar l’ànima de les persones sembla estar descarrilant. I en aquestes circumstàncies, en comptes de fer una anàlisi en profunditat del perquè els joves es distancien del moviment, es fa servir el comodí de la ultradreta i l’autoria de les xarxes socials i l’algoritme. No és massa diferent a quan la burgesia catalana atribuïa als obrers que s’organitzaven sindicalment per fer front a l’explotació laboral atribuïa a “l’element estranger” –amb una obsessió recurrent als anarquistes italians– aquest procés històric en comptes d’assumir les responsabilitats pròpies. No, els joves no s’estan allunyant del feminisme perquè es facin d’ultradreta, sinó perquè probablement lemes com “Davant l’imperialisme colonial i feixista lluita fransfeminista” s’allunya d’uns joves que, com totes les generacions, solen ser heterogenis, de sensibilitats i pensament diversos, i aspiracions força més simples del que voldrien fer-nos creure. El 8-M és un bon moment per procedir a un examen de consciència, a un període de reflexió on es deixi d’alliçonar ningú i s’escolti tothom.
