Aquests darrers dies he estat llegint un colpidor reportatge del periodista espanyol Federico Ruiz de Lobera: El Estado contra el Alto Aragón. En un exercici de periodisme literari de certes reminiscències nord-americanes, Ruiz de Lobera va investigar sobre la destrucció de diversos pobles, les seves cases i el seu patrimoni cultural, en el context de maniobres militars dels grups d’operacions especials de les unitats de Jaca, al Pirineu aragonès. Concretament, va analitzar els casos de la zona de Garciapollera, i els pobles de Acín, Larosa i Yosa de Garciapollera, i d’altres tres pobles de la Vall de la Solana de Burgasé. En els primers, els militars van destruir a còpia de bombes i pràctiques de tir completament les cases, i van tirar a terra les seves esglésies romàniques dels segles XI i XII. En el de la Solana, hi va trobar rastres de metrallaments d’armes lleugeres en base a simulacions guerrilleres, i les seves construccions medievals també van quedar molt tocades. De tots és sabut que l’actuació d’aquestes companyies, amb gran impunitat a la regió, fa bona la idea que el principal enemic d’Espanya són els propis espanyols i que l’exèrcit postfranquista només és capaç de tenir èxit davant civils desarmats, ni que siguin en forma de vaques.

Ruiz de Lobera va tirar del fil i, en el context de les seves recerques i reportatges sobre l’”Espanya buidada”, va trobar que, dècades enrere, els seus habitants van ser assetjats per tal d’abandonar les seves cases i el paisatge dels seus ancestres. La creació de pantans, la suposada repoblació de pins, la negativa a construir pistes forestals per treure’ls de l’aïllament va fer que, un rere l’altre, els propietaris venguessin a preu testimonial les terres i les cases, amb mecanismes jurídics perquè els seus hereus no les puguin recuperar mai.  Així, mentre eren desarrelats a altres poblacions, desapareixien de l’escena del crim com a testimonis incòmodes. Això passava durant les dècades de 1950 i 1960. El cas és que la major part de les destruccions  arran dels bombardejos  militars es van fer a les dècades posteriors, també durant la dècada de 1980. I això, contradiu l’obligació constitucional de preservar el patrimoni.

El periodista, que va passar diversos mesos fent recerca, trucant a diverses portes i parlant amb diversos testimonis, va quedar completament descoratjat davant el principal sentiment enfront la destrucció patrimonial: la indiferència. Van succeir-se trobades i trucades amb alts funcionaris, empreses, bisbats, l’exèrcit, antics habitants,… I podríem continuar. I arreu, el mateix: la banalitat del mal infringit per totes i cadascuna de les institucions, entre les quals destaca la mateixa Diputació General d’Aragó. Més que silencis, una profunda omertà sobre la destrucció del passat de l’Aragó, el nostre regne germà al llarg de quatre segles. 

El reportatge fou publicat el 2002 en una versió força extractada. La decepció del periodista va ser gran en constatar que allò que explicava semblava no interessar ningú. Tothom volia tirar-hi sorra al damunt. Una de les coses de les quals es va adonar i que representa un patró en altres reportatges sobre allò que em diuen “La España vaciada” és l’escàs valor que fins i tot els propis antics moradors sentien per aquelles terres. “No volia viure ningú allà” solia ser una resposta recurrent. En certa mesura, aquesta és una constant en les històries de les migracions rurals arreu d’Europa. El menyspreu el passat rural, al camp, a la vida al poble, a les dificultats inherents hi ha un estil de vida sempre menyspreat enfront la vida urbana. Un autoodi s’imposa quan no són capaços de crear i preservar identitats fortes. Quan se cedeix davant d’aquells que ens menteixen sobre qui som i que necessitem, i que, a la pràctica, resulten els nostres enemics.

Reflexionava sobre tot plegat mentre pensava en el cas de Sixena. A ningú no li passa per alt que aquest cas no té res a veure amb qüestions artístiques ni patrimonials i si a una dimensió clarament política. Concretament, la d’atiar l’odi contra Catalunya fent servir els pretextos i argumentacions més ridícules i peregrines. Com ja han fet altres periodistes, les diverses obres saquejades del Museu de Lleida per la Guàrdia Civil en ple procés de repressió del 155, no tenen qui les miri i probablement tampoc qui les exhibeixi. Tothom sabia que no els interessava en absolut als  aragonesos si no era per tenir l’oportunitat d’humiliar els seus veïns. Hi ha un odi anticatalà que pren una expressió particularment dolorosa si analitzem els vincles que històricament, familiarment, demogràficament ens han unit.

La darrera campanya electoral aragonesa ha esdevingut una vergonyosa competició per veure qui era més anticatalà. Ja l’anterior president, recentment traspassat, atribuïa els mestres catalans que el país gires cap a l’independentisme de supervivència nacional. És un d’aquests  escassos moments en els quals un servidor ha hagut d’escriure una carta oberta, amb certa retòrica hostil, contra un representant públic. Però és obvi que la seva difamació contra la professió docent del nostre país es mereixia una resposta. El problema és que bona part de la població aragonesa combrega amb aquestes fal·làcies. La gent creu allò que vol creure, i si en comptes de tenir un projecte de futur pe al teu país prefereixes atribuir les pròpies carències i limitacions amb els teus veïns, és que en realitat no tens ni projecte, ni futur. 

La història de l’Aragó és ben trista. Conquerits, saquejats, robats, humiliats per l’Espanya imperial; saquejats, utilitzats, humiliats i ofesos per l’Espanya liberal; assassinats i robats per l’Espanya franquista, manipulats per la del Règim del 78, sense present i sense futur, han acabat claudicant i esdevenint uns espanyols de tercera. Aquest és un sentiment molt típic d’aquests pobles que han perdut la identitat. Intentar ser com els teus enemics però des d’una posició subordinada. Cridar ben fort contra uns catalans llunyans i callar davant d’un exèrcit que bombardeja els teus pobles. Reclamar unes pintures que van ser salvades i preservades de la vandalització, i, amb l’oportunitat d’una tramposa i malintencionada redistribució de parròquies amb la intenció de destruir la continuïtat lingüística amb el Principat de Catalunya, buacar una excusa per atacar els teus antics companys de confederació. I, per contra,  ser incapaços de protestar davant la destrucció patrimonial perpetrada per Madrid. Al final, queda una certa sensació, que si hi ha alguna cosa que els aragonesos odiïn més que els catalans, siguin als propis aragonesos.