Probablement Yuval Noah Harari és un dels historiadors i pensador més rellevants de l’actualitat. Més enllà dels seus llibres emblemàtics, com Sàpiens, i darrerament Nexus, aquest acadèmic israelià ha aconseguit influir profundament en la manera de com el món es percep a si mateix. Per a profans en la matèria, i amb una descripció simplista Harari planteja que la humanitat es fonamenta en històries inventades, en creacions pròpies capaces de crear una narrativa arrelada en la mentalitat col·lectiva que és el que permet cooperar socialment. Les religions, les nacions, els mateixos diners serien ficcions compartides capaces de crear, fer evolucionar i fer caure civilitzacions, independentment que el contrast amb els fets objectius les faci discutibles.
Un dels aspectes positius de l’obra de Harari és, precisament, enviar torpedes a la línia de flotació dels principals paradigmes historiogràfics. Molt especialment, les seves obres toquen i enfonsen el marxisme historiogràfic en el sentit que qüestiona profundament els historiadors que només veuen en els elements materials les raons que explicarien la realitat històrica, i posant fi a la versió marxista de la dialèctica hegeliana segons la qual la història és un procés lineal fonamentat en el progrés i el sentit teleològic. També qüestiona la mateixa idea, tan cara als marxistes com als seus continuadors postmoderns, que existeixin unes lleis invariables, una mena de mecanismes universals i que imitarien les teories científiques que expliquin els fenòmens humans i civilitzatoris com a una mena de fat inexorable, una perspectiva determinista que, en el fons, tracta a les persones com a engranatges sense voluntat ni capacitat de decidir, com a elements inanimats, com un factor més de la física newtoniana.
Servidor de vostès, amb més de tres dècades dedicat a això de la història, no s’ha empassat mai que aquesta sigui una ciència com ho pot ser la biologia, les matemàtiques o la geologia, amb els seus elements de previsibilitat i objectivitat, sinó que com els clàssics grecoromans, es tracta més aviat d’un camp de coneixement, en el qual són sempre les persones qui, per la seva naturalesa humana, resulten imprevisibles, i per tant, fan impossible esbrinar el sentit de l’evolució de les societats. Els historiadors podem saber coses sobre el passat, cosa que ens fa especialment hàbils per interpretar el present. Tanmateix, això no ens fa útils per preveure un futur que, tradicionalment, conté excessius elements d’imprevisibilitat i caos, i sobretot, de conseqüències de decisions personals i col·lectives, i sovint conscients.
Deia que m’agradava Harari, tanmateix, el gir de les seves teories en els darrers anys m’ha fet canviar de parer. En els darrers anys les seves teories i interpretacions s’interrelacionen a bastament sobre com la generació d’aquests relats es vinculen als mecanismes de difusió, i com les revolucions tecnològiques i de les comunicacions acaben també determinant fets i tendències històriques. Com fa en els seus llibres, especialment a Nexus, inclou diversos exemples de com les possibilitats de les tecnologies –i molt especialment els algoritmes– acceleren processos històrics, per exemple, ajudant a escampar informacions pel poder per manipular l’opinió pública i propiciar –o anesteriar– determinats conflictes. Els casos més coneguts van ser la manipulació de les eleccions presidencials nord-americanes de 2016, quan una filial de Facebook, Cambridge Analytica va fer servir dades de la xarxa social per, mitjançant la mineria de dades i elaboració de perfils de votants, estudiar les actituds polítiques dels votants en aquells swing states i circumscripcions en disputa, per enviar missatges per mobilitzar alguns votants –creant notícies falses o atiant l’odi i el ressentiment– i desmobilitzant-ne d’altres –promovent fatalisme i resignació–. També va exposar el cas del genocidi dels roginyes a Birmània, atiat per la circulació de notícies falses. A Catalunya ja tenim prou experiència de les campanyes catalanòfobes de 2017 i posteriors, amb notícies falses, manipulació i propaganda. Tanmateix, servidor de vostès, que ha fet vot d’escepticisme, considera sobrevalorades aquestes maniobres. La gent creu el que vol o el que li convé. I la societat espanyola, amb major o menor intensitat, és catalanòfoba –és un dels ingredients imprescindibles de l’espanyolitud– i simplement buscaven –i busquen–, el biaix de confirmació dels seus prejudicis, com passava també amb els birmans o els electors nord-americans. La gent és menys ximple del que aparenta i es deixa manipular voluntàriament, com havia endevinat fa quatre segles Étienne de la Boétie.
Tanmateix, una de les conclusions, quan es llegeix o s’escolta Harari, certament un pensador brillant (o almenys més intel·ligent que la majoria d’historiadors marxistes i postmoderns) és que aquest acadèmic israelià és, fonamentalment, un determinista. En les seves reflexions, per posar un exemple, sobre l’amor o l’afecte entre persones, fa referència a la naturalesa biològica –i en el nostre instint animal–, i per tant, nega la dimensió humana de l’existència, fet que equival a menystenir la capacitat la gent de prendre decisions conscients i voluntàries. Ben segur, Albert Camus, i la seva defensa de la primacia de la naturalesa existencial –i la solitud– de l’individu, el rebatria millor que un servidor.
I és precisament aquest mecanicisme determinista el que permet que Harari sigui una estrella entre aquest estrany elenc d’oligarques tecnològics, que abracen les teories post i transhumanistes, que es pensen que poden transcendir la nostra espècie, i que recorda al menyspreu dels personatges perversos i il·luminats que abunden en les pel·lícules de James Bond, sempre disposats a destruir el món per salvar-lo de si mateix.
Resulta ben curiós com l’escàndol al voltant d’Epstein –que tenia una inquietant semblança amb l’actor Christopher Waltz, el Franz Oberhauser de Spectre–, ens ha permès descobrir una xarxa de monstres amb aquests plantejaments transhumanistes. Més enllà de les tèrboles històries sexuals, veiem com la combinació entre persones extraordinàriament riques, amb altres extraordinàriament intel·ligents, convergien en una mena de maldat obsessionada a crear distòpies econòmiques, biològiques i amb el sexe com a al·legoria del poder absolut. I en aquests plans de transformació de l’ordre mundial –i coincident amb les darreres obres de Harari– hi apareix l’algoritme. L’algoritme que pretén definir a les persones com a éssers inanimats –sense ànima, dimensió espiritual ni veritable voluntat– sotmesos al fat del destí. I això, més enllà de la versemblança o no d’aquest plantejament, resulta una aberració filosòfica. No ens hem de resignar a la naturalesa determinista de l’algoritme, i necessitem una veritable rebel·lió humanista.
