Durant la setmana passada, com en la casa encantada del Règim de la Segona Restauració, han tornat a emergir dos fantasmes del passat: Aznar i González. En comptes de trucar als caça fantasmes, els mitjans convencionals els hi han donat un micròfon, i sense necessitat de parlar a l’inrevés, han llençat llurs amenaces apocalíptiques. En el cas del primer, d’una nissaga de periodistes (a qui el règim els havia regalat el diari) i antic inspector d’hisenda, ha jurat que enviarà un exèrcit de dementors abillats amb les sinistres togues del Suprem de l’Audiència del ministeri de la màgia negra, a qualsevol que gosés recordar els esments a ell i la seva llarga família als papers d’Epstein, o que hi havia en els paquets que li va enviar. No li cal cap foto compromesa amb el pervers aconseguidor de menors. Se n’acaba de fer una amb el rei emèrit, també citat als papers, en l’exili daurat a Dubai (mentre que Pablo Hasel continua empresonat per definir el monarca en termes precisos). En el segon cas, Felipe González, en la seva línia habitual, ha vomitat bilis sobre Pedro Sánchez i ha fet una declaració d’amor a Vox, que tothom sap, no és un partit, sinó un club d’empleats de l’Estrella de la Mort, afortunada expressió d’Antonio Baños per definir el Deep State espanyol. Tot i que un servidor, preferiria utilitzar el “Sick State”.
D’Aznar ja n’he parlat prou al llarg de les meves tres dècades d’articulista. Això de reivindicar el franquisme sense complexos i de ficar Espanya en una guerra immoral i estúpida mentre feia de neteja-botes a les Açores, ja va implicar algunes referències poc amistoses. Tanmateix, és un personatge de segona, molt sobrevalorat, especialment per part seva. De González també n’he parlat críticament, tanmateix, a mesura que se saben més coses de la història europea, i tenint en compte el seu paper en la configuració de l’ordre actual, resulta un personatge encara més obscur i perillós.
En política, especialment l’alta, res no és el que sembla. El seu encimbellament va ser possible, en una era de guerra freda, a partir d’intervencions exteriors. Sempre se n’ha parlat del suport de l’SPD alemany i del paper d’Olof Palme, tanmateix, tot formava part del mateix pack de la guerra freda de tenir controlada Espanya, la rereguarda, i evitar algunes aventures. I alemanys i suecs feien de recaders, bàsicament del Pentàgon. Algunes veus (això mai s’ha pogut provar) parlaven d’un jove González treballant com a infiltrat dins el Partit Socialista des del Partit Únic franquista. No ho crec. Sí, en canvi, mirant les seves intervencions de jove, que es tractava d’algú profundament amoral i oportunista, disposat a escalar en funció de reconèixer el poder real, i a acatar qualsevol poder que li ho facilités. El seu assalt –més aviat cop d’estat– al Congrés del PSOE a Suressnes (1974), acompanyat d’uns joves militants decidits a esborrar no només els antics dirigents de l’exili, sinó la mateixa història d’un partit que havia tingut una gran rellevància històrica, ens fa pensar el pitjor. I el pitjor va arribar amb la seva victòria, a les eleccions d’octubre de 1982.
González tenia un vocabulari i una estètica d’esquerres, amb la seva americana de pana i les referències retòriques a la classe obrera, i les seves arengues a la Fiesta de la Rosa del Baix Llobregat. Tanmateix, dos anys abans Reagan, i tres, Thatcher, havien guanyat les eleccions i feien marcar el pas de l’oca a tot el món. El mateix Mitterrand, que va guanyar les eleccions el 1981, i que quan va intentar fer polítiques d’esquerres (nacionalització de la banca, polítiques progressistes en matèria laboral i industrial…) va ser durament atacat pels mercats, va ser obligat a entrar a la cleda del neoliberalisme, propiciant aquest desmantellament de les esquerres i l’estat del benestar que justificava l’ordre de 1945. I és així com González, un tipus sense cap mena d’escrúpol moral, va fer les polítiques més neoliberals i econòmicament brutals de la història espanyola, amb reformes pitjors de les del Pla d’Estabilització i només comparables al xoc dels primers anys del franquisme.
Per posar alguns exemples, amb la nova llei d’arrendaments urbans es va carregar tota la política social en matèria d’habitatge del franquisme, va acabar amb els lloguers indefinits, i va deixar en mans del mercat un bé públic i estratègic, allò que pomposament s’anomena a l’article 47 de la sacrosanta constitució de 1978. Allò va preparar les onades reiterades de bombolles especulatives que ha torturat diverses generacions d’espanyols i catalans. Les seves reformes laborals, van generalitzar la precarietat, contractes temporals i mal pagats (de fet, els incentivava perquè els salaris eren més baixos que els contractes fixos), que van ser emprats excepcionalment per carregar-se bona part de l’estructura industrial del país. Es van desmantellar drassanes, alts forns, la siderúrgia, qualsevol indústria que pogués fer competència a la de la Mittel Europa en un mandat fet per alemanys i francesos cara a la integració econòmica d’Espanya a (l’aleshores) Mercat Comú, de 1986.
Des d’una perspectiva més política, l’era de Felipe es va caracteritzar per l’agudització de la guerra bruta contra el nacionalisme català i molt especialment, el basc, encara que també el gallec, carregant-se tantes lleis i drets com era possible. La reforma educativa de 1990 va ser un despropòsit que va preparar l’enfonsament actual, posant les dades de la dictadura del pedagogisme que, finalment imposat a les aules, ha destruït l’educació pública. El servei militar es mantenia en un país la principal amenaça del qual era precisament l’exèrcit, en una mili feta servir per humiliar reclutes i on s’hipotecava uns anys importants en la vida de qualsevol jove (fins i tot, en defensa d’Aznar, cal recordar que va ser ell qui va carregar-se l’obligatorietat).
Felipe González té aquest punt de Lord Voldemort espanyol. Provinent del socialisme, hàbil, intel·ligent, amb un punt d’encantador, ha representat el mal en la seva essència. I ara anuncia aquesta mena de cop d’Estat, somni humit del franquisme, de crear una Espanya, de bracet amb la ultradreta, que posi fora de joc l’independentisme com a actor polític espanyol. En aquest sentit, iniciatives com les de Rufián són completament estúpides. Una unió d’esquerres alternatives, que, com ja hem vist, s’uneixen en el menyspreu a la idea de nació catalana, no pot sinó accelerar el desastre. L’independentisme ha de deixar de pensar en les institucions espanyoles i més a organitzar-se des d’un punt de vista social, polític, i si cal en termes de defensa interior, per fer front a la fúria de l’estrella de la mort i els seus dementors.
