L’actual col·lapse ferroviari ens hauria de servir per entendre el model polític i econòmic que ens ha governat des de l’inici del segle. Quan es combina una política d’aparador, al servei d’unes elits extractives, fonamentada en l’exempció fiscal de les grans fortunes, la desinversió endèmica dels serveis públics, l’abandonament de les infraestructures, un pervers de subcontractació per on s’escolen els recursos comuns, i una perillosa addicció a la precarietat laboral combinat per un menyspreu classista contra els treballadors i servidors públics, qualsevol xàfec relativament intens poc comportar que la xarxa de trens deixi de funcionar.
La metàfora ferroviària es pot aplicar a qualsevol àmbit. I un dels que millor conec, l’educatiu, ofereix inquietants paral·lelismes. A banda d’un infrafinançament endèmic –tradicionalment baix, encara que, arran de la crisi de 2008-2012 pràcticament no ha ultrapassat el 3% del PIB, la meitat del que aconsellen els organismes internacionals i que també exigeix la mateixa Llei d’Educació de Catalunya (2009), la història del darrer quart de segle es caracteritza per un deteriorament pel que fa a les infraestructures –pràcticament el percentatge de mòduls prefabricats no s’ha mogut o ha crescut. A tall d’exemple, durant el curs 2005-2006, i en base a informacions periodístiques, s’estimava que el nombre de mòduls prefabricats “barracots” era de 615, mentre que, ja amb dades oficials, a principis de setembre de 2025 aquesta xifra es disparava a 915. Sabem, en qualsevol cas, que el nombre d’alumnes dels centres de titularitat de la Generalitat han passat de 989.759 l’any 2000 a 1.262.315 el 2027 (un creixement del 27%, que concorda amb el desbordament demogràfic dels darrers anys). Per la seva banda, no hi he trobat unes estadístiques fiables sobre la creació de nous centres, tanmateix, és ben segur que no s’han construït al mateix ritme que l’expansió dels estudiants.
Més coses. Un mestre de primària que tot just iniciava la seva carrera professional (i per tant, sense triennis ni sexennis) cobrava el 2008 al voltant de 1.660 € nets. El 2025, en la mateixa situació, avui el salari inicial és de 1.785 € (uns 125 € més). La inflació acumulada durant el període, segons l’Idescat representa un 39,8% més. Això, en termes percentuals representa una pèrdua de poder adquisitiu de, pel cap baix, un 15,5% real. Tanmateix, si ens atenim a la realitat de l’expansió del preu de l’habitatge o de productes de primera necessitat fa que un mestre jove que visqui a Barcelona és, tècnicament, un treballador qualificat… pobre! A tot això podem afegir allò que els docents vénen denunciant entre un silenci eixordador: la multiplicació dels alumnes NESE (amb necessitats educatives de suport educatiu, normalment derivats de situacions socials extremes), pel que fa a la xarxa pública, hem passat de 117.093 el curs 2019-2020 (des que hi ha sèries estadístiques fiables elaborades pel mateix Departament) a uns 272.000 actuals aproximats. És cert que entremig hi ha hagut alguns canvis pel que fa a la valoració dels criteris, tanmateix, a la pràctica vol dir que 1 de cada 4,5 alumnes del sistema presenten aquestes característiques fan especialment difícils les seves condicions educatives. I hi ha zones i escoles completes on això pot representar el 80%.
L’ensorrament d’un talús a prop de Gelida ha posat de manifest entre 300 i 400 punts de la xarxa ferroviària que, amb un manteniment abandonat des de dècades, ha mostrat a l’opinió pública de la perillositat que implica agafar un tren. I d’entendre què succeeix en un servei quan aquest s’abandona. El que passa a les escoles no és pas tan espectacular, sinó que l’esfondrament sembla més silenciós i és acollit amb certa indiferència per part dels mitjans de comunicació. Tanmateix, la situació educativa de Catalunya és molt pitjor que la ferroviària. Afecta a més gent, i té conseqüències perdurables en el temps, concretament per a tota una generació d’estudiants que ja s’han acostumat a la precarietat, i amb unes quantes generacions de docents que presenten de manera creixent allò que en enginyeria se’n diu “fatiga de materials”, que és el que provoca que s’enfonsin els ponts, els túnels, els edificis, i en el nostre cas, el sistema educatiu. Ja el 2024 es feia públic un informe que afirmava que el 36% dels professors del nostre país es plantejaven abandonar la professió, o que prop de la meitat valoressin la seva salut psicològica com a dolenta o molt dolenta. I que en les seves respostes obertes deixaven palès un descoratjament greu. Probablement, si els mestres del país fessin com els maquinistes de RENFE i es neguessin a permetre l’entrada als centres cada vegada que les aules es troben per sobre dels 27ºC o per sota dels 15º, o sota sostres amb perill d’esfondrament, humitats, edificis sense garanties de seguretat, o alumnes amb determinats trastorns que, sense cap assistència, poden representar un perill per a si mateixos o per als altres, potser la societat reaccionaria.
El dimecres, 11 de febrer, els docents del país enceten una vaga. La cosa és més important i rellevant del que sembla. No és una vaga laboral. No va de reivindicar unes condicions laborals perdudes i foses en benefici del llarg llistat de gent que apareix als papers d’Epstein (on trobareu els noms de tots els retalladors de la despesa pública i de les exempcions fiscals dels ultrarics d’occident). Va de reivindicar dignitats. Una de professional, i una de ciutadana. És una vaga d’allò que podríem anomenar de resistència democràtica, perquè implica mantenir una institució, l’escola pública, dissenyada per esdevenir un espai de formació d’una ciutadania lliure i sobirana, i que avui és privada d’oxigen per tal de deixar morir ofegats tant a mestres com a alumnes, tant a professionals com nens, adolescents i joves que només tenen l’escola per defensar-se dels túnels foscos on ens han ficat a còpia de polítiques perverses, i deliberadament depravades.
La cosa, sembla, va per llarg. Tot apunta que no anirà només d’un dia –la completa fredor i indiferència dels responsables educatius així ho apunta–. Potser caldrà que duri el temps suficient perquè només una societat digna, amb voluntat d’emancipar-se en tota aquesta foscor dels temps actuals, pugui catalitzar el malestar present i pugui hostatjar la rebel·lia contra la injustícia. La societat al complet no hauria de tolerar que els nostres fills agafessin uns trens que passen per túnels amb perill d’enfondrament.
